Com es pot normalitzar la llengua d’una nació sense estat? La resposta és senzilla: no es pot.

Fa anys que en aquest país van vendre’ns la idea (la moto, més aviat) que era possible viure com un país normal sense ser-ho. Ens van voler fer creure que, malgrat que no fóssim un estat sobirà com qualsevol altre, podíem viure exactament com si ho fóssim. La realitat, però, és que si no ets un estat independent i el teu país no figura en cap mapa del món, simplement no ets res a nivell jurídic. La resta és enganyar la gent.

En aquesta espiral de voler-ho normalitzar tot sense haver entès encara que no hi ha normalitat possible si no som res a escala internacional, és lògic que apareguin actituds que, lluny d’aportar racionalitat, no fan sinó atiar encara més aquest surrealisme, si és que encara es pot atiar més.

Així, hom arriba a considerar “normal” el fet que a la nostra llengua se l’hagi de normalitzar dins d’un marc estatal –l’espanyol i el francès- que resulta que és precisament el qui més s’assegura que mai no n’arribi a ser, de normal. Hom arriba a considerar “normal” que ens diguin que la nostra llengua se salvarà quan els soferts catalans adoptin una actitud d’ONG i es converteixin al voluntarisme lingüístic. Un cop més, carregant el mort (si se’m permet dir-ho així) als ciutadans del carrer, i problema resolt. I això per no parlar ja d’aquella desagradable dentadura amb què ens proposaven donar corda a la llengua, talment com si es tractés d’una joguina vella trobada a la cambra dels mals endreços.

I és que no hi ha res millor que passar la patata calenta als ciutadans quan del que es tracta és de fer-los creure que la qüestió de la llengua no depèn de tenir un estat propi, sinó simplement d’ells i prou. Un cop més, doncs, es tracta de fer-nos viure en una falsa normalitat precisament per no afrontar que, sense un estat propi, de normalitat, res.

Si en aquest país totes les energies a favor del català es concentressin a projectar un full de ruta cap a la recuperació del nostre estat propi, de ben segur que ara ja hi seríem ben a prop. I doncs, és que algú creia que podíem normalitzar la nostra llengua nacional sense ser abans un país normal al mapa del món?

Després de trenta anys empassant-nos aquesta suposada normalització lingüística, que és indestriable de la normalització política, la realitat és la que és. La realitat d’una llengua que sempre se l’ha de normalitzar permanentment sense que ningú ens digui quan ja no caldrà fer-ho.

I, senyors, la realitat és ben simple: o apostem per recuperar un estat independent o oblidem-nos de jugar a ser normals i perdre el temps.

Albert Ubach

Catalunya Acció - Alt Empordà

Malament ho ha de veure el Molt Honorable Sr. Pujol quan ha de venir a Londres, la imperial, a presentar les seves memòries i ens ha de recordar als catalans emigrats una vegada i una altra que "Catalunya és Espanya", que Catalunya no entrarà en crisi i que es refarà més aviat que els altres, que la investigació i recerca en aquell país és capdavantera al món i dels perills de la immigració, i enmig de tics i d'altres gestos que en qualsevol altre persona mereixerien atenció mèdica urgent, persevera en la seva intenció encaixista a Espanya. Com si la intel·ligència se'ns esborrés un cop hem travessat la frontera de la Jonquera! Mare de Déu, que si alguna cosa ens ensenyen en aquest país es a pensar! Per això diem sí a Europa i al món i NO a Espanya. Molt em temo que a en Jordi Pujol li ha de fer molta por que els catalans recordem la figura catalanista i nacionalista dels Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta, Carles Pi i Sunyer, entre tants i tants d'altres patriotes que un cop acabada la guerra d'Espanya es varen exiliar a Anglaterra. N'hi ha que fins i tot posaren la seva vida en perill per aquest nou pais, com en Carles Busquet i Morant, que va acabar sent condecorat per les seves accions durant la 2a Guerra Mundial per la reina Isabel II. Ni una sola paraula de recordatori per a aquests patriotes que mantingueren encesa la flama catalanista en organitzacions com l'Anglo-Catalan Society durant la llarga nit franquista. Aixo sí, Espanya, Espanya, Espanya durant tot el discurs, ben alt i ben clar: Espanya! Només li faltava dir-ho en castellà! I ni una sola paraula d'aquests catalans -els altres catalans, que en podriem dir-, aquells que no es doblegaren i ens marcaren el camí a seguir. No noteu que alguna cosa falla? Sr. Pujol, no vingueu a Londres a explicar-nos que els catalans necessitem una entitat més gran que ens representi, perquè els catalans del Regne Unit ja en tenim prou d'entitats grans que ens representen. Primer que tot, necessitem saber que Catalunya encara es recorda de nosaltres: o és Catalunya qui ens representa, o és la Gran Bretanya i el món sencer. Espanya? No em feu riure. De fet, estem en una entitat que ha estat, i encara és, molt més gran que tota la vostra entitat espanyola junta i encara ens quedem curts, que s'estén pels 5 continents, cosa que Espanya mai no hi va arribar. Una entitat on s'ensenya a les persones a ser independents i a valorar la llibertat per a avançar per sobre de totes les coses, una llibertat que no podríem tenir, ni de bon tros, en aquell país del Sud d'Europa que molts identifiquen amb l'Àfrica, on la llibertat s'usa per insultar, esquarterar i, si s'escau, eliminar tant físicament com psicològicament qui n'és desafecte. I si us plau, Catalunya es defensa des d'on faci falta: al Regne Unit, a Europa, a Amèrica, o al món sencer. Allà on hi hagi un català, hi haurà qui defensi Catalunya. No anem sobrats d'efectius i tant se val si som autòctons o catalans d'adopció. No serà que al viure a l'estranger em fa ser menys català, no? O és que a l'estranger s'elimina aquella mena de pecat original que tenim els catalans pel sol fet d'haver nascut catalans? Aquella frase vostra "Catalunya es defensa des d'allà", dita a Londres, resulta massa ofensiva per als catalans a l'estranger. Entre d'altres coses perquè els anglesos tambe ens consideren immigrants, perquè ho som immigrants al Regne Unit, no? Ai las! Perillosos! El país europeu amb la taxa més gran d'immigrants, on s'ajunten gairebé totes les nacionalitats del món i on la gran majoria d'estrangers viuen segons les normes i aprenen la llengua de la terra. No hi veieu el contrasentit? Com pot ser que a un país la immigració sigui un perill i a l'altre no? Jo crec que és perquè al Regne Unit tenen les eines per a aconseguir que els immigrants s'acullin als usos i costums britànics i a Catalunya hem d'esperar que ho facin de bona fe i a contracorrent, i encara hi afegiria que malgrat els propis catalans. Sr. Pujol, si heu de venir a Londres a fer aquesta mena de discursos, més val que us quedeu a casa. Ja no esteu per a aquests viatges amunt i avall per Europa, que quan ereu President, encara tenien contacte amb la realitat ja que tenieu dades reals. Molt em temo que ara manegueu dades de 3a o 4a mà i que voleu tocar més temes dels que en teniu coneixement, potser no teniu l'assessorament adequat, o potser us heu quedat desfasat en el temps. Ja ho va dir l'eminent Carles M. Espinalt, "la Història posarà Jordi Pujol com un dels grans traïdors a Catalunya". Jordi Margalef i Turull Catalunya Acció Regne Unit 24 de juny del 2008

REACTIVADA LA CAMPANYA DE CATALUNYA ACCIÓ COM A RESPOSTA AL DIRECTOR D'AIR BERLIN PEL SEU MENYSPREU A LA NACIÓ CATALANA!

La gent de Catalunya Acció ho tenim clar: allà on els dirigents del nostre país callen i consenteixen, el poble de Catalunya sempre ens trobarà a nosaltres passant a l'acció.

Tot el que des de Catalunya Acció fa temps que venim dient s’està complint. L’últim triomf de l’ambaixador del socialisme espanyol, Joan Puigcercós, dins d’Esquerra Socialista de Catalunya, ha deixat amb cara de badoc a més d’un català de bona fe.

CATALUNYA ACCIÓ us convida a l’acte"Estat, prosperitat i benestar"Barcelona, dimecres 4 de juny del 2008 a les 19.30h.