Publicat el 23/agost/2006 No hi ha pitjor patiment que el que provoca la sensació de que mentre s'enfonsa quelcom d'aquelles coses de les que més estimes hom es veu impotent per fer-hi res. Les decisions i les reaccions que caldria fer estant en mans alienes, les mans d'algú que res d'allò teu l'importa. Com pot defensar amb passió el català qui a casa seva parla en castellà? La política ha degenerat en una mena de professió en la què el primordial no és servir a la comunitat sinó assegurar-se una pensió i una inamovible poltrona. Podríem pensar que és fet expressament. Per què quan toca parlar de coses de gran interès lingüístic, nacional i cultural sempre estem a mercès dels que no estimen Catalunya o no l'estimen prou? Per què l'interès de Catalunya resulta ser el contrainterès d'aquesta gent? Molts catalans estan molt decepcionats de com actuen els seus representants polítics. Molts catalans se senten enganyats i defraudats. Molts catalans veuen com tots els nostres elements identitaris i vitals perden posicions i s'enfonsen: llengua, economia, telecomunicacions, infraestructures, immigració incontrolada i imposada! ... I nosaltres tenim la impressió de que en tot això no hi podem fer res! Ens trobem davant d'un món que ens sobrepassa i d’uns polítics que no fan bé la seva feina llevat d’aixecar-se vergonyosament el sou. Al llarg de la història els pobles han lluitat contra les adversitats i sols han reeixit els que han lluitat -i no parlo pas de lluites guerreres. Avui els Catalans no som guerrers sinó gent que lluita contra l'adversitat amb intel·ligència i esforç, com els holandesos que van vèncer a la mar. Parlo dels catalans que van a peu pel carrer, no pas dels polítics que han traït el seu poble i que no tenen ni esma per dir prou, només tèbies i falses protestes de ploramiques. Per maleïda sort històrica, fa temps vàrem perdre la nostra llibertat de pensar, preveure i actuar en benefici propi; els impostos que ens recapten els fan servir pels seus menesters. No tenim medis ni recursos ni esma per fer-los servir. Ara haurem de votar uns projectes d'administració colonial. El diumenge passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, una colla de galifardeus sense pensament ni categoria -em refereixo a la penosa classe política que ens toca patir- van muntar una mena de míting fora de temps i de lloc que semblava un esquetx del "Teatre de Guerrilla" tots al seu torn, prenent-nos per rucs i imbècils ens deien que ells eren els que estaven més ben posicionats i els que ho farien més bé de mantenir sotmesa la colònia! Hem de reforçar-nos espiritualment en l’àmbit polític amb les maneres valentes d’en Francesc Macià per enfortir el nostre caràcter col·lectiu i desplaçar els ineptes dels llocs de govern que ocupen. La unió fa la força. Si es té determinació com la té Catalunya Acció es pot emprendre el camí. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

Publicat el 3/agost/2006 He llegit l’article del Sr. Ferran Sáez Mateu al diari Avui del dia 1 d'agost de 2006, titulat "El botonet" (http://www.avui.cat/avui/diari/06/ago/01/233871.htm), que d’alguna forma ens ve a dir als independentistes que si això d’aconseguir la independència de Catalunya fos cosa de pitjat un botonet, potser hi hauria moltes persones que el pitjarien, però que ara i per sempre segons es dedueix de l'exemple que posa, la independència de Catalunya es impossible, o una quimera. També ens diu que l’independentisme no te cap pla seriós. Fem una petita memòria històrica i veurem que Catalunya ja te un passat independent i que li va ser arrabassat per la força i des d'aleshores mai se li ha demanat si vol ser independent d’Espanya i França o no. Catalunya ja va ser independent amb un estat poderós fins l’any 1.410 quan va morir sense descendència l’últim Rei dels Casals de Barcelona, Martí l’Humà. Del 1.410 fins l'11 de setembre de 1714 vam continuar gaudint d’ independència si bé vàrem començar a tenir problemes amb l’entrada a la corona Catalanoaragonessa d’una dinastia forana: els Trastàmara de Castella. Arribem al fatídic 11 de setembre del 1714 quan per la força de les armes, després d’una resistència heroica contra les tropes francoespanyoles, cau vençut el poble català. El 1716 amb el Decret de Nova Planta s’esborraran totes les Institucions i Constitucions Catalanes i uns anys més tard es perseguirà la llengua i la cultura. Com diu l’historiador Vilar ”L’Estat Català ha deixat d’existir.” Actualment, segons el CIS (depenent del govern de Madrid), hi ha a Catalunya al voltant del 16% de catalans que es declaren directament independentistes. Per fer una comparació recent, a Montenegro abans d’endegar el procés d’autodeterminació només n’hi havia un 10%, però tant bon punt van veure la possibilitat d’assolir la independència, en la consulta celebrada en aquell país aquesta primavera passada es va assolir el 55’4 % de vots independentistes i a hores d’ara ja són independents. No es tracta de prémer cap botonet, ni d’una quimera impossible. Per a assolir la independència ens cal cercar la gent convençuda, per a promoure una nova generació de polítics, periodistes i medis de comunicació, no uns botiflers com els actuals sinó uns veritables patriotes de l’Estat Català Independent, que donin per acabada l’etapa autonomista-unificadora espanyola, que és la mort lenta de Catalunya. El pla hi és i som la gent de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org) els que som dipositaris d’aquest Pla. Ah!! Si vol desprestigiar l’independentisme, una altra vegada triï un exemple més consistent, ja que el del Sr. Alvaro Mutis no s’aguanta per enlloc. Josep Vilalta Boixader Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 3/agost/2006 Recordeu la frase d’en Javier Solana sobre les comparacions entre Montenegro i Catalunya? Sí, aquella que deia que qui creiés que a Catalunya també podria celebrar-se un plebiscit per la independència patia de “delirium tremens”. Tot i ser paraules impròpies d’un Alt Comissionat de l’UE, entraven dins la lògica imperial d’una ment retorçada com la dels espanyols. Ara bé, la cosa ja no és tant normal quan qui ha estat president del país durant vint-i-tres anys diu poc més o menys el mateix. Mireu sinó les seves declaracions del dimarts passat a Eslovènia en el decurs d’un acte en el qual li feien lliurament d’un guardó: “un referèndum sobre la indepèndencia de Catalunya com el que es va fer a Montenegro no entra dins l’imaginable.” Naturalment les paraules d’en Jordi Pujol no són tant gruixudes com les del polític espanyol, però si les analitzem bé ens porten al mateix lloc. Vull dir que, l’un i l’altre, ens estan dient que no toquem ni quarts ni hores a tots aquells que considerem que la política més sensata que podem fer és aquella que signifiqui ser amos a casa nostra. Patir “delirium tremens” es viure fora de la realitat, exactament com també ho és defensar una cosa “inimaginable”. Podem deduir, per tant, que Solana i Pujol comparteixen les mateixes aspiracions per Catalunya: no anar més enllà del nostre status colonial. Els motius del madrileny els coneixem sobradament, però ... i els del expresident? Com pot esdevenir un vulgar espanyolista el seu arquetipus polític? Probablement ja ha arribat l’hora de fer unes consideracions al respecte d’aquesta alèrgia malaltissa a la independència per part d’un home que diu estimar Catalunya amb passió. Oficialment, la seva justificació de no haver mai apostat pel trencament amb Espanya ha estat no voler crear frustració entre nosaltres. Fer, en definitiva, una política “possibilista”. Amb tot, siguem ara generosos per un instant i admetem que desprès del franquisme era l’única que podía jugar-se. Molt bé. Però avui, una vegada ha deixat de tenir compromisos institucionals, què l’impulsa a alinear-se al costat dels enemics de Catalunya? No és cap secret que l’expresident tradicionalment ha estat posseïdor d’una notable egolatria. Molts dels seus col.laboradors així ho han confessat privada i públicament. És aquí doncs on cal cercar la seva aversió a la possibilitat de la creació d’un Estat catalá. Simplement perquè el trionf de l’independentisme significará el fiasc i la riota dels seus pronòstics i de vint-i-tres anys de presidència. L’autèntica i única por d’en Jordi Pujol és passar a la història com un fracassat i per evitar-ho serà capaç de qualsevol cosa. Prou de mentides! La seva autèntica passió no ha estat Catalunya, ha estat ell mateix. Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 3/agost/2006 L’onze de setembre és per als catalans del Principat de Catalunya una data d’una gran significació política i nacional. És aquella data en què es va estroncar de mala manera la nostra llibertat com a Poble. El fet que quasi tres-cents anys després encara esperem la possibilitat de donar la volta a aquesta situació que se’ns ha imposat a cop d’armes i d’inimaginable repressió, repressió que ha arribat sovint a la tortura i a l’assassinat; aquest fet i aquesta esperança són senyals inequívoques que el nostre Poble encara avui és viu, són senyals inequívoques que som una de les nacions més honorables i valentes del nostre món i de la història universal malgrat hi hagi tantes excepcions en els que regeixen el nostre destí com a caps polítics de les formacions avui presents al Parlament actual de Catalunya. Hom discuteix si l’Onze de Setembre ha d’ésser una jornada reivindicativa o festiva; hom voldria que la Festa Nacional de Catalunya no existís; hom desvirtua el sentit del terme "nacional" simplement perquè li reporta avantatges electorals. Pot ser una festa la recordança de la trista pèrdua de les llibertats nacionals d’un Poble? Pot ser una festa la recordança de tots els homes i dones que han perdut la vida i a qui han robat la vida i la dignitat de forma absoluta els enemics de Catalunya i els col·laboradors dels enemics de Catalunya? L’esperança viva de tornar a recuperar les nostres llibertats nacionals sí que pot ser una festa, una festa avui encara trista però potser un dia no molt llunyà esdevingui una festa joiosa i exultant. A vegades diem que l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya al Principat, és o ha d’ésser una festa reivindicativa. Avui a 2006 jo crec que l’Onze de Setembre més que reivindicativa ha d’ésser una diada d’acció, d’acció per a recuperar el que ens van prendre de mala manera –el nostre Estat Català!- i acció per a rebutjar el que ens van imposar de mala manera –"las leyes de Castilla" i amb elles el nostre enemic declarat "el Estado Español". Catalunya Acció farà honor al seu nom i actuarà amb esforç continuat per assolir aquestes dues fites no ajornables: construir el nostre propi estat i trencar amarres polítiques amb tot el que sigui espanyol. Tenim el projecte i tenim les eines. Actuem dia a dia. Som un far que diu al món incansablement on és la Catalunya Lliure ... Ara sols ens faltes tu! Patriota que no vols morir sense haver vist una llum d’esperança per a tot el nostre Poble. Interessa’t en aquest projecte (www.catalunyaaccio.org) i fes-te patriota actiu i de butxaca*! No estàs sol! Ens tens a nosaltres, molts altres catalans i catalanes que ja ens hem decidit, que ja ens hem determinat a aportar el nostre gra de sorra per a la Independència de Catalunya. Salvador Molins Conseller de Catalunya Acció * Nota: Patriota de butxaca és aquell que és capaç de fer una aportació econòmica per a l’assoliment d’un fons en favor de les accions necessàries per a ajudar la Independència del nostre Poble.