Permeteu-me un resum molt ràpid dels fets que ens han conduït de dret a la situació de col·lapse a què s’acosta Catalunya. Evidentment, em remeto a fets immediats, ja que si repaséssim l’origen hauríem de remuntar-nos, com a mínim, 300 anys enrere.

El Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005 un projecte de reforma d’Estatut, mínimament ambiciós pel que fa a economia. Aquesta reforma fou vilment retallada en tots els aspectes pel Congrés de Diputats, tot això acompanyat d’una allau d’insults, boicots, amenaces i burles envers el nostre país. Malgrat tot, el poble català es va empassar l’orgull i va acceptar aquell Estatut mutilat. Després, els descendents del franquisme, que ara s’erigeixen en baluards de la Constitució espanyola, van recórrer l’Estatut al Tribunal Constitucional que, obviant totalment la voluntat del poble, va retallar-lo encara més. L’únic que va quedar viu de l’accidentat Estatut van ser uns diners del fons de competitivitat i unes disposicions addicionals de 759 milions d’euros que ara, el mateix estat que les va promulgar i calcular rebaixant les expectatives del govern català, no pensa complir., mostrant un cop més la seva deslleialtat i fellonia.

Quan la humiliació arriba a uns límits tan exacerbats d’ignonímia, buscar culpables fora és inútil, ja que la culpa bàsicament és de l’humiliat, per permetre que l’opressor el maltracti d’una manera tan evident. És a dir, que si hom et clava una bufetada, la culpa pot ser seva, però si te’n clava dues, simplement és perquè t’hi poses bé. Tenint en compte que a Catalunya ens han omplert la cara de mans i escopinades, no hi ha cap dubte que els responsables en som nosaltres. Sí senyor. Culpables d’acceptar la primera retallada de l’Estatut, de permetre que els nostres polítics no acabin d’una vegada per totes amb aquesta situació vergonyosa i corrosiva. Espanya ens roba 20.000 milions d’euros anuals i ara els nostres representants colonials es barallen per 759, una xifra irrisòria a nivells macroeconòmics, com si això ens hagués de solucionar quelcom. I per marejar la perdiu parlen de futurs concerts econòmics o pactes fiscals.

La culpa és nostra perquè si Espanya ens tracta com una colònia és perquè sap que es pot permetre aquest luxe, perquè fora d’una rabieta momentània, tot quedarà en no-res. Perquè sap que qui porta 300 anys encaixant cops n’aguantarà 300 més, mentre l’únic que facin sigui plorar i queixar-se buscant culpables fora. El món no és dels que ploren.

La culpa és nostra per actuar com uns Mourinhos qualssevol, buscant fora els culpables dels propis fracassos i, per tant, no atacant l’arrel del problema per no ensopegar en la següent contesa, en comptes de crear un estil propi, valent i autocrític com faria un bon Guardiola ben nostrat, capaç de reinventar-se cada jornada i redreçar el país amb fórmules enginyoses i avançades que l’omplin de glòria.

En el moment que el poble de Catalunya s’adoni que la culpa és nostra, copsarà que la solució també depèn només de nosaltres, i avançarem de dret cap a la independència. Un cop assolida la llibertat, riurem de xifres “ridícules” com 759 milions d’euros. I com abans en prengui consciència el poble, més temps guanyarem, factor gens menyspreable en aquests temps tan crítics. Només cal reflexió, valentia, autoconfiança i honor, elements que tots els catalans guardem al cor (per això encara existim), encara que després de 300 anys d’opressió restin amagats al fons del cor. És qüestió de fer-los brollar amb tota la seva esplendor, tal com fem cada dia més i més catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció