Salut company. Crec que aquest projecte pot ser molt interessant. No solament això, és la realitat cap a la qual ens hem de dirigir tots aquells que creiem de veritat en Catalunya, pels nostres avantpassats, familiars i altres que han lluitat per defensar la nostra diferència. Crec sincerament que per al nostre país cal posar-hi un parell de pebrots en tots els sentits. He estat militant d´Esquerra Republicana fins fa poc, però he quedat francament decepcionat tal i com van les coses ara mateix. Cal una posició molt més definida envers el lloc on hem d'anar. T'encoratjo, i estic en contacte.

Sabadell (Vallès Occidental)
Hola, estic interesat en rebre informació, trobo que sembla un projecte prou seriòs, i si puc participar endavant. Sóc cambrer a Sabadell i estudiant d'Història a la UB.
Salut i independència.

En ple debat sobre el nou Estatut que la nostra partitocràcia imperant protagonitza, convé recordar-los les paraules del gran escriptor i periodista (i home moderat, políticament parlant) Agustí Calvet, que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert, podem llegir-hi aquesta sentència: « Voler que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar»

Tot i ser escrites l'any 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d'en Gaziel s'ha anat complint de forma matemàtica en els darrers 30 anys de la nova restauració borbònica. Així, per combatre els vells problemes volen aplicar les mateixes solucions de sempre. Perquè no ens enganyem, qualsevol Estatut (el d'abans, el d'ara i el que pugui venir) no és res més que una simple “ ley orgánica del Estado ”. És a dir, una regulació interna que es fa el propi imperio español . Una concessió, gran o petita, de la metròpoli en relació a la colònia. O potser algú dubta de la nostra condició colonial desprès de saber que el nostre espoli econòmic és de 40 milions d'euros al dia?

Tot apunta que el text final estatutari no representarà en absolut cap remei eficaç per posar solució a la situació d'emergència que viu Catalunya. Tothom sap que la sagnia econòmica continuarà, que l'esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament continuarà essent la mateixa i que el rang oficial de la llengua catalana no anirà més enllà del que té avui. En resum, perpetuem els problemes anomenats “domèstics” i, a més, no tindrem la capacitat per tal d'encarar amb unes mínimes garanties els grans reptes del s.XXI que tenim en comú amb les altres societats occidentals.

Potser fa vint-i-cinc o setanta cinc anys un Estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu sense veure'ns amenaçada la nostra supervivència com a poble. Ara, no! Afrontar avui els canvis vertiginosos que experimenta qualsevol de les societats anomenades “modernes” amb una atrotinada “ ley orgánica ” espanyola equival a voler canalitzar un sunami amb un embut.

Naturalment, els nostres actuals dirigents ni hi pensen, en aquestes coses. Estan massa ocupats a mantenir els seus equilibris parlamentaris i les menjadores que se'n deriven. La seva visió política és de volada gallinàcia, i és per això que els seus horitzons sempre comencen i acaben en un simple i vulgar Estatut d'autonomia.

No ens ha d'estranyar, doncs, que sempre que algú els demana que facin una definició de la política sempre, majoritàriament, responguin: «la política és l'art del possible». Però, en realitat, no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya, sinó a les seves pròpies i limitades facultats. I és que, ben mirat, què poden fer uns homes que quan surten a l'estranger en representació de Catalunya es comporten com si fossin en una taverna?

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Em dic XXXXX. Cognoms castellans, avis castellans (q.e.p.d.), nascut a Catalunya (2ª generació) i molt més català que molts catalans d'arrels llunyanes. Ex-membre de Catalunya'2003, no sóc polític doncs no tinc gaire loquacitat, però tinc molt clar que en comptes d'un Estatut vull un Estat propi, sobirà i lliure. Endavant amb el projecte!. Quines formes de participar-hi heu pensat?. Com podria col·laborar? Visca Catalunya sobirana i lliure!

Companys de Catalunya acció,
M'adhereixo a la causa de Catalunya Acció, com un acte de voluntat nacional, i us demano si us plau que m'informeu de com col·laborar amb vosaltres.

Taradell (Osona)
Bona tarda, em dic XXXXX, sóc administrativa i visc a Taradell. M'agradaria molt rebre informació sobre com voleu dur la independència de la nostra estimada terra, i a més saber com adherir-me a la causa i quines serien les obligacions o possibles tasques que podria realitzar.

Diuen (els espanyols) que Espanya és una "democràcia", i s'omplen la boca de lloances a la "transició", com si redactar una constitució a punta de pistola fos res digne de lloar. Imaginem que un extraterrestre que acaba d'aterrar comença a fer preguntes sobre Espanya, a un català qualsevol..., un dia qualsevol... Extraterrestre (E): Qui mana a Espanya? Català (C): Zapatero. E: No, home. Vull dir en general, no ara mateix. C: Ah! El President. E: O sigui que ell és el Cap d'Estat. C: Bé, no… La constitució espanyola diu que el Cap d'Estat és el rei. E: Com pot ser que el Cap d'Estat no sigui el President? No ho entenc. C: Ah, això és perquè Espanya és una monarquia! E: Una monarquia... O sigui, que mana el rei, i el seu títol és vitalici i hereditari... oi? Que bonic, com a l'Edat Mitjana!! C: Bé, en realitat diuen que és una "monarquia parlamentària"... E: Ah, mira, que divertit, o sigui que hi ha rei i també parlament! Però qui mana, el rei o el parlament? C: Bé, sembla que l'última paraula la té el rei, perquè la constitució espanyola diu que pot tombar un president si no li agrada, i a més és el cap de l'exèrcit. E: O sigui que qui té l'última paraula, el Cap d'Estat, no és escollit per la gent, el seu càrrec és per a tota la vida, i és el cap de l'exèrcit! Segur que això és una democràcia? C: No sé, això diuen... E: I qui ho va decidir, que el Cap d'Estat fos el rei? C: Va ser Franco abans de morir-se. E: Franco? Qui era Franco? C: Un assassí, un dictador. Va guanyar la guerra amb l'ajuda de Hitler, i es va estar uns 40 anys governant amb la seva colla fins que es va morir. E: I els que estaven amb Franco, se'ls ha jutjat després de la dictadura? C: No, de fet encara n'hi ha que governen... A Galícia, per exemple. D'això en van dir la “transició democràtica”. E: Sí, molt democràtica, ja ho veig. I abans de la guerra, què hi havia? C: Una república. E: I la gent què n'opina? No vol una república, ara? C: No ho sé, d'aquest tema no se'n parla mai. Hi ha algun partit republicà, però fins i tot aquest té bona relació amb el rei i utilitza frases seves com a eslògans electorals. E: Home, suposo que tot això de la monarquia la gent ho ha acceptat en referèndum... C: No ben bé... Ho van ficar tot al mateix sac del referèndum de la constitució, i llavors va guanyar el sí. Bé… els bascos van dir que no, però diuen que això no importa… E: Que no importa...? Bé, i quan va ser tot això? C: Buf, ja fa més de 26 anys... L'any 1978. E: 26 anys? Però aleshores tots els menors de 26 + 18 = 44 anys!... no heu dit mai si la voleu o no! I no pensen fer cap altre referèndum per a ratificar-la? C: Ui, no sé... Mira, aquest tema ara mateix està molt complicat. Ara fer referèndums està prohibit, si no els convoca el President, saps? Si els convoca algú altre va directament a la presó. E: A la presó? Què dius! Però en una democràcia no mana la gent? Com pot ser que estigui prohibit fer referèndums? C: Ah, això és perquè catalans i bascos podríem aprofitar-ho per a arribar a votar sí a una cosa que els espanyols no voldrien acceptar, per exemple la independència, o un canvi d'estatut. E: Què és un estatut? C: És com una constitució, però petita. Per exemple, de Catalunya o el País Valencià. E: Com de petita? C: Bé, em fa una mica de vergonya dir-ho però... molt petita. De fet és una simple llei orgànica, el parlament espanyol la pot derogar quan vulgui. E: I aleshores els estatuts no es poden canviar? C: Bé, sí, però no gaire... I diuen que han de durar 25 ó 30 anys. Ah, només es pot canviar el que vulgui el President, perquè si no no deixaria ni convocar el referèndum. E: Però no has dit que un estatut pot ser derogat quan vulgui pel President? Per què té tanta por, doncs, de deixar-lo canviar? C: No ho sé. Suposo que així s'estalvia el mal rotllo de suspendre l'autonomia, així ell queda molt millor davant de tothom, acceptant una cosa prèviament rebaixada. E: Però home, sempre serà millor per a negociar tirar llarg que no pas quedar-se curt… Em sembla una manera molt idiota de procedir. Si us han de dir que no, ja us ho diran, home! C: Ja, però mira, els catalans som així, ens agrada facilitar la vida a qui ens odia. No és bonic? Així, si l'estatut ja li arriba rebaixat ell s'estalvia de rebutjar res, o d'empresonar ningú per fer el referèndum, perquè el pot convocar ell directament, acceptar-ho tot i aparentar ser tot un demòcrata. E: Mira, això dels referèndums i els empresonaments no ho acabo d'assimilar, reconec que m'ha deixat tocat. Si està prohibit fer referèndums, com pot manar la gent? C: Ah, doncs com sempre, es fan eleccions i es vota algun dels partits que s'hi presenten... E: Ah, d'acord! Com a mínim es poden lliurement crear partits i votar-ne els candidats! C: Més o menys, però no hi ha llistes obertes, eh? La gent no pot votar persones concretes, només partits. E: Bé, no és que ho comprengui gaire... però almenys pot existir qualsevol partit, no? C: Bé, no del tot... Quan un partit no diu el que el President vol que digui, se'l pot il·legalitzar per terrorista. E: Buf... Però bé, almenys veig que aquestes coses se saben. Hi ha llibertat d'expressió i de premsa, no? C: Bé, tampoc... De tant en tant tanquen algun diari en euskera o alguna ràdio en català. E: Per què? C: Pfff, depèn del cas. Perquè diuen que també són terroristes, o perquè incompleixen no sé quina llei... Al cap del temps es demostra que tot era mentida, però els diaris o les ràdios ja estan tancats i ja no s'hi pot fer res. E: Més terroristes?? Això passa només amb la premsa i els partits, o amb més coses...? C: Bé, de fet també ho fan amb nois de 14 anys per escriure emails. E: De 14 anys?? C: Sí, ara fa poc un noi de Lloret, l'Èric, va exigir per email l'etiquetatge en català a unes empreses, i el van acusar de terrorisme... El van venir a buscar a casa seva tot de guàrdies civils, especialistes contra terrorisme. E: Què són els guàrdies civils? C: Són com la policia, però són un cos militar. E: I per què en diuen civils, si són militars? No ho entenc… Bé, de tota manera, terrorisme per demanar això? Bé, ben pensat potser és que els fa "terror" que s'etiqueti en català. C: Sí, potser és això... E: I si a algú no li agrada Espanya, en pot marxar? C: Què vols dir? Emigrar? E: No, vull dir la independència. El conjunt dels catalans o els bascos, per exemple… C: Ah... Diuen que no, que aleshores ens enviarien l'exèrcit. Ho diu la constitució espanyola, que segons sembla és com la Bíblia, és sagrada i no es pot tocar. E: Però un moment... El rei no era el cap de l'exèrcit? No pot impedir que l'exèrcit faci una bestiesa així?? Si mai l'enviessin, doncs, seria perquè el rei ho voldria... no? C: No ho sé... De fet seria perquè ho mana la constitució espanyola. Ja et dic, que es veu que és com la Bíblia, però més moderna, més curta i en espanyol. E: Sí, ja veig que és moderníssima... La constitució espanyola mana esclafar amb les armes una decisió democràtica?? C: Sí, però diuen que la constitució espanyola també és democràtica… E: Ah sí? És democràtic esclafar amb les armes una decisió democràtica? I empresonar qui convoqui el referèndum per a prendre-la? C: Això diuen... E: Bé, jo no dic res... Escolta, com a mínim us tractaran bé en el dia a dia, no? C: Home, als catalans ens roben cada any un 9% del PIB des de fa dècades. I ens diuen que no a tot... Però a banda d'això... E: I com ho sabeu, que us roben? C: Perquè hi ha experts en economia que ho han investigat, però les dades oficials estan amagades des de fa anys... E: Amagades? Vols dir que l'Estat no diu en quins territoris es gasta els diners dels impostos? C: No ho diuen, no... El parlament espanyol ho ha aprovat ja 3 vegades, que ho publiquin, però diuen que no cal... E: I quins experts en economia diuen que us roben? Ja són de fiar? C: Home, un d'ells és el conseller d'Economia de Catalunya ! Si aquest no és de fiar, què hi fa, al govern de Catalunya ? E: A mi no m'ho preguntis, jo no el conec… Així, ell bé que deu exigir a Espanya que s'acabi el robatori, no? C: Hmm... no exactament. Diu que només que es redueixi una miqueta ja anirem fent... Perquè si demanéssim que ens deixessin de robar del tot, ens dirien que no... E: Ah... Interessant. I tot això és tractar-vos bé? C: Mira, ja no ho sé!! M'estàs fent pensar coses estranyes!! E: Coses estranyes? Quines coses? Jo només pregunto, jo només vull saber... C: Ja, però és que m'estan entrant ganes de marxar d'Espanya!! E: Vols dir emigrar...? C: No!! Jo no vull emigrar!! Casa meva és això!! El que vull és que els Països Catalans siguin independents!! Com una pila de països d'Europa, que ho han aconseguit fa quatre dies!! E: Home, jo ho estava pensant fa estona, però dic "si ell mateix no reacciona... com li ho he de dir jo...??". C: És que mira, ja n'estic fart, d'esperar, i de frustrar-me, i que ens robin, i que ens maltractin, i que ens diguin a tot que no!! Jo vull viure en un país normal i lliure, en una democràcia de debò!! No a Espanya! Això no és una democràcia ni ho serà mai!! Això és una merda punxada amb un pal!! E: Vaja, quin canvi... Però no has dit abans que us enviarien l'exèrcit? C: M'és igual! Si fem un referèndum, ho veurà tota la UE i tot el planeta, no s'atreviran pas a enviar cap exèrcit!! E: Però no has dit abans que està prohibit fer referèndums?? C: M'és igual! Tirarem pel dret! Nosaltres el fem i un cop fet, que el desfacin si poden!! E: Però vols dir que els vostres governants s'hi arriscaran?? C: I tant!! S'hi arriscaran quan notin que milers com jo els ho exigim, i que si no ho fan van al carrer!! Ja n'hi ha prou, de cobrar el seu sou i no defensar-nos!! E: Milers com tu? I com els ho penseu dir?? C: Mira, és l'hora de la gent del carrer. N'hi ha mil maneres, només cal imaginació i ganes. Ja ens encarregarem que els quedi ben claret!! E: Et noto canviat... Què t'ha passat? C: Bàsicament dues coses: que ja n'estic fart, i que he perdut la por. E: I com penses aconseguir que la gent faci el mateix que tu...? C: Doncs potser començaré... per donar exemple!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Són moltes les raons per les quals, d'entrada, ja està invalidat el fet de voler jugar una altra vegada la carta estatutaria. De totes elles, però, caldria destacar-ne una: no es pot perpetuar el fracàs d'una política autonomista. Els nostres dirigents sempre pensen i diuen que potser les dretes espanyoles no ens entendran, però que amb les esquerres podem “arribar a bon port”. La darrera escenificació (un pèl ridícula) del que dic va produir-se en el decurs del passat Debate sobre el estado de la Nación. Tots vam poder veure com el cap dels republicans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana, va afirmar: «...extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal». Deprés d'escoltar aquesta frase, vaig recordar un articulista de La Vanguardia que fa un parell de mesos escrivia: «Cada dia que pasa a Puigcercós se le pone más cara de Miquel Roca, y a Rubalcaba ... de Rubalcaba!» Ben mirat, hi ha catalans que tenen una especial dèria a voler desafiar totes les lleis històriques i de la ciència política. Si no, ja em direu com diantre pot algú pensar en canviar la mentalitat d'una gent que fa quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” els quals enterraven la gent en calç viva. Voldrien, diuen, portar-los cap al federalisme quan, en realitat, aquestes esquerres espanyoles encara no han superat el feudalisme. Prou que ens ho advertia l'insigne patriota M. Serra i Moret quan escrivia: «L'arquitectura de l'Estat espanyol, en general, s'ha resolt en amos i esclaus, en senyors i vasalls». Penseu potser que estem avui molt lluny d'aquesta descripció? Què s'empatollen avui els nostres polítics quan es refereixen a nosaltres com a “ciutadans”? Sí, en realitat, a l'Estat espanyol encara perdura l'antiga divisió social de l'Atenes i la Roma clàssiques. D'una banda, tenim, en efecte, els ciutadans (aquells qui tenen garantits tots els seus drets civils). Són els espanyols. I de l'altra, els esclaus, o sigui els catalans. Aquells qui per no tenir drets, no tenim ni el de protestar perquè si ho fem ens titllen de cretins. Creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que conserva una mentalitat política, no dels temps dels reis catòlics, sinó d'abans de Crist, significa haver-se begut l'enteniment. Naturalment, aquesta manera de fer comporta una visió política de volada gallinàcia. El seu horitzó comença i acaba en un vulgar Estatut. No ens ha de sorprendre que sempre que els demanen que facin una definició de la política, tots ells acostumen a respondre amb aire de saberuts: «la política és l'art del possible». Però no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya. Parlen, en realitat, de les seves pròpies i pobres possibilitats. Perquè què podem esperar d'uns homes que quan surten a l'estranger es comporten com si fossin en una taverna? Quina imatge de nosaltres han de donar aquells qui fan el ximplet? Ells voldrien, per continuar mantenint el seu particular espectacle de circ, que ara fos l'hora del nou Estatut, i nosaltres farem que sigui l'hora de trencar amb Espanya i amb els pallassos que ens representen. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d'esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament "ciutadans del món"), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa... He! Permeteu-me un somriure... Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d'un estat gran i "totpoderós"... HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria! Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d'Europa tenen menys de 12 milions d'habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d'Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d'aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d'un "estat gran". Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient "pobres catalans, quan despertaran d'una vegada...?". Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l'agulla immediatament. He pogut veure una mica d'aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria... Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure..., és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t'inunda i t'envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t'hi voldries quedar... Si no m'hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella... això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m'hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d'impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!! És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos... El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d'habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies... Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats "petits". Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s'ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l'aroma d'aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l'abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Girona (Gironès)
Benvolguts,
M'adreço a vosaltres per tal d'informar-me una miqueta més a fons sobre el significat, les activitats i formes de col·laboració amb l'Associació Catalunya Acció.
Em dic XXXXX, sóc de Girona i actualment estic preparant oposicions per a l'Administració de la Generalitat de Catalunya.
Atentament,

L'Espluga de Francolí (Conca de Barberà)
Benvolguts compatriotes:
Celebro amb joia el naixement d'un projecte amb l'objectiu clar i innegociable de la nostra independència nacional, per al 2014 (tres-cents anys sense sobirania). Ja sabia del vostre projecte de Catalunya Acció, per un bon amic de Tàrrega. Cal, doncs, sumar esforços, molts ja n'estem tips de tanta inoperància dels partits polítics! Aquí teniu les meves dades, espero estar en contacte amb vosaltres, i rebre notícies vostres... i disposat a col·laborar en el que pugui. ENDAVANT!

Si pel nostre desig fos, seríem independents avui mateix, però la nostra llibertat no tindrà lloc per art de màgia. Els dirigents polítics actuals del nostre país no treballen en realitat per a aconseguir-la, i per tant cal organtizar-se’n al marge i seguir un pla amb unes etapes determinades. Dit això, l’any 2014 no és cap mena de premonició, sinó que és un OBJECTIU. Com a tal, el seu assoliment depèn de les fites intermèdies marcades pel projecte. En funció de la resposta i col·laboració dels catalans i de l’eficàcia de l’equip humà de Catalunya Acció a dur a terme les tasques necessàries, els terminis es poden escurçar o allargar lleugerament respecte a aquest objectiu. L’any 2014 satisfà tres requisits: 1) és un temps prou llarg com per a desenvolupar correctament les diverses etapes del projecte i per tant assolir l’objectiu final; 2) és un temps prou curt per tal que gairebé tothom que hi col·labori pugui veure’n el resultat, i per tal que els esforços i recursos que hi seran necessaris no hagin d’eternitzar-se; i 3) el 2014 és una data que es reté molt fàcilment a la ment dels catalans: tres segles després del 1714, podem passar de ser una colònia a ser novament un país normal.

El projecte de Catalunya Acció té marcades diverses fites intermèdies, necessàries totes elles per a arribar a la independència:

1ª fase: En primer lloc, és absolutament imprescindible i prioritari il·lusionar i reactivar tots aquells catalans que ja a hores d'ara estan convençuts de la necessitat de la independència, perquè el potencial que posseeixen és immens. És necessari, però, eliminar per sempre més de la nostra manera d’actuar la renúncia contínua i el fet de demanar perdó, substituint-ho per fermesa, iniciativa i moral de victòria. Alhora, cal teixir una xarxa amb les persones o entitats ja existents que conservin o recuperin aquest caràcter guanyador i que contribueixin a propagar-lo, a encomanar-lo. La combinació d’aquesta xarxa i d’aquest caràcter guanyador permetrà assolir les fites posteriors, gràcies a l'acció conjunta i coordinada. Actualment el projecte de Catalunya Acció es troba en aquesta primera fase.

2ª fase: Un cop assolits aquests dos objectius inicials, caldrà fer arribar massivament les evidències de la necessitat d’un nou Estat a tots els catalans que, per la raó que sigui, tot i estimar-se el país, encara tinguin dubtes que aquest Estat català és necessari i assolible. Caldrà fer-ho amb dades objectives i amb les formes que les facin més entenedores i divulgatives. Alhora caldrà fer conèixer el futur modern, pròsper, just i engrescador que el nou Estat federal oferirà i significarà per a tots els catalans: nous o antics, joves o vells, del nord, del sud, de l’est o de l’oest. Caldrà que els partits polítics catalans prenguin total consciència del canvi de situació i que actuïn en conseqüència. Caldrà afegir a tota aquesta campanya comunicativa la constatació que els catalans hem deixat per sempre més de demanar perdó i ja som un poble guanyador, i que hem posat la directa, hem passat el punt de no retorn cap al nou Estat i ningú no podrà aturar-nos.

3ª fase: Finalment i com a resultat, s'activaran a tots els territoris del país, i sense volta enrere, els mecanismes democràtics, logístics i humans, per a garantir que:
a) La voluntat majoritària dels catalans serà satisfeta si escau amb la proclamació de la República Federal Catalana.
b) Que aquesta serà reconeguda internacionalment i per tant necessàriament acatada per Espanya i França.
c) Que s'iniciarà un procés constituent que desembocarà en la redacció i aprovació de la Constitució Federal, la convocatòria d'eleccions democràtiques lliures i l'ingrés de la República Federal a les organitzacions internacionals pertinents.

Hi ha diverses vies possibles per a fer aquest darrer pas a la independència, tal com s’ha vist a la resta d’Europa molt recentment: la via del plebiscit, la via de la declaració parlamentària, i fins i tot el mateix col·lapse i desmembració de facto de l’imperi en qüestió no és descartable. Totes elles tenen factors comuns i diferències evidents. En funció de l’escenari polític espanyol, francès, europeu i mundial en general, en aquesta última fase es prendrà la via més adequada per a assegurar-ne l’èxit.

Les persones i entitats que volen col·laborar amb Catalunya Acció tenen diverses opcions per a fer-ho. Catalunya Acció, per la pròpia manera d'actuar i l'objectiu que persegueix, té despeses d’operació per a material, viatges, infraestructura, etc. Catalunya Acció no accepta aportacions econòmiques provinents dels partits polítics o de les institucions. El camí fins a la independència del nostre país el finançarà el mateix poble català, perquè només així es pot preservar la llibertat i agilitat de moviments i el propi compromís irrenunciable d'assolir la independència.

Els catalans que comparteixen els objectius i valors fonamentals de Catalunya Acció poden col·laborar-hi de forma econòmica, de manera que cadascú tria la fórmula que millor s’adapta a la seva situació econòmica i personal i al seu grau de compromís amb l'objectiu d'assolir la independència. Per a més informació, cliqueu aquí.

A més de col·laborar-hi econòmicament, Catalunya Acció està formada per gent compromesa que ens responsabilitzem de desenvolupar tasques concretes per a assolir cada fita intermèdia fins a arribar a la independència. Cadascú tria lliurement el grau de compromís que està disposat a assumir en aquest projecte.

No en el sentit clàssic de la paraula. Catalunya Acció té la intenció de connectar els convençuts -persones individuals o entitats ja existents arreu del territori que saben que la independència és el camí a seguir-, i crear una xarxa flexible i diversa per tot el territori que esdevingui el motor d'arrencada de tot el procés i que permeti l'acció coordinada per a assolir totes les fites intermèdies que el projecte preveu. És essencial de no menysprear ni malgastar les energies de tot el teixit associatiu ja existent que treballa defensant el país en diferents àmbits o zones geogràfiques. Cal comprendre, però, que defensant eternament des de les "trinxeres" no es guanya mai cap "batalla", sinó que cal prendre la iniciativa, i cal prendre-la ja, avui. A partir d'un nucli àgil i ferm de gent conscienciada, il·lusionada i operativa, tot objectiu és possible si es compta amb valor, una forta moral de victòria i un pla operatiu.

Sí. Col·laboren amb Catalunya Acció aquelles persones que es guanyen la vida amb noblesa i dignitat (ja siguin fusters, pagesos, banquers, operaris, metges, obrers, professors, etc., o bé estudiants que encara s'hi estan formant), lluny de la mediocritat dels actuals càrrecs polítics d'alt nivell. Poden ser tant persones individuals com entitats ja existents que comparteixen les actituds i valors fonamentals de dignitat i coratge, llibertat i justícia, i esforç i excel·lència, i que assumeixen com a objectiu únic d’aquest projecte la independència del nostre país, tot i que alhora participin o no en altres iniciatives com la difusió de la nostra cultura, la defensa de la llengua, la preservació del territori, la recuperació de la memòria històrica, etc.

Diversos factors fan que la forma de partit polític no sigui l’adequada per a recórrer el camí fins a la independència en un temps raonable. El projecte de Catalunya Acció requereix una gran agilitat. Els partits funcionen a una velocitat molt més baixa, les seves decisions estan condicionades pels propis interessos de partit, i a més acumulen un gran desprestigi guanyat a pols durant molts anys. Els catalans no ens podem permetre el luxe d’esperar que la nostra llibertat i maduresa com a poble depengui d'una conjuntura electoral puntual cada 4 anys, o d’unes regles del joc que marquen Espanya i França precisament per a mantenir-nos sotmesos i dividits. D’altra banda, la gestió política del dia a dia no s'ha de barrejar amb qüestions de llibertat nacional, ja que són problemàtiques diferents amb dinàmiques diferents, i al final no es fa bé ni una cosa ni l’altra. Per últim, un sol partit polític no pot aplegar ni coordinar les voluntats i energies de tots els catalans independentistes. Catalunya Acció no vol competir amb els partits polítics, no volem viure de la menjadora. Ans al contrari, volem transformar en una acció coordinada la il·lusió i l'energia de tothom qui desitja que el nostre poble esdevingui un Estat independent.

Catalunya Acció és un projecte que abraça tot el poble català, és a dir, els Països Catalans.

Catalunya Acció és un projecte polític, no un partit polític, que té com a objectiu únic i innegociable portar el nostre país fins a la independència aproximadament l’any 2014. Com tot projecte rigorós, tenim un objectiu, un pla, un esperit i un equip humà motivat i compromès. Els homes i dones que duem a terme el projecte de Catalunya Acció tenim com a actituds i valors fonamentals la dignitat i el coratge, la llibertat i la justícia, l'esforç i l'excel·lència.

La Patum de Berga d'enguany s'ha tenyit de sang catalana. Josep Ma Isanta, compatriota berguedà, ha estat assassinat per un espanyolista anomenat Sánchez Pachón. És la història de l'enfadós dels darrers temps: Catalunya hi posa la sang i Espanya el ganivet. Que en fem escarafalls? Que ho reduïm a una brega entre joves per no voler veure la realitat del perquè de l'apunyalament? Catalunya, desperta i mira sense evasives què et volen fer! Josep Ma Isanta representava allò millor de la joventut catalana: nacionalista, vinculat al moviment de Tradicions i Costums catalans a través de la comparsa de nans i bona persona. Sánchez Pachón era la seva antítesi més radical: espanyolista, delinqüent i per tant mala persona. Els extrems es toquen, i en aquest cas de manera dramàtica. Però no defugim l'essència del crim, perquè la catalanofòbia està en el centre de la qüestió. Per vergonya nostra i seva, tant ajuntament, com policia i altres responsables públics tiren una cortina de fum per emmascarar aquesta veritat essencial: tapen amb paràmetres de problemàtica social, el que en definitiva és una problemàtica ètnica, i per tant, nacional. És a dir, un espanyol ha matat un català. I s'ha de dir clarament perquè, en el dolor immens de la mort d'un compatriota, hem de prendre bona nota per evitar mals molt majors. És de domini públic que la minoria espanyolista es mou impunement per la nostra pàtria, i en els darrers temps les notícies hi són abundants: hispano-skins que agredeixen al Vallès (a Sabadell en són un flagell i recordem la “caça” que organitzaren a Castellar del Vallès per la Diada del 2003), un mort a les festes de Gràcia de l'any passat, a Vic es van evitar més morts, gràcies a mossos de paisà, quan espanyolistes van sortir a “matar catalanes”, persecucions de feixistes a l'acabar els actes del 25 d'Abril a València etc... Només cal consultar hemeroteques per fer-se'n una idea de l'abast de la qüestió: els pròlegs fa temps que estan posats i els epílegs només han fet que començar. Isanta s'agermana en el temps amb l'altra víctima nostra: el valencià Guillem Agulló; tot va anar si fa no fa igual. Són els recordatoris que els enemics ens fan per mantenir-nos a ratlla, quan veuen que la nostra pàtria es belluga per la seva dignitat i orgull. Són els gossos que mosseguen quan l'amo borda. Aquests desgraciats, com Sánchez Pachón, no són res més que l'instrument assassí del pensament homicida espanyol. Aquests mal nascuts són els fills de Jiménez Losantos i la Cope, dels de “Convivencia Civica Catalana” i el Foro Babel i d'altres grupuscles per l'estil. Fent un símil iugoslau, Sánchez Pachón és com Celiko Rajnatovic, àlies Arkan. Sí, aquell mafiós paramilitar que amb els seus “Tigres” serbis van assolar de dolor i sang els Balcans a les ordres del tirà Milosevic. ¿O és que uns desaprensius blandint armes blanques i vestint samarretes de la “selección”, enmig d'una concentració-concert de caire independentista, no té els mateixos paràmetres que un grup de serbis que la van a armar en una concentració de croates o eslovens? Que no n'hi ha per tant? Bé, de moment el mort és nostre i l'assassí d'ells. I la majoria d'Arkans espanyols ronden lliures i impunes... Que a la propera no ens agafin amb els pixats al ventre! Francesc Castany, 32 anys Terrassa (Vallès Occidental) Conseller de Catalunya Acció

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)
Hola! Em dic XXXXX i sóc estudiant de 18 anys de Sant Joan de les Abadesses. Com a amant de Catalunya és un deure per mi ser fidel a ella, i la vostra idea em sembla de les més coherents. Si us plau, m'agradaria estar al corrent de tot el que fa Catalunya Acció doncs us ajudaré en tot el que faci falta.
Ara i sempre, MORI ESPANYA, VISCA CATALUNYA!!!!
Moltes gràcies.

No cal donar-hi voltes.

Només un Concert Econòmic com a mínim com el basc pot satisfer les necessitats reals de Catalunya. Tot altre finançament resulta escàs, insuficient i injust per a Catalunya. No ser valents com li cal ser-ho a CiU a hores d'ara, per part d'ERC, d'ICV i del PSC o PPC és pur error, traïdoria o submissió a un estat depredador i forat negre per a nosaltres.

Amics catalans, compatriotes i tota la gent que vivim a Catalunya, un senyor que es diu José Luis Barbería escrivia al diari «El País» que Catalunya gaudia de privilegis com haver-se gastat 100 milions d'euros en la construcció del Museu d'Art Romànic. Doncs bé, resulta que l'estat espanyol se'ns queda cada dos dies i mig un museu com aquest de l'Art Romànic. 40 milions d'euros el primer dia, 40 milions d'euros més el segon dia i 20 milions d'euros més a les dotze del migdia del tercer dia.

Sí, aquesta és la realitat, l'estat se'ns queda l'11 per cent del nostre PIB, 6 punts per sobre de l'aportació fiscal «colonial» que és l'aportaciódel 5%, 40 milions d'euros diaris, l'equivalent a 6.655 milions de pessetes cada dia. Cada un dels 365 dies de l'any, sense descuidar-se'n cap. Senyors Maragall, Carod, Mas, Piquè i Saura, obrin bé els ulls, destapin-se bé les orelles «sis mil sis-cents cinquanta-cinc milions de pessetes», 40 milions d'euros diaris!

Sí, empresaris catalans, pensionistes catalans i malalts catalans ... un autèntic robatori! Aquesta gent ens xucla la sang! Són miserables vampirs! i nosaltres rucs de mena! Prou d'espoli! ... prou de fer-nos veure a galet! ... prou de mamar-nos el dit! ...prou d'aguantar parides i insults ...prou!

I els nostres polítics encara tenen la barra de parlar del model català! model de robatori, model de claudicació continuada, model de mesellisme! Els hauria de caure la cara de vergonya! Quina pena! Quin error!

I els bascos, mentrestant, amb un concert que és una meravella, quan convé planten cara a Madrid i li descompten els endarreriments d'aquest estat car, lladre i mal pagador!

Salvador Molins i Escudé, 52 anys
Berga (Berguedà)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció