08 d’octubre 2010
Jo volia votar
(Carta als senyors Carretero i Laporta o als senyors Laporta i Carretero, tan se val l'ordre doncs allò que importa és que siguin realment senyors i no perquè pensi que ser senyor és més important que ser senyora, sinó perquè ser un senyor implica no ser egocèntric, menystenidor, curt de gambals, barroer, pinxo, rancuniós i tot un seguit d'adjectius "desqualificatius" que no fan per un lider independentista i encara menys quan aquest pregona la regeneració de la classe política).
Distingits senyors:
No ens coneixem i per tant no hauria de dirigir-me a vostès tan directament. Si ho faig és perquè la situació ho demana atès el paper que volen assumir, és a dir, el d'acabar proclamant al parlament l'anhel de molts, i cada dia més, independentistes, entre els quals m'hi compto.
Així doncs, m'atreveixo a fer-los saber que tot i la suposada bona voluntat que manifesten tenir, lluny de generar-me il·lusió, que és el que esperava en l'actual moment d'efervescència del poble català en el seu irreversible procés de trencament amb Espanya, m'han generat desconfiança i un dilema terrible, i vull que en siguin conscients.
Jo, distingits senyors, ja fa temps que tenia clar què votar. Jo volia votar una candidatura unitària, aglutinadora, no ens enganyem, només de totes aquelles forces i moviments no parlamentaris que, des de les seves peculiaritats, possibilitats i amb els sues coneguts o no tan coneguts liders, han estat lluitant, fins i tot abans que vostès, per generar consciència nacional i acció, fent evident la impossibilitat de l'encaix amb Espanya i empenyent la societat catalana a posicionar-se a favor de la independència. Jo volia votar una candidatura unitària i única que traduís políticament les aspiracions de tot el moviment cívic de les consultes, una candidatura única que recollís l'esperit del 10 de juliol, una candidatura única potent, efectiva, que ens permetés tenir el màxim nombre d'escons possibles, i vostès m'han xafat la guitarra.
Ara estic ple de dubtes: m'abstinc per fermesa ètica i nego el meu suport a tots dos ja que esperen que per temor a una decepció acabem votant una llista o l'altra? accepto aquest xantatge, que recorda el dels PSC amb aquell eslògan de "si tu no vas ells tornen" i el de gairebé la majoria de partits polítics que mai no fan els seus deures com cal i ens passen el mort a nosaltres, els electors, fent-nos sentir culpables dels seus fracassos? Em penediré després de no haver votat si finalment la gran majoria d'independentistes vota a un o a l'altre i són quasi decisius per arrossegar a Esquerra i Convergència a definir-se clarament i compromesa?
Mirin, jo no sóc ningú, però sóc tot un senyor i em prenc les coses molt seriosament, per això no vull cometre un altre error, com el de no haver participat en la manifestació del 10 de juliol. Crec que els meus motius eren força raonables: no estava emprenyat amb el Tribunal Constitucional, sinó amb l'imperialisme espanyol, no em dolia el retall d'un estatut que des de fa molts anys l'he considerat propi d'una regió, doncs les regions tenen estatuts i les nacions estats, i tampoc no volia que la meva indignació amb la mateixa classes política nostra, incapaç de ser fidels ni als seus plantejaments autonomistes, és a dir, incapaç de regirar-se contra el govern espanyol en quan aquest va retallar l'estatut abans de ser referendat, fos camuflada per l'enorme senyera institucional i encar l'aprofités el no-senyor Montilla per negociar amb el no-senyor Zapatero algunes concessions. Però vet que el poble català va passar per damunt dels polítics i la manifestació va ser una revelació de la massiva "desafecció contra Espanya", en la qual la consigna més corejada va ser INDEPENDÈNCIA i l'ensenya majoritària l'ESTELADA amb estel blanc o vermell, tan se val el color, ara que hem entès que la lluita és transversal.
Jo no vull dir que vostès siguin frívols, però jugant a veure qui la té més grossa, ("nosaltres en som més"), com fan els adolescents, o proposant un dol de pistolers, ("que el més feble es retiri"), com fan els pinxos, m'han generat ràbia i un dilema terrible. Jo volia votar una candidatura unitària que demostres que els independentistes podem anar tots a la una i que no som com els patètics patriotes de "La vida de Bryan".
Ja sé que vostès pensen que cadascuna de les seves organitzacions és aquesta candidatura unitària, doncs darrerament acaben d'absorbir tota una sèrie de petites forces, no entraré en com les han reagrupat o solidaritzat; no a totes, és clar, que encara en resten algunes que no han entrat en "el joc de la cadireta", aquell joc infantil en que es van traient cadires i tots els nens s'afanyen a seure perquè l'últim és eliminat, es queda fora del joc; però si que els hi diré que cap dels dos és el bo de pel·lícula. Senyor Carretero, que hagi nascut Solidaritat Catalana és deu al fracàs de les negociacions entre vostès, no és culpa només del senyor Laporta.
Ho diré sense embuts, si no puc votar la candidatura unitària i única que necessitem no sé a qui dels dos votar, doncs cap dels dos m'acaba de fer el pes. A un el veig mol mediàtic però amb poca experiència política, tanmateix capaç de fer un bon lideratge; i a l'altre el veig més expert en el camp polític però infinitament menys mediàtic i bastant tebi com a lider, junts es complementarien però per separat... Bo, en tot cas, com diu un amic ameu, si canviessin de cavall, potser. M'explico: vostès, segons ell, estan creuats, amb el cavall Reagrupament (3.000 militants estesos pel territori, ben organitzats i pencaries) hauria d'anar el genet Laporta, (animós i agosarat), i amb el cavall Solidaritat Catalana per la Independència (una cosa nova que recorda una de vella i emblemàtica, amb unes potes de rosí valencià com les d'en López Tena i un màrqueting de primera divisió) hauria d'anar el genet Carretero ( un exconseller, sorrut però seriós i contundent); de segur que arribarien més lluny que no pas cavalcant els seus propis cavalls.
Bromes a banda, hi ha veus que diuen que no ens podem abstenir, que tot i que sigui amb una pinça al nas hem de votar un dels dos. Jo entenc que molta gent pensí això, clar ens hem il·lusionat força amb els darrers esdeveniments i veiem la independència ben a la vora. Jo mateix que ja creia que seria possible en el 2014 molt abans que en Carod en digués res, o de que vostè, senyor Carretero, és decidís a deixar Esquerra, o que vostè, senyor Laporta, somniés en fer el pas a la política nacional, mai no hagués imaginat de quina manera s'anava a accelerar el procés de trencament amb Espanya gràcies a les consultes, (vagi per endavant el meu agraïment als pares de la idea i capdavanters en mostrar, molt senyorialment, els pebrots que calen per avanançar en el camí de la independència i a tot el moviment cívic que posteriorment va arrossegar els polítics a implicar-se), i gràcies també, tot sigui dit, als propis espanyols, per ser imperialistes fins al moll de l'os i generar tan d'independentisme, com tampoc no m'hagués imaginat el bestial èxit de la manifestació del 10-J, fets que òbviament ens han omplert d'entusiasme i ens han fet creure que era possible sacsejar aquest mateix any el parlament. Un entusiasme i una esperança que lògicament no vol cap decepció electoral. tanmateix, i malgrat la pinça al nas, l'ensopegada és possible, no debades la gent d'Araomai ens ha explicat com podem malbaratar vots i com un 3% no garanteix representació a totes les circumscripcions. A aquest bons patriotes l'únic que els hi retrec és que creguin que ha de ser ara o mai, doncs el procés de trencament amb Espanya és irreversible, per això tot i sentir-me angoixat pel dilema que vostès m'han generat no he perdut el coratge. Si no és ara serà a les properes ja que haurem aprés alguna cosa més i farem costat a d'altres liders més assenyats, més unitàris, més senyors i per tant capaços de capgirar el parlament el 2014.
El poble, ja ho han vist vostès, acaba passant per damunt del polítics. Al 1er Aplec Independentista d'Arenys de Munt, els notables nostrats i una munió de patriotes els hi va demanar UNITAT, no a vostès sols és clar, també a Esquerra i a Convergència. A mi una i l'altra organització parlamentaria ja m'han demostrat qui són, així que qui em preocupa són vostès.
Vostès sota una mateixa marca electoral, com fins i tot els hi reclama l'assamblea de reagrupats i solidaris, tenen la possibilitat de generar la veritable alternativa independentista en aquestes eleccions, de no ser així no dic que no m'alegraré si finalment entren al parlament, i encara més si després treballen plegats, però serà responsabilitat de vostès dos si no entren, si es queden a les portes o si podent haver estat decisius i, per la dispersió de vots o la incapacitat d'engrescar-nos, no ho són. I sàpiguen que després no em faran sentir culpable si m'equivoco votant l'opció amb menys possibilitats o si decideixo abstenir-me.
Jo no sé si faran cas de la meva carta, però si més no m'ha servit per fer una mica de teràpia i per arribar a la conclussió que el dilema realment el tindran vostès si passen a la història no com a senyors sinó com uns veritables rucs catalans.
Atentament,
Plàcid Rosaleny
Vegueria Penedès, setembre del 2010.
No ens coneixem i per tant no hauria de dirigir-me a vostès tan directament. Si ho faig és perquè la situació ho demana atès el paper que volen assumir, és a dir, el d'acabar proclamant al parlament l'anhel de molts, i cada dia més, independentistes, entre els quals m'hi compto.
Així doncs, m'atreveixo a fer-los saber que tot i la suposada bona voluntat que manifesten tenir, lluny de generar-me il·lusió, que és el que esperava en l'actual moment d'efervescència del poble català en el seu irreversible procés de trencament amb Espanya, m'han generat desconfiança i un dilema terrible, i vull que en siguin conscients.
Jo, distingits senyors, ja fa temps que tenia clar què votar. Jo volia votar una candidatura unitària, aglutinadora, no ens enganyem, només de totes aquelles forces i moviments no parlamentaris que, des de les seves peculiaritats, possibilitats i amb els sues coneguts o no tan coneguts liders, han estat lluitant, fins i tot abans que vostès, per generar consciència nacional i acció, fent evident la impossibilitat de l'encaix amb Espanya i empenyent la societat catalana a posicionar-se a favor de la independència. Jo volia votar una candidatura unitària i única que traduís políticament les aspiracions de tot el moviment cívic de les consultes, una candidatura única que recollís l'esperit del 10 de juliol, una candidatura única potent, efectiva, que ens permetés tenir el màxim nombre d'escons possibles, i vostès m'han xafat la guitarra.
Ara estic ple de dubtes: m'abstinc per fermesa ètica i nego el meu suport a tots dos ja que esperen que per temor a una decepció acabem votant una llista o l'altra? accepto aquest xantatge, que recorda el dels PSC amb aquell eslògan de "si tu no vas ells tornen" i el de gairebé la majoria de partits polítics que mai no fan els seus deures com cal i ens passen el mort a nosaltres, els electors, fent-nos sentir culpables dels seus fracassos? Em penediré després de no haver votat si finalment la gran majoria d'independentistes vota a un o a l'altre i són quasi decisius per arrossegar a Esquerra i Convergència a definir-se clarament i compromesa?
Mirin, jo no sóc ningú, però sóc tot un senyor i em prenc les coses molt seriosament, per això no vull cometre un altre error, com el de no haver participat en la manifestació del 10 de juliol. Crec que els meus motius eren força raonables: no estava emprenyat amb el Tribunal Constitucional, sinó amb l'imperialisme espanyol, no em dolia el retall d'un estatut que des de fa molts anys l'he considerat propi d'una regió, doncs les regions tenen estatuts i les nacions estats, i tampoc no volia que la meva indignació amb la mateixa classes política nostra, incapaç de ser fidels ni als seus plantejaments autonomistes, és a dir, incapaç de regirar-se contra el govern espanyol en quan aquest va retallar l'estatut abans de ser referendat, fos camuflada per l'enorme senyera institucional i encar l'aprofités el no-senyor Montilla per negociar amb el no-senyor Zapatero algunes concessions. Però vet que el poble català va passar per damunt dels polítics i la manifestació va ser una revelació de la massiva "desafecció contra Espanya", en la qual la consigna més corejada va ser INDEPENDÈNCIA i l'ensenya majoritària l'ESTELADA amb estel blanc o vermell, tan se val el color, ara que hem entès que la lluita és transversal.
Jo no vull dir que vostès siguin frívols, però jugant a veure qui la té més grossa, ("nosaltres en som més"), com fan els adolescents, o proposant un dol de pistolers, ("que el més feble es retiri"), com fan els pinxos, m'han generat ràbia i un dilema terrible. Jo volia votar una candidatura unitària que demostres que els independentistes podem anar tots a la una i que no som com els patètics patriotes de "La vida de Bryan".
Ja sé que vostès pensen que cadascuna de les seves organitzacions és aquesta candidatura unitària, doncs darrerament acaben d'absorbir tota una sèrie de petites forces, no entraré en com les han reagrupat o solidaritzat; no a totes, és clar, que encara en resten algunes que no han entrat en "el joc de la cadireta", aquell joc infantil en que es van traient cadires i tots els nens s'afanyen a seure perquè l'últim és eliminat, es queda fora del joc; però si que els hi diré que cap dels dos és el bo de pel·lícula. Senyor Carretero, que hagi nascut Solidaritat Catalana és deu al fracàs de les negociacions entre vostès, no és culpa només del senyor Laporta.
Ho diré sense embuts, si no puc votar la candidatura unitària i única que necessitem no sé a qui dels dos votar, doncs cap dels dos m'acaba de fer el pes. A un el veig mol mediàtic però amb poca experiència política, tanmateix capaç de fer un bon lideratge; i a l'altre el veig més expert en el camp polític però infinitament menys mediàtic i bastant tebi com a lider, junts es complementarien però per separat... Bo, en tot cas, com diu un amic ameu, si canviessin de cavall, potser. M'explico: vostès, segons ell, estan creuats, amb el cavall Reagrupament (3.000 militants estesos pel territori, ben organitzats i pencaries) hauria d'anar el genet Laporta, (animós i agosarat), i amb el cavall Solidaritat Catalana per la Independència (una cosa nova que recorda una de vella i emblemàtica, amb unes potes de rosí valencià com les d'en López Tena i un màrqueting de primera divisió) hauria d'anar el genet Carretero ( un exconseller, sorrut però seriós i contundent); de segur que arribarien més lluny que no pas cavalcant els seus propis cavalls.
Bromes a banda, hi ha veus que diuen que no ens podem abstenir, que tot i que sigui amb una pinça al nas hem de votar un dels dos. Jo entenc que molta gent pensí això, clar ens hem il·lusionat força amb els darrers esdeveniments i veiem la independència ben a la vora. Jo mateix que ja creia que seria possible en el 2014 molt abans que en Carod en digués res, o de que vostè, senyor Carretero, és decidís a deixar Esquerra, o que vostè, senyor Laporta, somniés en fer el pas a la política nacional, mai no hagués imaginat de quina manera s'anava a accelerar el procés de trencament amb Espanya gràcies a les consultes, (vagi per endavant el meu agraïment als pares de la idea i capdavanters en mostrar, molt senyorialment, els pebrots que calen per avanançar en el camí de la independència i a tot el moviment cívic que posteriorment va arrossegar els polítics a implicar-se), i gràcies també, tot sigui dit, als propis espanyols, per ser imperialistes fins al moll de l'os i generar tan d'independentisme, com tampoc no m'hagués imaginat el bestial èxit de la manifestació del 10-J, fets que òbviament ens han omplert d'entusiasme i ens han fet creure que era possible sacsejar aquest mateix any el parlament. Un entusiasme i una esperança que lògicament no vol cap decepció electoral. tanmateix, i malgrat la pinça al nas, l'ensopegada és possible, no debades la gent d'Araomai ens ha explicat com podem malbaratar vots i com un 3% no garanteix representació a totes les circumscripcions. A aquest bons patriotes l'únic que els hi retrec és que creguin que ha de ser ara o mai, doncs el procés de trencament amb Espanya és irreversible, per això tot i sentir-me angoixat pel dilema que vostès m'han generat no he perdut el coratge. Si no és ara serà a les properes ja que haurem aprés alguna cosa més i farem costat a d'altres liders més assenyats, més unitàris, més senyors i per tant capaços de capgirar el parlament el 2014.
El poble, ja ho han vist vostès, acaba passant per damunt del polítics. Al 1er Aplec Independentista d'Arenys de Munt, els notables nostrats i una munió de patriotes els hi va demanar UNITAT, no a vostès sols és clar, també a Esquerra i a Convergència. A mi una i l'altra organització parlamentaria ja m'han demostrat qui són, així que qui em preocupa són vostès.
Vostès sota una mateixa marca electoral, com fins i tot els hi reclama l'assamblea de reagrupats i solidaris, tenen la possibilitat de generar la veritable alternativa independentista en aquestes eleccions, de no ser així no dic que no m'alegraré si finalment entren al parlament, i encara més si després treballen plegats, però serà responsabilitat de vostès dos si no entren, si es queden a les portes o si podent haver estat decisius i, per la dispersió de vots o la incapacitat d'engrescar-nos, no ho són. I sàpiguen que després no em faran sentir culpable si m'equivoco votant l'opció amb menys possibilitats o si decideixo abstenir-me.
Jo no sé si faran cas de la meva carta, però si més no m'ha servit per fer una mica de teràpia i per arribar a la conclussió que el dilema realment el tindran vostès si passen a la història no com a senyors sinó com uns veritables rucs catalans.
Atentament,
Plàcid Rosaleny
Vegueria Penedès, setembre del 2010.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
