Article publicat al diari Avui el dia 25 de maig del 2007 S'acaba la campanya electoral. Visca! A mi m'agradaven més les xarlotades que feia la Banda del Empastre. Eren inofensives i només estaves obligat a pagar entrada si volies veure-les. Divendres passat, tot fent zàping, vaig contemplar un bocí del debat que manu militari conduïa el senyor Cuní. La tecnologia permetia, amb un dit, canviar de canal. A la Cuatro hi feien un reportatge sobre el Raval. En un instant passaves de veure la merda de ciutat en què s'ha convertit Barcelona, a contemplar els responsables que ho han fet possible. Sembla que els socialistes reconeixen que guanyarien l'alcaldia, fins i tot, presentant-hi un sofà. No ho dubto. I amb un vàter, també. S'acaba, simultàniament, la tabarra amb què ens inflen el cap els periodistes dient que no els agraden els blocs electorals. No sé què és pitjor, si la frivolitat dels polítics municipals o el corporativisme de determinats periodistes. Si jo acabés d'aterrar a Catalunya i fos un extraterrestre demòcrata (per probabilitat n'han d'existir, segur) rebutjaria els blocs electorals -aquesta mena de No-Do ridícul-. Però després de dos dies de llegir "os grandes diarios europeus" que s'editen a Barcelona, i observar els nostres mitjans de comunicació, el més probable és que donés gràcies a Déu pel fet que algú hagi establert els blocs electorals. Qui hagi volgut seguir les darreres eleccions franceses mitjançant la premsa estrangera i hagi escoltat el que es deia aquí hauria de preferir els blocs. I no ho dic simplement per l'anècdota que un informador de TV3, en un moment determinat, digués que li agradaria anunciar el triomf de la senyora Royale, i no el despatxin. Ho dic perquè la intoxicació és constant. Ja és llàstima haver tingut la mala sort de néixer en un país on el bon periodisme és cosa del passat. I el que dic val per a totes les bandes. Per un costat tenim els periodistes als quals podríem anomenar com "del règim", i que frisen per entrar en nòmina de PRISA. Individus convençuts que abans de Polanco la democràcia no existia. Es caracteritzen per propagar la idea que qualsevol acció és bona si és duta a terme segons la seva particular idea de progressisme, i per no comprendre com és possible que hi hagi gent que viu a Londres, o a Viena, si existeix Madrid -que, com se sap, és la meta mundial de qualsevol periodista-. Quan jo era petit (abans del políticament correcte) d'aquest tipus de gent en dèiem "renegadets". Eren catalans de "regionalismo bien entendido". Gent d'ordre -sempre que l'ordre el marquin els seus, evidentment-. Quan aquesta tipologia d'individus, a sobre, es cola als mitjans públics (com succeeix a Catalunya), t'adones que la prensa del Movimiento era menys perillosa. De l'altre costat tenim els mitjans independents. Per independent, a casa nostra, s'entén aquell mitjà que sobreviu gràcies a: (1) subvencions públiques discrecionals i (2) voluminoses subscripcions públiques guardades en secret. Hi ha periodistes que treballen en aquests mitjans intentant fer una feina honesta a desgrat de l'amo. Però hi ha individus als quals el grup en què treballen els ha menjat el coco, i volen convèncer-se que col·laboren amb bastions de la llibertat, que treballen en una mena de Washington Post local. Malauradament, quan l'amo del mitjà considera que no li han donat el bocí de tortell públic que creu que li toca, deixa que aquests col·laboradors mosseguin. Arribat el cas, fins i tot publiquen articles amb filtracions -només aquelles que interessa, és clar-. Si, finalment, els donen el bocí del tortell que reclamaven, aleshores, automàticament, torna la calma a l'oasi barceloní. Vaig veure els que protestaven pels blocs electorals, reunits al Col·legi de Periodistes (per cert, es diu col·legi perquè es comporten com escolars malcriats a qui ningú crida l'alto?). Vaig entendre de què anava el rotllo. I com que això no és Nova York, ni tampoc Lou Grant habita entre nosaltres, trio el lamentable No-Do abans que la intoxicació disfressada d'informació. Visca els blocs! Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el 18 de maig del 2007 Hi ha paraules en anglès la traducció de les quals es fa difícil. Una d'aquestes és accountability. La traducció immediata i plana és responsabilitat. I encara que jo la traduiria com per passar comptes, els anglosaxons la utilitzen especialment per fer referència a situacions que no han acabat bé. En un diccionari d'anglès he trobat una accepció especialment clara: "Obligació de carregar les conseqüències de no haver assolit els objectius fixats". En els darrers trenta anys a Catalunya s'ha treballat d'una manera organitzada i intensa per esborrar de tots els àmbits de la nostra existència el concepte d'accountability. La manera més eficaç per aconseguir-ho ha estat, lògicament, l'escola. I a fe que ho practiquen! És curiós observar que quan es parla de fracàs escolar es mira sempre a l'alumne -i Déu me'n guard, de treure-li cap responsabilitat-, però mai al professor o a l'escola. I no són ells, els primers que han fracassat? Esclar que estem parlant d'individus no subjectes a l'accountability. I els alumnes cada cop menys, malauradament. L'eliminació d'aquest principi bàsic ajuda a reforçar el sistema públic que pretén, al capdavall, controlar-ho tot. Es tracta d'universalitzar el principi que empara els funcionaris: no han de carregar les conseqüències de la feina mal feta. Tant és així que no se'ls pot despatxar quan ho fan malament. No cal buscar explicacions sofisticades ni causes excepcionals al desastre de les nostres universitats i escoles públiques. Un sistema en el qual no es pot acomiadar un professor perquè no fa la seva feina, mai no funcionarà. Només els interessats a mantenir l'actual sistema es dediquen a intel·lectualitzar l'afer. Quan a un no li interessa agafar el bou per les banyes es dedica a sofisticar el discurs, ja se sap. La projecció d'aquesta manera de pensar culmina en el sistema penal espanyol. ¿No seria raonable que, sense oblidar el principi de rehabilitació, una bona porció de la pena fos orientada al principi de qui la fa la paga, sense excuses? ¿És possible que un individu que ha matat un altre sigui al carrer al cap de set anys perquè "ja s'ha rehabilitat"? De veritat la vida d'un altre només costa set anys simplement repetint "no ho faré més"? Una de les raons que hom hagi de pagar un preu pel fracàs és evitar actuacions que no tenen en consideració el perjudici causat. Què és, sinó la manca absoluta del sentit d'accountability, el que el porta a comportar-se com ho fa el president Maragall? Ens diu: "Jo creia que això seria un èxit, i ara m'adono que no serà així. Me'n vaig a Europa. Ciao!". Algú hauria de dir-li: "Ep! No fugi i expliqui'ns quin serà el preu que pagarà per haver fracassat en el seu intent. Com compensarà el mal que ens ha provocat?". La inexistència mateixa d'un pla B si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut demostra el gran menfotisme de la classe política vers el concepte d'accountability. Ells, que han muntat un merder de ca l'ample, quan res no funciona es limiten a encongir-se d'espatlles. De veritat ningú no pagarà un preu per tot aquest bunyol? Sobre com s'avança per fer calar aquesta mentalitat ho vàrem veure en un dels anuncis que TV3 va emetre per promocionar una de les seves demagògiques maratons. El recorden? Dos ximpanzés. L'un tenia èxit en executar l'exercici que se li encomanava. L'altre no. L'instructor donava un plàtan de premi al que havia assolit l'objectiu. Aleshores, el ximpanzé que havia rebut el plàtan el partia i en donava la meitat al que ho havia fet malament. Que maco! Que solidari! Que entendridor! No van plorar? Malvats! Però saben quin és el missatge que hi ha al darrere? Doncs que, tant si ho fas bé com malament, et toca mig plàtan. I no hi ha res més efectiu per afeblir i controlar una societat que escampar arreu aquesta mediocritat intel·lectualment tova i socialment irresponsable. Des de TV3 a les escoles, des de les presons al Parlament. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el 11 de maig del 2007 Els dies previs a les eleccions he tingut l'oportunitat de parlar amb amics francesos. M'ha sorprès que no menyspreessin aquell candidat a qui no votarien. Però també m'ha cridat l'atenció les raons que alguns m'han explicat per votar Sarkozy. La majoria no eren només de programa -la candidata socialista va fer propostes tan innovadores com el seu contrincant-, sinó la sensació que el senyor Sarkozy mostraria més fermesa per dur a terme allò que havia dit que faria. Deien que la senyora Ségolène Royal dubtaria davant determinades decisions i sobretot (atenció) tremolaria davant el seu propi partit. Les reflexions m'han semblat interessants obretot per a gent com nosaltres, que pretenem sofisticar superficials anàlisis polítiques tot estudiant les actituds i frases dels nostres polítics, quan la realitat és que al darrere només hi ha paper de fumar. Ara mateix, tota la classe periodística fa suposades anàlisis arran de les declaracions del president Maragall. ¿De veritat a ningú se li acut que simplement es tracta de la reacció del que a Madrid anomenen un niño bonito? ¿Que al darrere d'on molts hi han volgut veure genialitat i estratègia no hi ha res més que indolència, immaduresa, frivolitat i la xurra d'haver estat el pregoner d'uns Jocs Olímpics? El procés electoral francès ens hauria de fer reflexionar. M'ha agradat la transparència en el procés d'elecció. Que el sistema francès té defectes? Segur. Ara: comparat amb el procés d'elecció del president de la Generalitat, és caviar. En un programa de ràdio vaig coincidir amb el candidat Artur Mas -encara no havien tingut lloc les darreres eleccions al Parlament de Catalunya-. Em vaig permetre dir-li: "Si els catalans poguéssim escollir directament el nostre president, probablement l'elegit series tu. Com que no heu modificat el sistema electoral per fer-lo més democràtic, probablement no ho seràs". El fet que la designació de la màxima representació del país vingui determinada directament per l'elector dóna enormes avantatges a la democràcia -tantes com penalitats als partits-. Un president elegit (no estem parlant d'un primer ministre) necessita legitimitat davant del poble. Molts comentaris que se li feien a Maragall, i altres que ara se li fan al president Montilla, no existirien d'haver estat elegits directament. A més, la força del vot dóna autoritat dins dels partits. L'època més brillant del president Pujol era quan guanyava per majoria: qui s'atrevia a qüestionar-lo? La resposta és similar a la del líder empresarial que fa guanyar milions: "Posa-t'hi tu, a veure si ho fas millor!". Observar com als Estats Units els candidats d'un mateix partit lluiten en públic, de forma transparent (ep!, i passant comptes pels diners recaptats), o veure com els candidats francesos s'han barallat dins del partit per liderar un projecte i després l'han defensat en el mercat obert de milions d'electors, causa enveja. Sobretot quan un sap que el nostre president ha estat elegit per telèfon. Catalunya necessita regeneració. L'exministre Barnier (col·laborador ara del senyor Sarkozy) va dir dilluns passat: "A partir d'ara, els dies de la República monàrquica estan comptats". La Catalunya política dels darrers trenta anys necessita urgentment tenir els dies comptats. I això passa per obrir un sistema electoral que afavoreixi l'aparició de Sarkozys i de Royals -que han renegat obertament del passat-. Impossible la renovació sense que gent fresca ens expliqui que si ara som en aquest atzucac és perquè molts dels catalans que van col·laborar a dissenyar la Transició ho van fer fatal i, sovint per interessos o per incompetència, no van defensar els interessos de Catalunya. I que no se'ls pot continuar donant Creus de Sant Jordi, ni claus de la ciutat, perquè, simplement, no s'ho mereixen. Cal començar a renegar del passat, com han fet a França. I només les generacions fresques i desacomplexades que emergeixen gràcies a un sistema electoral obert -que no són un producte destil·lat per un partit- poden fer-ho. Al cap i a la fi, quin mal hi ha? ¿O és que és millor preservar el passat a canvi de continuar malmetent el futur? Xavier Roig Enginyer i escriptor