Sense un estat propi no hi pot haver bon finançament
Immersos en una recessió d’abast mundial que està frenant l’economia arreu del planeta, els catalans patim, a més, una sagnia fiscal de tracte colonial que encara ens perjudica més: l’espoli fiscal que Espanya aplica sobre Catalunya i que s’emporta anualment més de 20.000 milions d’euros. Així, cada any els catalans veiem com Espanya s’emporta de Catalunya xifres milionàries que destina a finançar els seus aeroports, les seves autopistes lliures de peatge, els seus hospitals, la seva xarxa viària, etc. La pregunta, de tan evident que és, espanta i tot: què seria avui Espanya sense robar als altres com un vulgar lladregot de barri? No res.
Ara que els actuals dirigents de Catalunya han disfressat el concepte d’espoliació fiscal amb l’eufemisme de “finançament”, escau assenyalar el seu silenci com a responsable directe de la seva complicitat en perpetuar aquesta situació de robatori continuat sobre Catalunya.
Sense un estat propi no hi pot haver bon finançament. Fer-nos creure que tractar i negociar amb lladres i a sobre pretendre quedar com a innocent és, ras i curt, un insult a la intel·ligència.
Assolir novament l’estat propi no és només una qüestió de desig. Serà, sobretot, conseqüència de l’acció i l’energia que hi dediquem. Aquesta és, doncs, la prioritat i el repte primer a què ha d’aspirar avui Catalunya, i no pas continuar navegant per cortines de fum que l’únic que fan és perpetuar la deriva nacional i econòmica de la nació.
En un país bombardejat constantment per eufemismes com “catalanisme social” o “casa gran del catalanisme”, que no han fet sinó dissoldre el llenguatge i autocensurar la claredat de pensament que tan necessitem, s’ha acabat de voler-nos fer perdre més el temps. Senyors eufemistes, continuïn tractant i negociant amb la república bananera d’Espanya, que als catalans l’única casa gran que ens interessa és la que hem activat des de Catalunya Acció i l’única que pot garantir el progrés real de tots els catalans parlin com parlin, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin:
Prou Pujol, si us plau
Article publicat al diari El Punt el 15 de novembre del 2008 L'expresident de la Generalitat és conseqüent, ja que mai no ha propugnat la independència de la nació. Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país i per a ell seria un fracàs que Catalunya un dia se'n sortís.
El bon amic Pere Ignasi Fages de Climent va assistir per circumstàncies especials al consell de guerra que es va fer a Jordi Pujol. Segons m'explica, va quedar impressionat per l'enteresa i valor que en tot moment va demostrar el personatge. En un moment determinat, recorda que va dir: «Som un jovent que puja lentament però inexorablement...» Avui, tanmateix, ens hauríem de preguntar cap on volia anar. En tot cas, d'aleshores ençà cal reconèixer que el pujolisme ha impregnat la vida política catalana i avui encara continua amb el «seu» partit, ara liberal, ara socialdemòcrata, però amb gran poder de convocatòria. La trajectòria posterior de l'expresident no cal esmentar-la, perquè és propera en el temps i suposo que ho deu explicar prou bé en les seves memòries.
Si m'he decidit a escriure aquest article és després de les circumstàncies viscudes els últims temps, que configuren la meva opinió, i arran d'unes declaracions desafortunades en un col·loqui al Palau Robert de Barcelona, en què va dir que treballar per la independència no ens proporcionaria «ni un rosegó de pa».
Cal dir que Pujol és conseqüent amb ell mateix, ja que no ha propugnat mai la independència de la nació. He de confessar, per altra banda, que l'entenc perfectament, perquè jo pensava el mateix que ell. Però el transcurs dels anys i les experiències viscudes m'han fet canviar de parer d'una manera irrevocable i avui sóc independentista convençut de pura necessitat. La conversió em ve de lluny perquè, ja a l'any 1991, a l'article «Nacionalisme ful», a El Punt, mostrava la meva disconformitat política. Rectificar és de savis. Per reblar les meves conviccions més pregones n'he tingut prou d'haver de patir el procés estatutari amb la inicial súplica vergonyant dels líders polítics catalans i l'inconclús tracte posterior. Que no en té prou l'expresident? Què n'espera, del centralisme?
Puc assegurar-li que el país no pot estar permanentment integrant i reciclant gent sense el risc cert de desnacionalització, encara que antigament ho hàgim fet molt bé. Però Catalunya n'està farta, de tant d'esforç, i no pot acceptar la peregrina idea que ens «retrobarem» per la via de la integració com a àncora de salvació. Per això precisament és indispensable que puguem ser amos dels nostres propis destins i no ens hàgim de menjar els autèntics «rosegons» que ens deixen els centralistes.
Algunes de les meves raons són les següents. Com tothom sap, la Generalitat, a instàncies del Parlament, va convocar el poble català a la Convenció Catalana per Europa perquè hi intervingués sense intermediaris partidistes. Vaig formar-ne part i vaig poder comprovar de primera mà el joc brut dels polítics, que varen jugular qualsevol temptativa que no fos el vot positiu d'una Constitució que negava el pa i la sal a la nació catalana. Em consta que el primer interessat que així fos va ser l'aleshores president Pujol.
Vaig tenir posteriorment accés al debat Barrera-Pujol de la Fundació Arnau de Vilanova, que aconsello a tothom d'escoltar. Pujol va mentir quan va dir que Irlanda no volia ser independent. Va demostrar la seva intencionalitat malèvola o la ignorància més absoluta. Acorralat per les intervencions punyents de Barrera, va dir quelcom comprensible però inacceptable, que fa pensar quan va dir que «cal estar disposats a posar 900 morts sobre la taula» (suposo que es referia als morts d'ETA).
Fa poc ha intervingut en una jornada al monestir de Sant Benet de Bages acompanyat de Felipe González i Miquel Roca –que sempre riu i no sé exactament de què–. Es va parlar de la manca de lideratges en el món i al nostre país. Com Diògenes, varen buscar en el firmament polític actual líders vàlids i valents per resoldre els problemes que ens preocupen.
Suposo que tant González com Pujol eren conscients que havien estat líders d'un cert gruix en un cert moment, i jo hi afegiria que el president de CDC encara està exercint com a tal. Al meu entendre, és un llast insuportable perquè el pitjor que li pot passar a un país és tenir un líder essencialment equivocat i, com ell, lliurat al centralisme i als poders fàctics.
No ens enganyem, Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país, el líder per la plenitud nacional, i ho estem pagant molt car. Avui Catalunya està acorralada a les cordes pels anys eixorcs de comandament de CiU i els desencerts dels successius tripartits.
A la seva proverbial egolatria –Pujol té la dèria, letal per a nosaltres, de manar i res més– cal afegir-hi la desgràcia de ser un mal estrateg que avui encara controla un partit «nacionalista» amb un electorat fidel que malauradament el segueix, com vàrem fer molts de nosaltres durant massa temps, encegats per la seva personalitat i prestigi.
No veig que la rectificació entri en els plans del pujolisme, ans al contrari. Sempre aprofita la més petita avinentesa per atacar l'independentisme i descarta cap consideració de culpa. Quina llàstima!
Estic segur que Catalunya i la seva necessària independència té amb ell l'enemic a casa i que per a ell el seu fracàs més dolorós seria que Catalunya, de la mà de les noves generacions, se'n sortís. S'hi fa amb les dents quan veu que algú s'escapa del seu guió i li pot esmenar la plana, per això està molestant permanentment, posant límits al jovent, que té tot el dret de reclamar la independència.
Ens vol fer creure que la culpa de tot, és clar!, és dels altres; que deixi en pau els independentistes, siguin de dretes o d'esquerres, perquè, «lentament però inexorablement» reeixiran en la seva valenta i difícil tasca.
Miquel Esteba
Empresari i exalcalde de Figueres
Tractat dels Pirineus: Fa 349 anys que Catalunya està dividida entre Espanya i França
Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.
El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.
Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, dels quals es consideren una conseqüència.
Antecedents
França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.
Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.
Les negociacions
En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.
El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.
El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).
En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.
El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.
Conseqüències per a Catalunya
Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.
Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.
A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.
Extracte
« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »
Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hallasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »
Traducció:
« "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."
Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...); ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dins de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."
Bibliografia
Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.
Enllaços externs
El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya
El Tractat dels Pirineus a El Talp.
La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig.
(francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea
Article extret de http://www.radiocatalunya.ca/noticia/tractat-dels-pirineus-fa-259-anys-que-catalunya-esta-dividida-entre-espanya-i-franca
La paraula por no existeix per Catalunya Acció
Voldria parlar-vos de la por; i més concretament, de la por dels catalans. Algú es preguntarà: però els catalans, tenen por? Doncs bé, en certa mesura, sí.Sovint observem com hi ha tantes persones que canvien de llengua davant d’un interlocutor que parla la llengua dels colonitzadors espanyols i francesos. Molts es pregunten com es pot defensar la nostra llengua davant d’aquest eixam de desertors lingüístics que poblen el país. La resposta, ben segur, no pot recaure només en una explicació. Tot i això, sí que és necessari recordar que, després de tres segles, els catalans hem estat un poble sotmès contínuament a la tirania de la por.
Tant ha estat així, que el que recollim avui és el fruit d’una persecució constant que encara patim com a poble, com a llengua i com a individus amb caràcter i personalitat diferenciada.
La por és el resultat d’una estratègia que no té res d’innocent. Sigui per la força de les armes primer, a fi d’imposar-se sobre un país aliè; sigui amb legislació que obviï la legislació original, la finalitat última és infringir en la població de la colònia l’hàbit de la por, i fer-ho per tal que aquesta població l’adquireixi i l’interioritzi fins al punt de creue’l un comportament absolutament normal i inconscient. La por sí que pot ser inconscient, però la por mai no pot ser normal.
De fet, però, com voldríem que no tingués por un poble que ha estat sotmès a guerres, assassinats, persecucions, càstigs i escarnis públics, saquejos i il·legalitats constants durant tres segles de manera persistent i continuada? Pocs pobles han patit una persecució tan ferotge pel simple crim de ser un poble amb personalitat pròpia. A la Mediterrània, per exemple, podem trobar un cas similiar amb la persecució a què ha estat sotmès el poble jueu.
Malgrat això, com expliquem que avui el percentatge de catalans que votarien a favor de la independència és més alt que mai? Aparentment, si jutgem per certes actituds que ens parlen d’una por presumptament adquirida, semblaria que també la necessitat d’independitzar-se provocaria un cert recel. I és segurament per això, per la necessitat de posar fi a tot el que ha provocat aquestes pors, que és quan és més es manifesta la urgència de dir prou i plantar el maltractador. Però, qui comença?
La paraula por no existeix per Catalunya Acció. I nosaltres estem a punt.
A punt per iniciar un procés de trencament definitiu amb Espanya i França.
A punt per trencar definitivament amb el maltractador i amb tots aquells que, des de Catalunya, hi col·laboren.
A punt per fer que la independència deixi d’estar orfa políticament i començar el viatge que ens durà a onejar la senyera juntament amb la resta d’estats d’Europa.
A punt per demostrar a Espanya, a França i a tot el món que mai, mai, no es pot destruir un poble vencedor.
Albert Ubach
L'exemple de Palestra
A final dels anys 20 del segle passat, el catalanisme va viure una profunda crisi de confiança en les seves possibilitats, una situació en certa manera similar a la que estem vivint actualment. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, havia encapçalat el cop d’estat militar que instauraria una dictadura que es perllongaria fins al 28 de gener de 1930. Ni el catalanisme d’ordre ni el catalanisme insurreccional havien sabut donar una resposta adequada al règim que tenia com a un dels seus objectius principals l’anorreament de la cultura i la nació catalanes. Per sortir de l’atzucac calia entendre en què s’havia fallat. Diversos intel·lectuals i activistes de primera línia del catalanisme polític i cultural, encapçalats per Batista i Roca, van encetar un debat de gran nivell en què participaren personatges de la talla de J.V. Foix, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Alexandre Galí, Pau Vila o Carles Pi i Sunyer: s’havien de diagnosticar les causes i procurar establir una estratègia per superar la crisi.Una bona síntesi del problema que el catalanisme vivia en aquell moment ens la dóna el mateix Batista i Roca que escrivia, l’any 1929: L’educació falsa que havia rebut el nostre poble abans de 1923, portà fatalment a les vergonyes de la dictadura. Cal que escarmentem. Cal preparar el futur amb l’experiència del passat. Un mot enclou tota la nostra posició espiritual d’abans de 1923: el cofoisme. Tots cofois proclamàvem constantment les excel•lències de l’ésser català, érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseïem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi Britànic. Posàvem les banderes a tots els balcons, cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places (...). L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra.
Pompeu Fabra denunciava l’excessiva ampulositat del nostre moviment nacional al costat de la manca d’un sòlid fonament en les conviccions patriòtiques (...) la desproporció entre les nostres il·lusions excessives i les nostres reduïdes possibilitats de realització.
El cofoisme, el mesellisme, l’individualisme, la disgregació d’objectius, la desorganització eren alguns dels mals col·lectius detectats, indicis evidents de la decadència d’un poble i pas previ de la seva desaparició. Per Batista i Roca la solució era ben clara: qui vulgui fer pobles ha de començar a fer homes (...) capaços de complir els seus deures en tots els moments i totes les circumstàncies, va escriure.
La conclusió que s’anava dibuixant era evident: si es volia reeixir en la tasca d’alliberament de la nació era imprescindible comptar amb una generació de catalans amb una sòlida consciència nacional, retrobant camins que ja havia iniciat la Mancomunitat abans de ser liquidada per la dictadura. Per assolir aquest objectiu, l’eina indispensable era la formació, sobretot la de les generacions joves.
Durant el debat, les opinions s’havien dividit en dues posicions contraposades: la d’aquells que postulaven la prevalença de la intel·ligència i la d’aquells altres que es decantaven per la primacia del caràcter. Els qui van argumentar a favor d’aquesta segona opció van convenir en la necessitat de crear una organització que donés resposta a la formació integral del jovent fent èmfasi en les habilitats i la fortalesa necessàries per a l’actuació en tots els àmbits de la societat. Combinarien, doncs, l’adquisició de coneixements amb la pràctica del debat, l’oratòria, l’esport, l’organització d’importants actes col·lectius i la pràctica del propi compromís cívic i moral. S’havien adonat que Catalunya havia format molt bons professionals i científics acadèmicament brillants, però poc preparats per a la defensa activa dels interessos del país. Havia passat el mateix amb el conjunt de la classe política catalana, que havia sucumbit davant l’espanyola per no haver –creien- tingut el coratge, l’actitud i les habilitats pròpies dels representants d’un país amb voluntat de plenitud.
El punt d’arrencada de la nova organització va produir-se el març de 1930 amb la publicació a la premsa del manifest Als joves de Catalunya.
Començava dient:
Fa temps que hom pregunta a la joventut on va i que aquesta contesta diversament amb paraules. Creiem, però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostri pràcticament amb fets cap a on va.
Pel que fa als objectius:
La nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana amb tota l’activitat i l’empenta de la gent jove, per al propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.
Pel que fa a la seva independència respecte els partits polítics:
La nostra actuació volem que sigui amplament patriòtica i educadora i que es desenvolupi al marge de les de caràcter polític.
I una reflexió final:
Creiem urgent atendre la tasca de fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions .
El signaven 50 joves –i no tant joves- de noms il·lustres. Entre aquests hi havia Joan Coromines, Josep M. Casasses, Ferran Soldevila, J. M. Girona, E. Pérez Iborra, Josep Sunyol i Garriga, Ricard Carbonell, Joaquim Ventalló, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Cuito, J. B. Roca i Caball, Joan Anton Maragall, Antoni Fisas, Xavier Regàs, Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Domènec de Bellmunt, Tomàs Iduarte, etc. El redactor del manifest va ser el poeta i periodista J.V. Foix. Tot ells provenien de diverses de les sensibilitats polítiques del catalanisme (pròxims a la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català i d’altres estrictament fidels les entitats de caràcter civil), cosa que donava a l’entitat, des del seu inici, una clara transversalitat.
Amb la constitució oficial de l'organització amb el nom de Palestra, Pompeu Fabra, gramàtic i lexicògraf, seny ordenador de la llengua catalana i considerat tot un “sportsman”, ja que era un notable practicant del muntanyisme i el tennis, n’esdevenia el president. L’etnòleg Josep Maria Batista i Roca, principal introductor de l’escoltisme a Catalunya, en passava a ser el secretari i l’ànima organitzativa.
La simbologia que l’entitat començà a usar no fou fruit de l’atzar. El nom de Palestra feia referència tant a l’estructura central del gimnàs del món clàssic grec com a la mateixa idea de lluita. El logotip triat va ser la figura del David de Miquel Àngel, com a símbol de la lluita contra el gegant Goliat. Finalment, la bandera a utilitzar, a més de la quadribarrada, fou la de Sant Jordi, símbol tradicional vinculat a l’època medieval catalana: a la Generalitat i els almogàvers.
Des d’aquella primavera de 1930 –i progressivament- Palestra, amb una primera seu al carrer Casp, començà a dur a terme activitats: cursos de llengua i cultura, conferències amb els millors especialistes (en economia, geografia, història, dret...), concursos crítics de lectura, cercles de debat entre socis, accions d’obra social..., però també activitats esportives com excursionisme, atletisme, navegació (el club Mare Nostrum) i aviació. En aquesta última especialitat, el pilot M. Foyé organitzà un grup cada vegada més nombrós de joves practicants del vol sense motor (els Falziots), com a pas previ a què amb posterioritat poguessin seguir la carrera de pilot a motor (recordem que no havia estat fins a l’any 1927 que C. Lindbergh havia realitzat el primer vol transatlàntic).
Al mateix temps, es van anar obrint les primeres desenes de locals de seccions territorials de Palestra. I, precisament, el mateix dia que, al matí, Pompeu Fabra havia inaugurat la seu local de l’Hospitalet de Llobregat, es feia l’acte solemne de presentació en societat de Palestra. Era el 30 de novembre de 1930. El lloc: el Palau de la Música Catalana. El Mestre Fabra dirigia un emotiu discurs al públic jove que omplia el Palau.
Començava dient:
Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilista més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sortit reforçat. Hem estat incorruptes, però no invulnerats.
I seguia poc després:
Cal evitar la disgregació i atenuar els estralls de l’individualisme. Tenim el desig de fer de Palestra una organització nacional de la joventut catalana al servei dels grans ideals de Pàtria, Llibertat i millorament propi, apte per a l’acció. El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d’evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col∙laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.
L’àmbit d’actuació volgut quedava clar:
Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.
I mesurava la situació en què es trobava l’entitat:
Avui, al cap de vuit mesos d’iniciada, Palestra té dos mil socis, amb una trentena de delegacions per tot Catalunya, a Mallorca i a València, i amb d’altres en vies d’organització a Amèrica. En aquest acte inaugural parlem, doncs, en nom d’una realitat viva i tangible: fa vuit mesos hauríem parlat d’una iniciativa i d’una esperança.
Acabava dient:
Per últim: l’obra de Palestra ha d’ésser lenta i constant, encara que no sigui brillant en aparença. La fe que tenim en els destins de Catalunya ens fa persistir en la nostra actuació. Trobant-nos en període de preparació i de lluita, Palestra no ha pres per símbol el David triomfant, sinó el David que es prepara per encararse amb el gegant Goliat. La tasca de Palestra és formar els futurs lluitadors que —esperem-ho— seran els vencedors.
En un article aparegut 5 dies després al diari La Publicitat, Fabra completava:
Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats. Cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de respondre, de fora estant, tots els nostres problemes. Només l’esforç constant mena a la llibertat.
L’any 1933, Palestra, que ja havia arribat a més de 5000 socis en més de 400 seccions locals, organitzaria les seves més grans activitats col·lectives coincidint amb la celebració dels 100 anys de l’inici de la Renaixença catalana. Una fou la de l’anomenada “Crida del Foc”, per la qual una bona part dels socis de l’entitat varen encendre fogueres a centenars de cims de tota la geografia catalana (Montserrat, Matagalls, les Agudes, el Tibidabo, la Mola; a les Guilleries, al Collsacabra, al Montnegre; però també a cims del Baix Ebre, el Bages, el Pallars Jussà i Sobirà, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Camp, l’Urgell, l’Anoia, etc.). L’altra fou l’Aplec de Ripoll, com a acte d’afirmació nacional i de joventut que inclogué parlaments i actes d’homenatge així com activitats atlètiques i gimnàstiques.
Palestra no restà al marge de les greus alteracions polítiques i militars de l’època. L’octubre de 1934 fou clausurada, però, així i tot, sobrevisqué amb el nom de Club David. Al febrer de 1936 recuperà el nom i algunes de les activitats principals. Però la guerra i la marxa al front de molts dels seus socis féu que s’hagués de dedicar principalment a l’obra social necessària a la reraguarda. L’última notícia coneguda de l’entitat és de l’agost de 1938. Palestra comunicava la seva assistència als actes de l’11 de setembre d’aquell any.
Concloent, doncs, podem dir que la joventut que va integrar Palestra entre 1930 i 1938 va saber guiar-se per la màxima de la necessitat de superació de l’individualisme i la decisió d'optar per fer prevaldre la pràctica de coordinar esforços per tal d'assolir finalitats comunes. Aquestes eren l’alliberament nacional i la plena democràcia a Catalunya i al món, únicament possibles mitjançant el millorament personal i el compromís cívic.
En darrer terme, llegint els textos de l'època no sembla que l'individualisme sigui cosa exclusiva dels nostres temps. Per tant, em resta una pregunta: la joventut d'inici de segle XXI fem tot el que podem per a l'assoliment de les nostres finalitats comunes?
Ramon Freixes
Per a més informació disposeu del magnífic treball sobre Palestra:
Lluís Duran. "Intel•ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)". Barcelona-Catarroja: Afers, 2007.
Article publicat el 22 d'octubre de 2008 a indirecte!cat
La independència ha d’entrar al Parlament
Segons el ministre espanyol d’economia, Pedro Solbes, ara mateix “no és el millor moment per discutir un model per donar més diners a Catalunya”.Aquesta frase és un retrat de la situació que pateix el nostre país per partida doble.
D’entrada, perquè una frase com aquesta només la pot dir un dels màxims responsables del robatori continu que patim els catalans. Un robatori que arriba a la seva màxima perversió quan disfrassen aquest saqueig (més de 19.000 MEUR/any que són nostres) sota el nom de solidaridad (solidaritat). Per tant, quan el ministre espanyol diu “discutir un model per donar més diners a Catalunya” en realitat el que hauria de dir és “deixar de robar a Catalunya”.
D’altra banda, aquesta frase deixa en evidència la classe política que actualment tenim al Parlament. I la deixa en evidència per la seva actitud de consentiment i de silenci davant d’aquesta espoliació sagnant que està conduint el país a la seva ruïna. Quan un ministre espanyol arriba al punt de dir una frase com aquesta i que això no provoqui una reacció immediata i contundent per part dels nostres actuals representants, el missatge que perceb la ciutadania és la impunitat amb què s’ha permès aquest robatori permanent a les butxaques dels catalans gràcies a la passivitat dels qui se suposava que havien de tallar de soca-rel aquesta dramàtica situació.
Com bé ens recordava el president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, en la conferència esdevinguda a
La crisi, per als catalans, és doble: d’una banda per la pròpia crisi d’àmbit mundial; però, sobretot, per culpa del saqueig continuat que pateix per part d’Espanya. Una situació, la de l'espoliació fiscal, que és un càs únic a Europa d’escandalós com és.
Després de trenta anys de pujolisme unionista i d’un tripartit sense nord ni rumb; després de trenta anys sense tenir al capdavant del país dirigents amb voluntat d’aturar en sec aquesta sagnia econòmica que ens està abocant a la ruïna econòmica més important dels últims segles, es fa imprescindible que iniciem una nova estratègia independentista que entri al Parlament per tal d’aplicar, en coordinació amb la societat civil, un full de ruta que tindrà el seu punt culminant en el trencament efectiu amb Espanya i França.
L’actual situació d’emergència nacional que estem patint i el sentit comú ens marquen l’únic camí que, un cop desemmascarada la follia unionista que ens ha encaixat en aquest cul de sac, cal seguir per sortir-nos-en: la recuperació d’un Estat Català on siguem amos dels nostres propis impostos, sense intermediaris pel mig, i situar-nos novament al capdavant de
Només amb la convicció d’aportar la regeneració política que Catalunya reclama, només amb la coordinació de tots els sectors socials que aposten pel futur d’aquest país i, sobretot, amb la moral de victòria que encomana l’equip humà de Catalunya Acció, sabem que tenim la independència a l’abast de la mà i l’oportunitat històrica de tornar a ocupar el nostre lloc dins d’Europa. Hi renunciaràs?
Albert Ubach
És hora que canviïn les tornes
Durant anys, declarar-se independentista en aquest país era si fa no fa com si una persona del segle XIX digués públicament que era tuberculós. El concepte en sí mateix, només d’esmentar-lo, provocava en l’entorn una reacció que incitava a la quarentena immediata d’aquell que el manifestava obertament.Això ha estat degut, entre d’altres factors, al fet que cada cop que en aquest país algú es posicionava a favor de la necessària independència de la nostra nació calia justificar-ho i argumentar-ho fil per randa. Talment com si ja s’hagués arribat a l’extrem que fins i tot la sensatesa i el sentit comú necessitessin ser argumentats o justificats.
Per això, cada cop que un català racional expressava la seva voluntat de ser un ciutadà lliure en forma d’un nou estat en comunió amb la resta de països d’Europa, només rebia per part dels colonitzadors (i dels seus col·laboracionistes) una allau d’objeccions amb l’única finalitat que la raó hagués de justificar-se i argumentar-se, com si la raó i el sentit comú no fossin prou vàlids per ells mateixos.
Però heus ací que alguna cosa comença a moure’s. Jo sempre he dit que el dia que en aquest país canviïn les tornes, més d’un haurà de començar a córrer a amagar la seva malaltia unionista. I és que ara declarar-se secessionista ja no només no necessita de gaires arguments, sinó que l’evidència del sentit comú, del pragmatisme i de la racionalitat ja comencen a escombrar aquesta follia malaltissa d’aquells qui, malgrat tot encara avui, continuen obstinats a arruinar-nos a tots plegats dins d’aquest vaixell que fa aigües per tot arreu i que es diu Espanya.
De fet, és l’hora que comencem a girar les tornes i els retornem la pregunta al revés. Així, si durant anys ens havien demanat que per què calia que Catalunya tornés a ser un estat independent, ara cal que s’atreveixin a justificar, si poden: per quina raó, davant del saqueig fiscal i de l’insult constant a què Catalunya està sotmesa, cal que Catalunya continuï formant part d’Espanya? De les respostes que puguin donar-vos no en trobareu cap de racional i d’objectiva: no es pot contradir el sentit comú.
Us animo que comenceu a plantejar-vos les coses canviant-ne les tornes. Els resultats que n’obtindreu us obriran una manera de veure les coses i d’actuar que us proporcionaran la clau per rebatre a aquells que cada cop ho tenen més difícil (i més que ho tindran!) per intentar convèncer-nos que no necessitem trencar amb aquest país de lladres que és Espanya.
Albert UbachLa crisi, culpa de qui ?
Hi ha diverses condicions que fan excepcional i única aquesta crisi. En primer lloc, es tracta d’una crisi a escala global. Fins ara tothom coneixia els beneficis que se’n podien derivar de tenir un mercat global: fàbriques en països on la mà d’obra és molt barata, distribució a Europa o Amèrica amb grans xarxes de comunicació i unes vendes arreu del món, etc. Ara comencem a adonar-nos que les crisis també es globalitzen.
En segon lloc, es tracta d’una crisi econòmica com ja hem vist alguna altra vegada. La més recent, possiblement, fou la crisi de principis dels anys noranta. Una crisi econòmica provoca l’acomiadament de treballadors i fins i tot el tancament d’empreses. Ara bé, aquests acomiadats o bé es podien recol·locar amb més facilitat, o bé podien rebre ajuts i fins hi tot podien capitalitzar tot l’atur i muntar un negoci pel seu compte. Però en el cas actual, ens trobem que, en tercer lloc, hi ha una crisi financera. Què vol dir crisi financera? Doncs que els bancs no tenen suficient liquiditat per deixar diners a empreses i particulars.
Cada cop que un banc presta diners, ha de provisionar al seu Banc Central. Ara ens trobem que molts bancs no poden provisionar, i per tant es veuen obligats a retallar uns préstecs que fa tant sols un any concedien amb tota alegria. Els nous acords de Basilea, no ajuden a solventar aquest problema, ja que obliguen als bancs a provisionar segons el grau de solvència de cada client. Aclarim-ho, aquest any es tancarà amb un grau de mora de més del 3% de mitjana al conjunt d’entitats bancàries de l’estat. Es calcula que, per l’any vinent, el grau de mora serà d’aproximadament el 5,4% i la ràtio d’estrés mig de les entitats bancàries (és a dir, el grau de morositat que fa que els bancs no tinguin suficient líquid per provisionar al Banc d’Espanya) és del 5,2%. Així doncs, la crisi financera està servida.
És culpa dels bancs?
En part sí. Fa un any les direccions centrals del sector bancari, pressionaven als directors d’oficina per tal de que aquests signessin el màxim nombre d’hipoteques i altres préstecs, sense tenir gaire manies a qui es concedien. Ara mateix, els directors que més bons resultats obtingueren fa un any, estan amb la corda al coll a causa de la morositat. Aquestes hipoteques fetes a gent poc solvent són les anomenades “subprime” i evidentment no són patrimoni exclusiu del bancs nord americans.
És culpa dels particulars?
En part també. No es pot estirar més el braç que la màniga: molta gent sabia que contractava una hipoteca per sobre de les seves possibilitats reals. Amb la hipoteca s’han arribat a pagar viatges, cotxes, i fins hi tot targetes de grans superfícies, és a dir el menjar de diari.
És culpa de les administracions?
Sens dubte també tenen un alt grau de culpa. Des dels ajuntaments fins al govern central han espremut la llimona immobiliària fins a rebentar-la. Cal tenir en compte que els pisos d’obra nova paguen un 7% d’IVA que va directe a les arques de l’Estat. El mateix passa amb l’AJD que es paga amb els pisos de segona mà i que també acostuma a ser del 7%, aquest impost el cobra la Generalitat. Per aquest concepte l’any passat va recaptar prop de 3.000 milions d’euros, és a dir el 10% del total del seu pressupost anual. Finalment ens trobem que els ajuntament eren els encarregats de fer els estudis de viabilitat dels projectes immobiliaris i es cobrava un percentatge del cost de l’obra. Amb això vull dir que com més inflats estaven els preus dels pisos, més cobrava tothom.
Com pot repercutir a Catalunya?
Ens trobarem com ja s’ha dit amb un fort increment de l’atur, empreses que hauran de tancar i no perquè no hi hagi mercat, sinó perquè els bancs no podran deixar diners per al normal funcionament d’una empresa. Amb els ajuts públics ens trobem per un cantó, que la recaptació d’impostos caurà tant per l’efecte de l’atur com per la crisi del totxo, i per altre cantó, i això no es comenta tant, perquè la pujada de tipus d’interès ha fet que el deute de l’estat sigui més car i per tant, s’han de destinar més recursos a retornar els interessos del deute emès. Amb això vull dir que els ajuts públics, que enguany ja s’han reduït, és reduiran molt més. Certament la Nació Catalana ho té mal amanit, amb uns polítics incapaços, un Govern Central que es nega a invertir a Catalunya i una Generalitat que financerament fa aigües per tot arreu. El futur, si seguim per aquest camí, no és gaire esperançador.
Hi ha solució?
Tot és solucionable, però hi hem de posar tots el coll. En primer lloc cal retornar a la cultura de l’esforç i del treball. Cal reduir el funcionariat al necessari i no engreixar-lo. Aquesta crisi pot esdevenir la pedra de toc que necessitàvem perquè la gent no es quedi a casa esperant un subsidi i llepant-se les ferides, sinó que haurà de sortir i esforçar-se per tirar endavant la família.
En segon lloc, ens cal canviar l’actual classe política covarda i apoltronada, per noves generacions de polítics que tinguin les mateixes ànsies de superació, una cultura de l’esforç i una tenacitat, com els emprenedors que lluiten per crear i tirar endavant una empresa, però amb una cosa més, una fe cega i un amor incondicional a Catalunya.
En tercer lloc, Catalunya no pot deixar-se robar entre 15.000 i 19.000 milions d’euros anuals. Això no és solidaritat, això és espoliació o robatori. La solidaritat és donar el que tu vols a un altre i evidentment després de tenir cobertes les teves necessitats. Està clar que les necessitat de Catalunya no estan cobertes i no ens podem deixar robar, primerament perquè és nostre, i segon perquè ho necessitem. El que Espanya no farà ni ara ni mai, és donar un tracte fiscal just a Catalunya, així doncs aquesta és una bona raó, encara que no l'única, per convèncer-nos que si volem sortir ben parats d’aquesta crisi ens cal tenir un estat propi, ens cal doncs, la independència.
Oleguer Brustenga i Sol
Conseller de Catalunya Acció
Ara de l'espoliació fiscal en diuen finançament
La tergiversació de les paraules és un fenomen que no deixa de sorprendre’m. En aquest país, les paraules s’han arribat a tergiversar i pervertir tant que aquesta situació és digna d’estudi clínic.
La situació ha arribat fins a l’extrem que en aquest país s’ha acabat venerant a aquell polític que és capaç de dir més eufemismes en una sola frase. Per això, paraules totalment absurdes i buides de contingut com autogovern, finançament, sobiranisme, autodeterminació, dèficit fiscal, catalanisme, etc., són l’arma preferida per aquells qui, creient que ho diuen tot, no acaben d’expressar res de concret. Un eixam de paraules estèrils, gens concretes, imprecises, que l’únic que han fet és censurar per mitjà del llenguatge el que hauria de ser expressat amb una claredat absoluta: independència i estat propi.
Ja ho veuen, després de quaranta anys de censura forçosa imposada per aquella meuca parladora que entonava l’ “españoles todos!” amb aquella ridícula veu que no igualaria ni el pitjor dels castrati, resulta que hem deixat el país en mans d’un estol d’embaucadors, d’ambaixadors de l’eufemisme i de mestres de l’autocensura. Amb aquest panorama, hem de convenir que al Parlament de la nació no hi tenim els dirigents dignes que hauria de tenir un gran país com el nostre, sinó tan sols una vulgar colla de xarlatans de taverna!
I ara precisament que es prepara el nou engany nacional del finançament, i ara precisament que l’artilleria dels eufemistes tornarà a disparar per vendre’ns com a èxit el que només és una continuació de l’espoliació fiscal, es fa més necessari que mai plantejar-se que l’independentisme ha d’entrar al Parlament i començar a escombrar la mala fe de tots aquells que estan perpetuant la ruïna econòmica del nostre país.
Perquè al final resultarà cert allò que diuen que qui no et parla clar, o bé és que no té res a dir o potser és que té molt a amagar.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni autodeterminació ni hòsties !
Quan el que s'autodermina és un sol ens, per exemple, no voler viure sota l'actual règim o estat, doncs hom se'n va i tots contents. Quan són majoria els que s'autoderminen, canvien el règim o s'independitzen i creen una nació nova i pròpia. Els catalans hem de deixar de demanar el dret a l'autodeterminació. Només hem d'exigir el dret a la nostra Independència. I tenir un parell de collons per a assolir-la.
Quan el PNB o ERC, cadascun en la seva zona i uns amb més credibilitat que els altres, pugnen per un referèndum d'autoderminació és perquè ni el PNB (igual que Convergència) ni Esquerra no són autèntics independentistes. El PNB i Convergència no ho han estat mai, mentre que Esquerra ha estat més fluctuant i ha enganyat. Però tots ells, quan demanen l'autoderminació és per a després negociar una autonomia asimètrica (els bascos i els navarresos ja en gaudeixen), un federalisme o, com a màxim, una confederació com en la pràctica dibuixava el nou Estatut de Catalunya, tombat, ribotejat, descafeïnat, desengreixat i, en realitat, convertit en una pelleringa insignificant després de passar per les Corts castellanes on, els Guerras i d'altres cafres i lladres de torn, l'havien transformat, com ja vaig dir aleshores, d'un "paper mullat" a un "paper higiènic".
Però per a lluitar per a la independència amb possibilitats d'èxit cal unitat entre tots els independentistes i un partit que lideri l'acció. Un partit realment independentista que tingui la creació d'un Estat Català sobirà com a únic i immediat objectiu i no com a excusa, subterfugi, pretext romàntic per a aconseguir vots ni com a coartada sentimental per a anar tirant.
M'afarten, malgrat que tots han de ser benvinguts si traballen per al mateix fi, tots els grups, penyes, colles i a vegades bandes d'esquerranosos, alter-mundistes, pseudoecologistes, àcrates, ocupes i vegetarians, que són més uns "anti-sistema" que autèntics independentistes catalans. M'entendreixen, si bé els hostiaria per la inutilitat del seu esforç i la dispersió d'energia que això comporta, tots els minipartits, tertúlies d'amics, grupúsculs, plataformes, casals i associacions cíviques dignes, entusiastes, honroses i diverses, que s'esgargamellen i es desviuen per la defensa de la llengua catalana, per al manteniment del teatre català i la pervivència del folklore cantat i ballat, sigui la sardana o el ball de bastons. Que reclamen, amb raó, unes seleccions catalanes que puguin competir a la Copa d'Europa del que sigui, futbol, hoquei patins o volei platja. Que s'impliquen emocionalment i econòmica per a evitar l'extinció dels Cors de Clavé o del guarà català tan nostrat i entranyable, etc., etc. Però si tots s'unissin, per exemple votant a un sol partit català, fort i capacitat per a conduir el país cap a la seva plena sobirania; un país plural, progressista i laic, però sense renunciar a les seves arrels culturals i cristianes; un país independent i divers però atlantista i plenament imbricat a Europa; un país respectuós amb les distintes sensibilitats, cultures i llengües de les gents que hi viuen però la primera Llei del qual, tan aviat s'assolís la Independència, seria deixar constància que el català és la llengua oficial de Catalunya; a la fi, un país amb relacions de bon veïnatge amb tots els estats fronterers, sempre que no ens toquessin més els collons. De ser així, entre tots ho aconseguiríem. I tota la resta se'ns donaria automàticament perquè forma part de la sobirania dels pobles.
En el seu dia i rememorant el Dr. Martin Luther King, vaig poder dir "I have a dream" (Tinc un somni). Però ara i seguint l'Obamamania imperant, ja podem dir "We Can" (Podem).
Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)
El procés de trencament amb Espanya ha començat
Aquest anunci reflecteix el nou esperit que des de Catalunya Acció estem impulsant arreu de la nació.
L'esperit d'aquells catalans que no pensem demanar permís a ningú per fer que el nostre país torni a ser un estat independent a Europa.
L'esperit d'aquells catalans que ja no reclamem uns drets que sempre hem tingut: els catalans exercirem els notres drets i ho farem lliurement i amb el cap ben alt.
L'esperit de tots aquells catalans que cada cop més s'adonen que és hora d'iniciar el trencament amb Espanya i actuar pel nostre propi compte. El proper 11 de setembre, Dia de la Resistència, honorem els qui van morir defensant la nostra gloriosa nació i fem saber al món que la Nació Catalana és a punt per entrar a Europa per la porta gran.
Crisi de responsabilitats
Article publicat al diari Avui el 5 de setembre del 2008 Continua la perniciosa tendència a voler fer veure que la crisi que patim és importada. Es continua, per tant, fomentant la irresponsabilitat més absoluta. Greu error, perquè la crisi que patim aquí és específica -l'única cosa que han fet els americans és posar-la en evidència-. Seria hora que algú expliqués que nosaltres hem generat les nostres pròpies "hipoteques porqueria". I que ho hem fet d'una manera molt particular ("Spain is different!"). I convindria refrescar la memòria sobre les responsabilitats de dos dels principals actors d'aquesta crisi: els bancs i els consumidors.
Conseqüències? Les lògiques. Com que les entitats financeres espanyoles no tenien prou diners per donar hipoteques, van començar a demanar diners prestats als bancs del nord d'Europa: bàsicament d'Holanda, de Bèlgica i d'Alemanya... Resultats? El dèficit exterior per compte corrent espanyol s'ha engreixat i ara és un dels més grans del món: 9,4% del PIB. La major part dels béns immobilitzats que els darrers anys s'han construït aquí els devem. No només no són dels seus compradors (ja que aquests deuen la hipoteca al banc), sinó que tampoc són del banc (perquè aquest també deu el préstec que li han fet els bancs del nord d'Europa). Per tant, podríem dir que bona part dels béns immobles edificats els darrers anys a Espanya ni tan sols són espanyols -malgrat que el senyor Zapatero practiqui un nacionalisme que a Europa indigna i fa riure alhora-. El patrimoni creat els darrers anys és de les entitats financeres del nord d'Europa.
Però no hauríem de passar per alt tampoc la responsabilitat dels individus. Molts, ara, no poden tornar la hipoteca. Una pregunta: per què la demanaven? Per què van acceptar hipoteques engreixades? Per què van aprofitar per, fins i tot, canviar de cotxe amb uns diners que, amb bon sentit, estaven destinats a adquirir un habitatge? Ara, quan pugen els interessos, la gent eludeix responsabilitats i dóna la culpa als bancs. Més preguntes: aquests individus, per què no demanaven una hipoteca a interès fix en lloc de variable? La firma d'una hipoteca és un fet de lliure elecció a què ningú està obligat. És molt maco jugar al capitalisme quan només es guanya, i donar la culpa als bancs quan es perd. Ho sento, la responsabilitat individual és inexcusable. No ser ric no és motiu per ser imprudent. Ara els bancs tornen a posicions que mai hagueren hagut d'abandonar. Presten els diners amb prudència, perquè, entre altres coses, no en tenen.
En tot aquest afer hi ha massa responsabilitats (ajuntaments descontrolats, constructors sense escrúpols, finançaments irregulars, etc.), però per sobre de tot hi ha la responsabilitat d'aquells que, dia a dia, han inflat aquesta insensata bombolla immobiliària: els que atorgaven hipoteques i els que les acceptaven. Parafrasejo un amic. "Pel que fa a aquesta crisi, no riuré. Ara bé, no em demanin pas que plori".
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Montjuïc, s'inicia el desmantellament del museu militar
Part de l'exposició marxa a Espanya en comptes de ser aprofitat pel patrimoni museogràfic catalàFinalment, i després d'anys d'estira i arronsa entre l'Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Defensa, ambdues institucions han iniciat el desmantellament del museu militar de Montjuïc, en el lloc del qual l'Ajuntament vol construir el Centre per la Pau.
Les diverses peces exposades en el museu han estat repartides entre les dues institucions implicades. De manera simbòlica, els canons que hi havia al pati del castell han estat retirats i enviats al museu militar de Toledo.
L'Ajuntament es quedarà amb algunes peces que serveixin per a explicar "la relació del recinte amb la ciutat", una explicació que no s'acaba d'entendre si tenim en compte que el Castell estava destinat a bombardejar Barcelona, i per tant, res millor que els canons per a explicar aquesta "relació". Esperem que tant la pinacoteca, amb retrats de monarques catalans, com algunes peces d'alt interès històric, com el "pedrenyal" català, entre d'altres, no surtin de Catalunya.
Tot i que qualsevol iniciativa destinada a fomentar la pau és del tot lloable, no s'entén perquè les institucions catalanes deixen escapar un patrimoni museogràfic que és de la ciutat de Barcelona en particular, i del poble català en general.
Molt ens temem que es perden moltes peces -armes, uniformes, banderes i mapes-, que són part de la nostra història i que podrien fer un molt bon servei en el Museu d'Història de Catalunya, o en altres, i per què no, en un possible museu d'Història Militar de Catalunya, que també en tenim.
Ara que s'està refent la memòria històrica, per exemple, amb la publicació d'obres sobre la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil, sembla que es vulgui amagar que la guerra, i tot el que aquesta comporta, es part integral de la nostra història, com ho és de la de la resta de pobles del món.
Aquest fet, per molt horrible que sigui, és una part molt important de la història de la humanitat. Voler amagar-lo és un exemple de cinisme i d'obscurantisme històric. La història té episodis lletjos, amagar-los no farà que aquests desapareguin, però ens farà intel·lectualment més pobres.
Article publicat al CEEC el 5 de juny de 2008
Vincle: 11setembre1714
Sicilunya
Qualsevol semblança dels actors que intervindran en el següent escrit no és pura coincidència:
Vint-i-tres anys tenint un president amb l’obsessió malaltissa de voler-nos encaixats dins d’un altre país.
Quatre anys amb un president, àlies el salvaespanyes, obstinat a reformar el país veí.
Socis de govern o la comèdia dels horrors amb vots en blanc, vots nuls, sís crítics, abstencions, i tot plegat amanit amb un no com a traca final forçada i a corre-cuita.
Caps d’oposició fent manetes d’amagat amb el país veí per carregar-se tot el que el que un Parlament ha aprovat.
Dos anys amb un president absent o, si hi és, no sap i/o no contesta.
Socis de govern enxampats in fraganti en una romàntica vetllada amb una ministra espanyola en un confortable hotel de Vilanova i la Geltrú rifant-se l’economia de tot un país.
Aquest no és el càsting d’una nova entrega d’El Padrino. Aquests personatges són els qui fa trenta anys que tenen el nostre futur a les seves mans.
Atès això; atès el poc nivell ètic, humà i nacional amb què s’ha caracteritzat la política al nostre país, i ateses aquestes formes més pròpies d’una pel·lícula de cinema negre sicilià adoptades en els últims anys, escau convenir que fins que no renovem l’actual classe política i dignifiquem la nació, el nom que més bé resumeix l’actual desori a on ens han abocat no pot ser cap altre que el que millor defineix allò amb què han convertit el país: Sicilunya.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ser o no ser espanyols
El 27 de novembre de 1851, en un discurs pronunciat al Congreso de los Diputados, el general Joan Prim afirmava: "Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son, dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía". El 1863, Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona (òrgan de premsa de la gran burgesia barcelonina), assegurava que "existe un punto en el mapa, llamado Madrid, donde se resuelven los destinos de unas colonias, que tienen por nombre España. Verdadero país de Jauja, aquella afortunada metrópoli, todos los colonos hemos de contribuir a las comodidades y bienestar, a la prosperidad y ventura de sus afortunados habitantes [...]. Para colonos, demasiado bien se nos trata". I el 1878 el mateix Mañé llançava un nou retret als polítics espanyols: "¿Nos consideran Uds. como país conquistado y con derecho a imponernos con el número, que es la fuerza, la voluntad? En este caso no exijan de nosotros correspondencia fraternal. Ésta es la cuestión y no otra". Tant és així que el 1893 el modernista Alexandre Cortada constatava que "la fatalitat ens ha fet caure dintre d'un Estat en el qual ni ens hi trobem bé ni ens hi hem pogut fondre mai amb els altres pobles i regions que el componen".Malauradament, massa sovint l'egoïsme resulta més poderós que totes les evidències històriques. A les orelles dels oligarques catalans, encara ressona la declaració breu i contundent de la Comissió de Fàbriques de l'any 1836: "Qué sería, pues, si todas las demás provincias de España no quisieran consumir ningún género catalán, lo que harían sin duda, si la Catalunya se declarase independiente".
Tal com assegura mossèn Armengou a Justificació de Catalunya, "el gran responsable de totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans".
Oriol Junqueras
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 30 d'agost del 2008
L'ex-ministre d'afers europeus britànic (Denis McShane) a favor del dret a l'autoderminació dels catalans
Entrevista a la ràdio France Inter (27 d'agost del 2008, 8.40h) "On est d'accord que les peuples baltes ont le droit à leur pays, les georgians aussi ont le droit à leur pays, l'Espagne ont le droit à dire que les catalans et le Pays Basque restent partie de l'Espagne jusqu'au moment que les peuples là decident entièrement. On n'utilise pas maintenant, 20 ans après la chute du mur de Berlin, l'invasion, j'insiste, terrestre, aérienne et navale."
"S'hi està d'acord en què els pobles bàltics tenen dret al seu país, els georgians també tenen dret al seu país, Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc segueixin sent part d'Espanya fins al moment en què aquests pobles ho decideixin totalment. No s'utilitza pas ara, 20 anys després de la caiguda del mur de Berlín, la invasió, insisteixo, terrestre, aèria i naval."
El repte de conquerir Jaume I
Pere el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim van fer mèrits significatius per formar part de l'imaginari col·lectiu i per obtenir el reconeixement popular català. Però han acabat exiliats de la nostra memòria, que en qüestió de monarquia està sota el regnat únic de Jaume I, el Conqueridor. Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d'Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.
Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l'imaginari popular? Perquè el Conqueridor "està vinculat als mites fundacionals d'un poble, que a la vegada han marcat les diferències en l'apreciació que ara tenen els diferents territoris sobre la figura del monarca", va assegurar el professor d'història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la Universitat Catalana d'Estiu sobre els 800 anys del naixement del monarca.
Aquest estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè "la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català".
Recuperar el rei
El professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius del naixement del monarca hagin sigut "escassos" a tots els territoris, i va afirmar que "els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I".
En la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Antoni Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el llegat del rei Jaume I: "És la figura fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia popular i una força cohesionadora impressionant".
Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que "tornin a analitzar la figura, l'època i les aportacions en tots els camps del rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per al futur".
El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a "prendre la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra identitat, ja que d'altres ho han fet i han presentat un Jaume I franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida".
Gemma Aguilera
Article publicat al diari Avui el 20 d'agost de 2008
Catalunya Acció a la Universitat Catalana d'Estiu
Presentarà l’acte la sra. Daniela Grau
Consellera de Catalunya Acció a la Catalunya del Nord
"COM ENCARAR LA INDEPENDÈNCIA"
Conferència a càrrec del sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
Dilluns, 18 d’agost del 2008, a les 17.30h
Prada de Conflent
Els dilemes dels estrets de pit
Els països que pateixen una situació colonial sovint viuen situacions que ratllen els límits del que hauria de ser una bona salut psicològica. En una situació colonial com la nostra, deixar el país a mans d’uns polítics que no passen de ser uns estrets de pit quan el que caldria són dirigents de caràcter és, com a mínim, temerari. I és que veient l’actual reacció del Parlament de Catalunya davant del saqueig espanyol, algú sensat encara s’estranya que ens hagin dut on som ara?Per començar, han passat trenta anys abans que l’estat espanyol es dignés a fer públiques les balances fiscals. I les publiquen, a sobre, amb la fatxenderia de reduir les xifres d’aquest saqueig calculat que apliquen sobre aquest territori que amb gest sorneguer anomenen com a “los judíos de la Península”. Ben mirat, però, quin lladre professional gosaria reconèixer en públic la magnitud del seu propi delicte i pretendre restar-ne indemne?
Sigui com sigui, i davant d’unes xifres que igualment provocarien una fractura diplomàtica severa en qualsevol país europeu, aquí, a Catalunya, no fan trontollar cap període vacacional de la nostra classe política ni provoquen cap conflicte diplomàtic rellevant més enllà de quatre exabruptes que, entre nosaltres, formen part del joc.
Un cop arribat el moment de revisar el finançament –la pirateria, de fet-, arriba també el moment en què la nostra caduca classe política surt a la palestra fent el posat del milhomes que intenta impressionar l’atracador que l’ha robat durant trenta anys gràcies a la seva complicitat.
I ja tenim el conseller Castells traient pit i liderant una pretesa unitat política. Una pretesa unitat política protagonitzada precisament pels mateixos partits que durant trenta anys han silenciat, ben units també, el saqueig permanent que patia Catalunya. Quan la política es confón amb el cinisme, el resultat és la dramàtica situació econòmica a la qual ens han abocat.
Ara tot són presses perquè el cabdill d’aquest exèrcit de sangoneres que és Espanya comparegui a Madrid a donar unes suposades explicacions que ajudin a calmar els nostres polítics. Doncs bé, pel bé de Catalunya són vostès els qui han de comparèixer davant de tot el poble de Catalunya a donar explicacions de per què ens condemnen a conviure forçosament amb el país que està hipotecant el futur dels nostres fills!
Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i respondre pels trenta anys sense haver trencat definitivament amb Espanya.
Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i donar la cara per explicar per què, durant trenta anys, han permès que arribéssim a l’actual situació d’emergència nacional. Una broma, la seva, sí, la de no haver volgut trencar definitivament amb l’estat espanyol, que ens costa als catalans més de 20.000 milions d’euros anuals de saqueig.
I senyors, qualsevol persona amb dos dits de front convindrà amb mi que les bromes de mal gust ja han durat massa.
Catalunya no mereix uns polítics a qui ni se’ls cau la cara de vergonya quan han de pagar una hipoteca per construir una obra pública com la línia 9 del metro de Barcelona.
Catalunya no mereix una classe política que ha permès un col·lapse econòmic perpetrat durant tres dècades.
Catalunya no mereix un Parlament de fira que juga al poli bo i al poli dolent amb els seus companys de Madrid. És que algun català il·lús encara creia que els mateixos partits que han silenciat aquest saqueig serien els mateixos que farien esmenar-lo? Siguem seriosos, que estem parlant de Catalunya.
Els estrets de pit no volen trencar amb Espanya, sinó pactar-hi trenta anys més.
Els estrets de pit no tallen amb els saquejadors, hi negocien.
Els estrets de pit no projecten Catalunya a Europa, la redueixen a Madrid.
Trenta anys saquejats i ja ho veuen, al Parlament només hi hem tingut una colla d’estrets de pit!
Com veiem, aquests dies a Catalunya encara hi queden estrets de pit a qui els plau de fer-se el milhomes tot i que ja no tenen arguments sòlids i raonats per no defensar l’urgent i necessari trencament amb Espanya. Però hi ha molts més homes i dones amb caràcter i amb sentit polític que estan disposats a escriure la pàgina més gloriosa de la història d’aquest país. Homes i dones sense l’actitud d’esclau pròpia dels estrets de pit. Homes i dones que pensen, parlen i actuen amb visió d’Estat. Homes i dones disposats a encarar-se amb saquejadors, trilers, pispes i col·laboracionistes varis. Homes i dones que no permetran –no permetrem- que ningú torni a hipotecar Catalunya durant trenta anys més.
La Catalunya de la contemplació i de parar la galta s’ha acabat. És hora que fem passar Catalunya a l’acció. L’hora de redreçar el futur i la prosperitat d’aquest país. L’hora de posar fi a tants anys d’espoliació, d’insults, d’agressions i d’infàmies. L’hora de retornar-li a aquest país el prestigi, el nivell i el caràcter que li és propi. Perquè Catalunya no necessita que cap país decideixi per ella ni li faci d’intermediari.
Però per tornar a dibuixar Catalunya com a nou estat europeu només hi ha una condició, que és la que ens defineix als homes i dones que formem part de Catalunya Acció: determinació, sentit polític d’Estat, seguretat en nosaltres mateixos, convicció i –crec que no cal recordar-ho- no ser ni de bon tros un estret de pit.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
Hipoteca Espanya
- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que aquest mes m’han cobrat erròniament 180 euros.- Ah no! No és un error. És la seva comissió de la hipoteca Espanya.
- Però si jo no l’he pas demanada!
- No, no cal demanar-la. Li assignem automàticament pel sol fet de ser titulat de la llibreta Catalunya.
- Automàticament? Però, quins avantatges tindré doncs?
- Ui, moltes! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària! Amb els seus diners es podrà, per exemple, es podrà regalar ordinadors portàtils als titulars de la llibreta Extremadura o peatges als propietaris d’un compte Castella.
- Però si jo en tinc, d’ordinador portàtil! I he de pagar totes les autopistes cada cop que viatjo! I per a mi, què hi haurà?
- Per a mi, per a mi…au! No sigui egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 euros al mes, home!
- Que no em ve de...però…i doncs ho estem pagant tota la meva familia? La meva dona? Els meus dos fills?
- Sí, sí, és clar, tots els titulars.
- Però això…això són més de 700 euros al mes! És una vergonya!
- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo, sí, és un escàndol. Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
- Doncs miri, sap què li dic? Que ja n’estic tip i que penso canviar de banc! Au, bon dia, senyor!
- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia.
Trilers, pirates i lladregots de barri: aigua!!!
En els últims trenta anys hem tingut polítics que ens han acostumat més a la xerrameca que a les paraules. Per això no és estrany que en aquest país enraonin i parlin més clar i català certs sectors de la societat en comptes dels dirigents de fira que tenim instal·lats al Parlament de la nació. És una conseqüència més de tenir simples gestors de la colònia en comptes de veritables polítics amb visió d’Estat.Vista la situació actual, l’economista Xavier Sala i Martín, en una entrevista a TVE3 deia sense pèls a la llengua, com ha de ser, el que cap polític d’aquest país no vol dir. I això que l’actual crisi econòmica a Catalunya és doble: d’una banda per la mateixa crisi mundial; però, a més, incrementada doblement per la sagnia fiscal per la pèrdua de més de 19.000 milions d’euros que els catalans treballem i suem, però que s’emporten els espanyols en el seu particular concepte del que és la solidaritat. La solidaritat del triler, és clar.
En l’entrevista, el prestigiós economista afirma que, vista la nul·la voluntat de l’estat espanyol de complir una llei orgànica (l’Estatut) que ells mateixos van aprovar, “en comptes d’enviar negociadors el que haurien d’enviar són els Mossos d’Esquadra per fer complir la llei”. I, tot seguit, afegeix: “en aquest país quan ets un ciutadà estàs obligat a complir la llei, però quan ets al govern te la pots ‘passar pel forro’ amb una excusa tan estrambòtica com el fet que hi ha crisi”. I és per això que apunta: “si jo li digués al govern, com que hi ha crisi aquest any no pagaré els impostos, incomplint la llei, segur que m’enviarien els Mossos d’Esquadra i em posarien a la presó”.
Afegeix l’eminent professor de Columbia que “no entenc per què el govern espanyol es pot permetre el luxe de dir ‘aquest any no compliré les lleis’”.
Pel que fa al sistema de finançament, Sala i Martín afirma: “el sistema actual de finançament no és ser solidari, és una presa de pèl”. Més endavant, es pregunta com és que “el govern espanyol diu que els catalans són solidaris i al mateix temps admet que paguen més del que els toca, però reconeix que ja li està bé que continuï sent així”.
Entre d’altres causes de l’actual crisi econòmica, Sala i Martín no dubta a acusar el govern espanyol de la seva excessiva “dependència del sector de la construcció, que s’hauria d’haver diversificat abans”.
Com poden veure, un economista de prestigi, en Xavier Sala i Martín, traient el pit que cal davant d’aquesta colla de trilers professionals que és el govern espanyol.
Mentrestant, Catalunya observa amb preocupant inquietud la comparsa de pseudodirigents catalans que ens venen com a èxit el fracàs històric de no haver trencat definitivament amb aquest estat de trilers que, ajudat per llur silenci i complicitat, arruïna aquest país a marxes forçades. I ni la penosa situació econòmica dels milions de catalans espoliats anualment no els fa ni plantejar-se la necessària decisió de trencar definitivament amb Espanya i marxar d’una vegada d’aquest cau de pirates d’aigua dolça.És tan triler el qui entabana els vianants a peu de carrer i els saqueja les butxaques com el qui, bo i coneixent el furt que s’està cometent davant dels seus ulls, ho calla, ho silencia i no ho atura de soca-rel. I això és, agradi o no sentir-ho, el que ha passat en aquest país durant trenta anys, i ara en paguem les conseqüències.
I, senyors, entre trilers, pirates, lladregots de barri i els seus fidels apuntadors, potser ja és hora que entre tots plegats ens plantegem seriosament d’alçar la veu i posar cadascú al seu lloc, començant per recordar-los que l’única via capaç de redreçar la prosperitat catalana passa inevitablement per trencar definitivament amb Espanya amb evident urgència.
Albert Ubach
Ni oblidem ni perdonem
