Barcelona (Barcelonès)
Benvolgut Sr. Castany,

Vaig interessar-me ja fa cert temps en el seu projecte polític, i els hi vaig fer saber. És des llavors, que vaig decidir informar-me periòdicament de les actuacions que porta a terme Catalunya Acció, a través de la web i el mail.

Ara, després d'haver analitzat la vostra actuació, he decidit adherir-me a la vostra plataforma, ja que veig en els vostres principis, una llum que ha de moure els valors polítics tal i com els coneixem avui dia. És per això, que després de meditar-ho força temps, decideixo fer l'aportació pel fons per a la independència de forma puntual cada mes, començant per una aportació mínima que podrà variar conforme les tres consideracions que vostès recomanen.

Val a dir que, tot i que sigui poca quantitat la que aportaré, no és gens fàcil tenir vint i pocs anys, i estar acabant una enginyeria mentres treballes a mitja jornada, i has d'intentar emancipar-te en una de les ciutats on l'especulació immobiliària ha tocat sostre. A tots ens és difícil sobreviure en aquest món que nosaltres no hem volgut així. I és per això, que s'ha de fer saber a tothom que l'única sortida possible al nostre poble, és la independència. Cal fer-li saber al nostre poble, i al món sencer, què seria Catalunya si la deixéssin ser.

És obvi, que l'emprenyada col·lectiva que ha suposat l'engany de la reforma estatutària, només fa que indicar que el suposat sistema polític democràtic en el qual vivim, és una enganyifa que ha de començar a desmantellar-se, amb fermesa, honradesa i treball de tots els que ens estimem el nostre País.

Hem de ser tots, els qui desitgem un Estat que ens garantitzi que podrem ser com som, un poble culte i evolucionat, que ha buscat sempre l'excel·lència per damunt de tot. I des d'aquesta excel·lència, és des d'on cadascú des del seu àmbit, ha de difondre ja no sols la cultura (no estem tan sans...), sinó el concepte que cal que la societat reclami el dret a decidir, i uns polítics que no es moguin cap a cap posició més d'encaix a Castella.

Jo mateix, en el que sigui capaç d'arribar a aconseguir des del món tecnològic, seria per a mi un honor compartir els meus èxits, si mai arriben, amb el poble català, que m'ha fet espiritualment com sóc. I ha forjat en mi el desig d'intentar fer que aquest país es desperti. En alguna altra ocasió més endavant, ja li comentaré si vostè vol, algunes traces d'algun possible projecte futur que tinc en ment.

M'acomiado, donant les gràcies a tots els integrants de Catalunya Acció per la seva aposta valenta, desacomplexada, i per l'honestedat que demostren en els seus principis d'actuació.

Moltes gràcies per escoltar-me.
Cordialment
XXXXX

Frases com "la independència és un objectiu impossible" o "en ple segle XXI hi ha objectius que, tot i ser legítims, han deixat de tenir sentit", pronunciades per Artur Mas i reflectides en premsa -la primera- i ràdio -la segona-, són una de les proves més evidents de fins a quin punt la mediocritat, el mesellisme i la manca total d'autoestima ha imperat en els governants que Catalunya ha tingut en els darrers lustres. L'exemple de Mas, però, també pot servir perfectament per a en Carod-Rovira de l'actual Govern.

Article publicat al diari Avui el 29 de gener del 2007 Fa unes setmanes vaig plantejar la necessitat urgent de renovar el discurs que tenen els partits catalanistes. En el cas de CiU, l'autonomisme de dreta i, en el cas d'ERC, l'autonomisme d'esquerra. En aquest moment, el catalanisme dels uns i els altres es redueix a regateig: CiU diu que regatejaria millor amb ZP l'Estatut, i a ERC diuen que ells regategen millor que ningú. Els uns i els altres practiquen una prolongació del peix al cove de Pujol. El problema és que aquesta doctrina està gastada. Hem de barallar-nos ara 25 anys més amb Madrid perquè se'ns traspassi tal o tal competència, perquè envaeix no sé quin article de l'Estatut, etcètera? Aquesta perspectiva no entusiasma ningú, però és exactament el que ens proposen Carod i Mas. Davant d'aquesta evidència, Joan Carretero reivindica el retorn al catalanisme independentista. El seu diagnòstic, pel que fa a la crítica de l'autonomisme d'ERC, és impecable. Però crec que el catalanisme independentista pateix la mateixa crisi d'identitat que l'autonomista. L'independentisme no es pot plantejar avui en els mateixos termes que fa tres anys perquè entremig hi ha hagut un fet històric, l'Estatut del 2006, que cap dels actors de la política catalana ha valorat prou bé, tret de Montilla. Quan Montilla parla de la Catalunya "postnacional", demostra que ha captat el missatge: Catalunya té per primer cop un Estatut elaborat en un context de normalitat democràtica. Per tant, els somnis nacionals s'han acabat i Catalunya és un país (país, que no nació) normal. Aquest Estatut és, per a Catalunya, un sostre: i bastant baix, per cert. Pujol va avisar que compte que, amb el nou Estatut, els catalans no ens marquéssim un autogol. Però això és just el que ha passat, i no ho van entendre ni Mas, ni Carod (que, en privat, era favorable al sí). Qui sí que ho va entendre va ser el murri de Zapatero: us dono una almoina de quatre competències i, a canvi, us poso a damunt un sostre inamovible per als propers 25 anys. I, és clar, amb l'Estatut del 2006 aprovat fa quatre dies, ¿té cap sentit l'independentisme? On és l'"onada sobiranista" que es va aixecar el 2003? Carretero, per ressuscitar-la, haurà de replantejar el seu discurs. D'entrada, a Carretero se li ha d'exigir que tingui un "full de ruta" creïble cap a la independència. Només així es desmarcarà d'un Carod que va limitar-se a promeses retòriques de sobirania, sense cap contacte amb la realitat. ERC ha abusat del vell argument que és independentista tot el que fan els independentistes (encara que sigui pactar amb Montilla), de la mateixa manera que Pujol deia que era nacionalista tot el que feien els nacionalistes (fins i tot recolzar Aznar). Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari. Francesc Puigpelat Periodista

Hola, Amics.
Sóc encara (no sé si per massa temps més) militant d'ERC.
He seguit esperançat el creixement i fermesa de criteri d'aquest partit els darrers anys. Em semblava que era l'única porta oberta a la sobirania. Ara no ho veig clar.

Entenc que la independència no és d'avui per demà, que no es pot matar tot el que és gras... Però el sometiment d'Esquerra dels darrers mesos, l'apoltronament, la manca d'esperit de lluita (encara que fos a títol testimonial), l'animalada aquesta del nacionalisme social o com es digui (darrerament ja ho he sentit fins i tot de boca d'alguns polítics d'Esquerra), TV3 o Catalunya-Ràdio que continuen parlant de "nosaltres els espanyols" o "aquí a Espanya", tant com de si els prínceps espanyols esperen canalla (malgrat la suposada influència d'ERC en els mitjans públics), les banderes que treiem i posem quan ens ho manen (sense badar boca, que és el més trist), les seleccions nacionals (que ningú en parla des del poder, no fos cas que això aixequés polèmica)... Si estar al govern implica tot això, no seria millor estar a l'oposició i plantar cara?

Ara apareix Catalunya Acció. És la saba nova que necessitàvem, és com si haguéssiu llegit el pensament de centenars de catalans. Personalment m'identifico plenament amb vosaltres... Però que sigui per imprimir l’empenta que ha perdut l’independentisme català, no per dividir-nos entre nosaltres, tan pocs que som! Sigui com sigui, tot el meu suport i oferiment de col·laboració en la mesura de les meves possibilitats.

XXXXX
Guia d'Alta Muntanya

Article publicat al diari Avui el 26 de gener del 2007 Fa dues setmanes, comentava que el sistema educatiu i de comunicació instal·lat durant la Transició havia generat una mena de pensament únic progre aparentment (només aparentment) benintencionat. Com que aquests dies estem patint una nova embranzida contra el nostre model de societat, torno a la càrrega. Entre les 'consignes' que s'han difós els darrers trenta anys n'hi figura una que assimila rics amb delinqüents. Que manté que el dret a la propietat és un principi caduc i propi del Far West. Ara mateix estem patint una onada que ataca un dels subsistemes d'aquest dret a la propietat de què parlo: el de posseir béns immobles, més concretament, pisos. El missatge amb què se'ns pretén intoxicar és diàfan: la culpa que determinades persones no tinguin pisos és d'aquells que en tenen més d'un. Com que des de sectors políticament fracassats -i mal reciclats-, i que ara es troben al poder, s'està fent propaganda en aquest sentit, voldria fer algunes puntualitzacions. D'entrada, els diré una cosa que no és nova: vivim en una democràcia social de dret. I això vol dir que els contribuents paguem impostos elevats per tal que els que els recapten els distribueixin entre els necessitats. És una forma de redistribució com una altra. Vet aquí l'exemple: un individu, o una família, que ha comprat un pis per, posem per cas, un milió d'euros, ha contribuït a la hisenda pública en aproximadament sis-cents o set-cents mil euros (el que va pagar per guanyar aquest milió net i el que paga d'IVA en comprar el pis). Deixin-me presentar-ho d'una altra manera: quan algú compra un pis, ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. A partir d'aquest moment, les administracions que s'han encarregat de recaptar aquests diners són les responsables de donar els serveis als necessitats. Recordin aquesta xifra: per cada tres pisos que compra un ciutadà es pot dir que, grosso modo, l'administració ha recaptat prou impostos per comprar-ne dos més. En un país sense impostos, amb els diners que un senyor empra aquí per comprar tres pisos, allí en podria comprar cinc. En conseqüència, la pregunta que hauria de fer-se tot aquell que necessita un pis i no pot obtenir-lo, hauria de ser la següent: ¿què n'ha fet l'administració d'aquests diners que algú li ha donat i que, en teoria, eren per a mi? Si m'ho permeten, faré una mica de pedagogia. A grans trets, amb aquests diners, l'administració fa dues coses combinades. Una part la gasta en despeses corrents (p.e. salaris d'empleats públics) i una altra en inversions (p.e. construir cases). La proporció en què es destinen els diners a una cosa o a l'altra ve donada per l'eficiència de l'administració pública. A aquella administració que gasta massa en despeses corrents no li queden diners per fer pisos per a la gent necessitada. Volen una confessió? Jo també sóc un antisistema, com la senyora Mayol -ara no me li pengin la llufa, perquè només és un exemple-. Reclamo una casella a la declaració d'Hisenda en què pugui indicar que vull que els meus diners vagin més a construir cases que no pas a salaris públics. Si em demanen més precisions, la cosa es posa desagradable. Com podríem reduir despesa corrent? Doncs mirin, així en fred, els diré que podríem fer una purga i estalviar-nos el cost de determinats regidors, com ara la senyora Mayol (insisteixo que és un exemple). No només ens estalviaríem despeses directes (cotxes oficials superflus, despeses de representació, salaris, etc.), sinó que, en no molestar, al damunt encara hi guanyaríem. Dit d'altra manera, la seva absència afavoriria que es pogués fer feina. Ah, i de passada, ens estalviaríem l'espectacle molest i lamentable de veure com molts d'aquests galtes que han flirtejant amb les dictadures de l'Est viuen com a burgesos amb els meus diners. Perdó, volia dir amb els diners d'aquells que havien de rebre un pis que no rebran, és clar. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Benvolgut,
Em dic XXXXX, estic recentment jubilada, sóc nacionalista, he estat vinculada políticament però ara vull fer quelcom pel meu país des de la societat civil. He estat membre de corrents sobiranistes i he donat suport a totes les causes nacionals que he pogut.
Actualment, crec que políticament les coses desvariegen una mica, per això voldria actuar al marge d'ella o millor encara per damunt d'ella. I això és el que voldria entreveure del vostre article fundador.
M'agradaria que em diguéssiu si teniu una seu social on pugués parlar amb algú de vosaltres per conèixer-vos i perquè em conegueu.
Esperant notícies.

La vida no és fàcil. Es plena de reptes tant a nivell personal com col.lectiu. A nivell col.lectiu, el repte més important que tenim plantejat és el de l'alliberament. Si hi volem donar una resposta adequada, una resposta que no només solucioni el problema sinó que faci la nostra vida més valuosa, cal fer-nos conscients i aplicar amb determinació les eines o tècniques que ens permetin experimentar i solucionar els reptes/problemes constructivament. Aquestes tècniques són elementals. La qüestió no rau en la dificultat de copsar-ne l'evidència i la necessitat, sinó en la voluntat de voler-les emprar, en la voluntat de fer-ne una disciplina a l'hora d'encarar i solucionar el repte que tenim entre les mans. Són: l'ajornament de la gratificació, la capacitat d'assumir responsabilitat, la dedicació a la Veritat i l'equilibri. Ajornar la gratificació. L'anima de l'esclau és aquella que no és capaç de postposar les gratificacions inmediates en funció d'un bé més gran. Es aquella que tolera els grillons amb l'excusa de tenir la panxa plena i les comoditats satisfetes. Es aquella que es valora tan poc, es té una estima tan baixa que no es creu ni digne ni capaç de suportar una autodisciplina que suposi renúncies a fi d'assolir l'objectiu més digne de la llibertat i la plenitud. Tants anys de submissió ha desenvolupat en el nostre poble aquesta ànima d'esclau que es pot copsar a tots nivells. Som incapaços de mantenir actituds de renúncia de consum de béns culturals que no estiguin fets en la nostra llengua per a forçar-ne la normalització. Ens empassem tot el què ens posen al davant. L'important és consumir, divertir-se, passar-s'ho bé, anar a l'últim crit en tecnologia. Tant és si fent-ho menyspreem la nostra pròpia llengua i l'enfonsem en el no res. També són ànimes d'esclaus la dels polítics catalans. Tenen tan poca fe en aquest poble, l'estimen tan poc que tenen la poca vergonya de permetre'n l'espoliació fiscal i la colonització cultural sense dir ni piu. I tot sovint justificant-ho, només per anar sortint del pas a empentes i tombarelles, sense tenir una perspectiva a llarg termini que contempli la plena dignitat del poble català. Un autèntic procès d'alliberament ha de començar per capgirar en cada un de nosaltres aquesta actitud d'esclau que es basa en una baixa autoestima. Qui es valora és capaç de les renúncies i la disciplina que calgui per assolir el bé més elevat. No s'acomforma amb les engrunes, com diu el poeta, vol el pa sencer. Vol tot el que conforma la seva dignitat humana, de la qual la llibertat n'és el bé més preuat. I hi posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Capacitat d'assumir responsabilitat. Cap problema no pot solucionar-se fins que l'individu, cada individu, assumeix la responsabilitat de solventar-lo. Quan culpabilitzem l'altre: en el cas català, els polítics, l'estat, els mitjans de comunicació com a responsables del problema i ens neguem a fer-nos-en responsables, el problema persisteix. La dificultat que tenim per acceptar la nostra responsabilitat en el procès d'alliberament descansa en el desig d'evitar el dolor i la lluita contra la inercia que comporta actuar amb coherència amb aquesta responsabilitat. Un cop acceptada la pròpia resposabilitat, ja no pots criticar i espolsar-te les culpes. Has d'actuar, has de dedicar-hi temps i esforços i això sovint fa mandra. Eric Fromm ja deia que en intentar evitar el dolor de la responsabilitat, el que la gent intenta és escapar-se de la llibertat, perquè la llibertat és un exercici de responsabilitat. Aquesta tendència a evitar la responsabilitat genera un problema psicològic molt estudiat i que constatem en la nostra gent: un sentiment de desesperança, de por, una íntima convicció de ser incapaç de canviar les coses. Ens sentim impotents perquè hem renunciat i hem cedit el nostre poder. Un pas essencial de l'alliberament és, doncs, recuperar el nostre poder a través de l'exercici de la responsabilitat. Aquest exercici ens confirmarà la nostra vàlua, ens obrirà noves perspectives que ens faran conscients que som generadors de canvi. Esdevimdrem actors i no víctimes desolades. Deixarem de ser un llast. Hem de gravar a la nostra consciència les paraules atribuïdes a Elridge Cleaver: " Si no ets part de la solució, llavors ets part del problema". Servir la Veritat. La veritat és la realitat. I no em refereixo només a la realitat que podem captar amb els sentits, canviant i que ens mostra sempre noves perspectives, sinó a la naturalesa mateixa de la realitat en el sentit més profund. Una realitat que en tots els seus vessants: material, humà, històric.., es mostra sempre amb una contínua voluntat d'aixamplar els límits, d'assolir noves possibilitats. En aquest context de la naturalesa última de la Realitat, qualsevol opressió és una aberració i un repte alhora. Una aberració que nega i impedeix la manifestació joiosa d'un aspecte de la Realitat (sigui un home, un poble..), i un repte perquè en la seva superació, la persona o el poble implicat viu un procès de creixement, de maduració, de renaixement. Treballar i comprometre's per la llibertat del nostre poble és, doncs, una resposabilitat ontològica. Es un compromís amb l'essència de l' Esser i, per tant, dels éssers. Una exigència d'expansió contínua de la consciència, una superació dels límits que ens ancoren a qualsevol dependència malaltissa,contrària a la voluntat última de la Realitat, a la voluntat última de tots i cada un dels éssers. L'equilibri. L'equilibri és la disciplina que ens dóna la flexibilitat necessària per sortir-se'n d'una manera exitosa en qualsevol esfera de la vida. Cal trobar l'equilibri per saber com has de dir i fer les coses, i quan les has de dir i fer. La flexibilitat ens diu com saber tractar les qüestions sota diferents angles en diferents moments, i també com fer coincidir el temps i la situació adequada amb la manera més idònia d'expressar la idea que vols comunicar, sense distorsionar ni encongir el missatge o l'acció. L'alliberament del poble català no és un problema merament polític. Si volem que el fruit de la independència sigui una renovació i una plenitud en tots els àmbits hem de posar-hi les bases a partir de la transformació personal. Incluir en el nostre bagatge i en el nostre comportament quotidià les tècniques que he intentat esbossar, farà més clar i imparable el camí cap a la llibertat, i el que és més important, en garantirà uns fruits abundosos. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Publicat el 12-1-2007 al diari El Vallenc Ja hi tornem a ser. Una vegada buidat el carregador contra Catalunya les escopetes i canons imperials apunten cap al nord. L’objectiu? Vascònia. La retòrica és la de sempre com podem veure diàriament. S’utilitzen mots com llibertat i democràcia que només poden aplicar-se a una de les parts en conflicte, i sentint els espanyols sembla com si durant 200 anys tropes euskaldunes haguessin estat ocupant el Manzanares. Des de Catalunya, a l’hora de parlar d’aquesta tercera guerra carlina que enfronta bascos i castellans (el propi Ibarretxe sempre diu que aquest conflicte es remunta a aquells dies), mai ens movem de la postura oficial espanyola. Fins i tot, quan en parlem, copiem l’argot imposat des de Madrid. Que si banda terrorista, que si els partits demòcrates, que si les “víctimes” (de només un bàndol, és clar), etc, etc… De tant ser bons minyons i no voler molestar l’amo ens acabem alineant amb els qui un bon dia van crear uns 'escuadrones de la muerte' anomenats GAL. L’afany que tenim per tal que no ens vegin com a radicals fa que la por ens acabi distorsionant la objectivitat i el sentit de la justícia. Així, per exemple, ha arribat un punt en què al parlar d'ETA no hi ha cap diferència entre les declaracions del vicepresident “independentista” de la Generalitat i les del 'ministro del interior'. Algú va més enllà dels tòpics tronats i llagoters que fa trenta anys que sentim per la TV i llegim en els diaris? Fa unes poques setmanes la periodista Mònica Terribas entrevistava a TV3 en Cassià M. Just, abat emèrit de Montserrat. Inevitablement un dels temes que es van tractar va ser l’actitud de la Conferència Espiscopal Espanyola en l’anomenat “procés de pau”. Tots sabem prou bé (i en Cassià M. Just encara més) la visió troglodita que té d’Espanya, i del món, aquesta institució. Si per ella fos ressuscitarien en Torquemada, però no per cremar heretges, sinó per rostir a la foguera bascos i catalans. Però el cas és que el venerable, i gens sospitós de radicalitat, Cassià M. Just va etzibar el següent comentari al respecte de la qüestió basca: “Quan parlem de terrorisme s’ha de tenir molt present que aquest terrorisme és producte d’una injustícia anterior”. Al·leluia!, vaig pensar. Finalment algú te la intel·ligència i el coratge de dir una veritat com un temple al parlar sobre aquest tema. No sé si serà perquè l’abat emèrit té prohibit per la seva confessió dir mentides o bé perquè, com a bon cristià, s’aplica ell mateix aquella màxima del creador de la seva religió: “la veritat us farà lliures”. Sigui com sigui li hem d’agrair que hagi tingut la virtut de fer una mica de llum sobre un tema en què els nostres representants polítics sempre actuen com a 'voceros' de Madrid. No voldria treure-li ni un xic de mèrit a en Cassià M. Just, però pensem en quina situació política ens trobem quan ha de venir un monjo mig retirat a dir-nos allò que és evident. Que què penso d'ETA? La meva posició és la del abat emèrit de Montserrat. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Vivim uns moments convulsos. El desengany es va ensenyorir de bona part del poble català després de les eleccions i els pactes post-electorals del novembre. S’havia perdut un Nord feblement albirat. El desànim i la confusió es van instal·lar en molts cors i en moltes ments. Analitzant la paraula desengany, ens adonem que significa «sortir o alliberar-se de l’engany, d’un fals concepte o idea». Com a poble, havíem cedit la solució de les nostres aspiracions col·lectives a uns partits polítics, que tot i haver-se mostrat clarament inútils, encara ens resistíem a deixar de banda. Vivíem en un engany. I quan la il·lusió, l’engany, el què esperàvem que fos, s’esmicola, només ens queda l’evidència de com n’hem estat d’il·lusos. T’omple un desànim profund perquè t’adones que els qui es diuen els representants del teu poble són uns grans farsants i no faran res per a la seva llibertat i plenitud. T’adones que la responasabilitat és a les mans, al cor i al cap de cada un dels qui estimem aquest poble. I adonar-se d’aquesta responsabilitat ha creat primer un gran desassossec, perquè ens obliga a treure de cada un de nosaltres tot el millor per servir l’ideal de la llibertat. Ens obliga a deixar de ser espectadors i esdevenir actors de primera línia. Ens obliga a arraconar les nostres postures còmodes i assumir la tasca que ens correspongui. Adonar-se d’aquesta responsabilitat ha generat també immediatament unes enormes energies creatives que havíem mantingut adormides en delegar les nostres aspiracions legítimes com a poble, en uns quants «professionals». Aquestes energies creatives soterrades, ara estan emergint en forma d’actituds clares, de consolidació de projectes que es basen en allò que hem defugit durant tants anys: l’autenticitat. L’autenticitat que només es pot trobar anant cap al centre de cada ésser. En el cas que ens ocupa, anant cap a al centre de l’ànima del nostre poble. Aquesta autenticitat passa per assumir clarament la nostra catalanitat. Ja n’hi ha prou d’enmascarar-la i dissimular-la perquè no faci nosa a segons qui!. Passa per dir ben alt que volem tornar a ser un poble lliure, que es pugui relacionar en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. Passa per crear la nostra pròpia dinàmica d’alliberament. Ser nosaltres els creadors de la nostra realitat. I ja no acceptar més les realitats esquifides, les pelleringues lingüístiques que ens permeten i que fins ara hem acceptat com esclaus. L’autenticitat passa per tenir la convicció que treballar per la llibertat i la plenitud del poble català és just i necessari perquè esmicola l’opressió i la mentida de molts segles. En definitiva, l’autenticitat passa per ocupar sense complexos i amb la dignitat que ens correspon el nostre lloc en el món com a catalans lliures. Aquesta llibertat no ens l’ha de donar ningú ni cap institució. La llibertat l’hem d’exercir cada un de nosaltres en cada un dels nostres actes. Reptant cada proposta de submissió política. Plantant cara a la colonització i substitució lingüística. Cercant les respostes més genuïnes i imaginatives al centre del nostre ésser. Deixant clar que ja no claudicarem més. Que volem ser qui som, com a poble, sense entrebancs ni llasts.

I és aquest exercici tossut de la llibertat i la plenitud en les coses quotidianes el que possibilitarà la regeneració i el trencament de les cadenes que ens han posat i hem consentit. I el que farà que el món, en un termini no gaire llarg, ens reconegui com un poble lliure. Si sabem utilitzar el desengany creativament, l’energia que fins ara havíem invertit en les nostres il.lusions (o enganys) s’allibera i la podem redirigir cap a perspectives noves i més elevades. Això ens permetrà contactar energies inèdites, creant noves i insospitades relacions i possibilitats. És un repte enorme. Però només en els reptes difícils, quan s’actua intel·ligentment i amb coratge, es forgen els grans homes i els grans pobles. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Tenim al davant ara, doncs, una única oportunitat històrica irrepetible. Des de Catalunya Acció no només no deixarem escapar-la com han fet els nostres polítics "nacionalistes" durant trenta anys, sinó que treballarem a fons, sense renúncies ni ambigüitats, per a fer-la reixir i situar definitivament i per sempre Catalunya dins el mapa del món com a nou estat europeu.Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells.

Albert Ubach

Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just". Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any). I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco? Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyant esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals. Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri. Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi de que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi. Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós. Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veiem en el rerefons d'aquest idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest. El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar? El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts i molts ja han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals. Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)