El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits. Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut. Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida. I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans? Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua? Només el què han fet: llàstima! El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida. S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable! Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins. Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant. Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització. I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor. A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten. No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble. I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic. Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit. En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder. I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat. Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia. Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit, els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla? Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convençer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues! Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten? Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 7 de febrer del 2008 "A vegades la història brilla com les aigües torrencials, seguint el curs fatal que arrossega els esdeveniments al caprici desordenat del vent." (Moments estel·lars, Stefan Zweig). S'estan produint una sèrie de fets i circumstàncies que, si bé no són estel·lars, són prou indicatius, i cal ressenyar-los. "Sí, ja, independència, ja" és l'eslògan que vaig sentir en la manifestació de l'1-D i el que va acomiadar el lehendakari Ibarretxe a l'Auditori Winterthur, per part d'un públic amatent i enardit que abarrotava el recinte de l'Illa Diagonal. L'independentisme, doncs, ja té lema. Mentrestant, el Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat sobre la taula la llei de referèndums, que vol ser una via democràtica i estatutària cap a la independència. Tant Ibarretxe com López Tena amenacen l'Estat amb més democràcia si cal, sempre per la via pacífica, opinió difícil de compartir, perquè qualsevol actitud sensata per part de la perifèria serà bandejada constitucionalment sense cap contemplació, com va passar amb l'Estatut. Tard o aviat, doncs, la confrontació política està assegurada. De la mateixa opinió és López Burniol, notari i articulista de prestigi provat, que manifesta en el llibre "España desde una esquina" que el desamor i el desacord entre Catalunya i Espanya és tan palès que s'imposa irreversiblement la separació no traumàtica, «civilitzada», en paraules seves. La veritat no crec que sigui una «boutade», encara que els canvis d'opinió de Burniol són proverbials. En el partit de la copa d'Europa al Camp Nou entre el Glasgow Rangers i el Barça, els hooligans unionistes varen desplegar una immensa Union Jack britànica, cosa que implica que els independentistes de l'Scotish National Party no ho tindran fàcil, encara que avui governin. Ara mateix, Pizarro, el d'Endesa que havia deixat bocabadats els tendres parlamentaris catalans, acaba d'autoqualificar-se de catalanista, corprès per un sobtat amor a Catalunya, tal com ho varen fer en el seu dia el president de la primera entitat financera de la nació, advocat de l'Estat com ell, i el patriota espanyol Montilla. Amb aquest garbuix de sigles que tenim, caldrà fer servir una terminologia nítida per entendre'ns i aclarir què vol dir ser catalanista, nacionalista, separatista, sobiranista, independentista i espanyolista abans de posaren circulació la paraula unionista. Catalanisme és un terme genèric, que no fa cap mal ni compromet a res, i que, en tot cas, justifica qualsevol acció i des del centre el contemplen amb condescendència, amb sorna i amb el punt de commiseració que els mereix la feblesa catalana. Per això quan Mas es treu de la màniga el que s'anomena «la Casa Gran de Catalanisme», dóna virtualitat a la innocentada més gran dels últims temps per atraure i fidelitzar els eventuals vots que això representa. Ser catalanista no vol dir res de res. És legítim, però insubstancial políticament parlant. El nacionalisme és molt poca cosa, amb l'experiència dels anys que hem viscut sota aquesta ensenya. Podem assegurar que és una qüestió massa seriosa per deixar-la a les mans dels nacionalistes. Seguir el Pujol de la primera legislatura era lògic, normal i engrescador, però després les coses es varen espatllar i es va caure en el pur electoralisme i el culte a la personalitat, amb grans dosis d'egolatria presidencial, que encara dura. Avui podem assegurar, després del procés estatutari, que la nació catalana té unes institucions que no són sobiranes i que s'han convertit en simples apèndixs de l'administració central. El més greu del nacionalisme català és la munió de militants i votants fidels que encara arrossega. Però per a mi avui l'únic nacionalisme que compta és l'espanyol; els altres són mers companys de viatge. L'espanyolisme a Catalunya es fa de manera explícita i implícita, i caldria relacionar partits, persones, institucions i grups de pressió catalans que, d'una manera inconfessable, disposant de situacions de privilegi, juguen el paper de col·laboracionistes que el centre els permet i els dicta. El sobiranisme és la clau de volta de tot el procés nacional. Un país pot ser sobirà i viure confederat amb altres nacions o estats, «cedint conjunturalment» a una entitat supranacional tota o part de la seva sobirania, però també pot optar per la independència. Una nació sense estat com Catalunya per esdevenir independent ha de recuperar prèviament la sobirania de què històricament va disposar (drets històrics); per això el camí cap a la independència és anomenat separatisme d'un estat imperant com ho és l'espanyol. Ara, en assumir l'independentisme a què la gestió dels uns i dels altres m'ha abocat, trobo molta gent que em diu que ho ha estat sempre, com passava al principi de la democràcia, en què tothom era «demòcrata de tota la vida». Catalunya com a nació no té altra sortida, la resta suposa enganyar-se i condemnar-se a viure per sempre colonialment, amb una deterioració constant del nostre futur, perquè la reculada postestatut és greu, en tots els sentits. Les denominacions que avui dia es proposen, encara que tenyides d'un lleu maniqueisme, són prou aclaridores i il·lustratives. D'una banda, l'unionisme, que preconitza amb la seva actitud i pràctica el seu lligam afecte i sentiment a l'Estat espanyol, és i vol ser perifèric. Els unionistes, conscients del poder quasi omnipotent de l'Estat, claudiquen deixant de banda identitats i fins i tot interessos. És el magnetisme del poder central que enlluerna intel·lectuals, treballadors i empresaris, però l'unionisme sense contrapartides és la ruïna per a la nostra nació, que abans almenys disposava del proteccionisme i de l'aranzel com un avantatge econòmic que ens permetia competir i prosperar. I finalment l'independentisme, que vol recuperar la sobirania per disposar del seu destí, tal com hem explicat. Miquel Esteba Caireta Economista

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos? Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals. Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets? Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sota els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida. Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt - 06.07.08)

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

Vicent Partal