Sento una profunda admiració, des de la natural distància i des de la meva capacitat personal, pels homes que han esdevingut estadistes i han defensat amb força el seu propi país lluny de la mediocritat d'un Carod que diu que "no telefonarà a Madrid" però que bé em temo que se n'hi anirà a fer de llepon o d'obedient a la primera que pugui -abans de qualsevol pacte- és clar! o no tan clar per això no em mereix cap confiança. Gent que van prometre en la campanya electoral el que farien de concret pel seu país i d'entrada ho va complir -qui pica primer, pica dos cops-, la mateixa estratègia que Josep Sort ens presentava en la conferència titulada "Una proposta d'accessibilitat a la Independència". El que possiblement tornarà a ser el nou President del Brasil, Lula, fent un anàlisi de la situació brasilera ha dit "el meu únic rival és la injustícia social" El 2002 Lula només comptava am la fidelitat de de tres dels vint-i-set Governadors, avui compta ja amb el suport explícit de setze governadors. Jo ara em pregunto: quin serà el rival de la nostra classe política, del nou govern, del nou parlament i del nou President que en surti de tot plegat? Serà la immigració descontrolada? Serà la manca de recursos? -dedica Catalunya 640 milions d'euros a Universitats i investigació! no us foteu a riure ni a plorar perquè l'estat en 15 dies ens roba aquests diners, 40 milions diaris, 6600 milions de les antigues pessetes cada dia. Serà que la nostra capacitat de decissió política ha quedat reduïda al nivell de fireta després de l'aposta final estatutària d'en Mas amb Zapatero? Aquest és el nivell en que ha quedat l'estatut esclau: de fireta! Res lligat, el sac foradat i el gra florit ...! Quin serà el rival de la nostra classe política? Serà l'aeroport? Serà el Port? Serà la sanitat? Serà la política lingüítica? Serà l'etiquetatge en Català? Serà el cinema en Català? Serà la televisió o la premsa en català? o serà tot plegat? No tenim diners, diran! On són, direm? -A la panxa del bou on no neva ni plou! respondrem! Serà la partitocràcia, seran les poltrones, serà el sou de ses senyories? Serà la falta de consciència del que tenen entre mans? "Drets i naturalesa de Catalunya" Serà la falta de caràcter, de dignitat i d'autoestima nacional? Quin serà el rival de la nostra classe política? I mentre responem tots aquest interrogants, prego a ses senyories que, per favor, que no s'apugin el sou! Que això ja és vergonyós! Sí, tal com diu i clama Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció: "Regeneració, regeneració, regeneració! Salvador Molins i Escudé President del BIC, President de Som 10 Milons Conseller de Catalunya Acció

La unió i la independència no són fruit de la casualitat ni de la sort. Demà no ens llevarem i ho trobarem tot fet. Genghis Khan deia: "les batalles no les guanyen els guerrers, les guanyen els exèrcits". L'exèrcit és la unió coordinada i operativa d'una colla de guerrers amb un objectiu definit i una estratègia comuna. Guerrer i exèrcit són imatges molt significatives de com actuem els catalans (guerrers aïllats) i com hem d'actuar per a avançar (guerrers coordinats operativament en un exèrcit), sinó l'any que bé no haurem avançat res, tal com estem fent des de fa 30 anys. Catalunya Acció ha nascut amb un projecte de país fora dels límits estatutaris. Per a res Catalunya Acció s'ha de preocupar en justificar encaixismes de cap mena com en Pujol i Convergència, o nous "peixos al cove" com diu en Puigcercós. A Catalunya Acció no volem unir o encaixar sinó trencar amb Espanya; no volem harmonia sinó tracte just i respecte; l'harmonia sense respecte és una fal·làcia, és una trampa del més fort o del més gran per fotre al més petit o més dèbil. L'harmonia entre Espanya i Catalunya no és possible perquè la primera no entén ni vol entendre la sobirania de la segona. És inútil demanar als encaixistes que facin res per la Sobirania de Catalunya quan ja han jurat fidelitat a l'Estat Espanyol. Plataformes com la del Dret a Decidir o Sobirania i Progrés han errat el camí, tornen a caure en la ingenuïtat de creure que ERC i CiU faran res efectiu que no sigui perdre el temps en intentar desplegar un nyap d'estatut que ofega totalment el nostre futur i està pensat i fet per tenallar i matar Catalunya com a Poble, i el més greu és que ho està aconseguint, està escanyolint el nostre creixement, ens deixa paralítics fins que l'ossada esquifida ens aturarà cor i pulmons. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

Els primers dies de novembre de 1926 gairebé un centenar de catalans foren detinguts per la gendarmeria francesa acusats de preparar un complot per provocar un aixecament popular a Catalunya i proclamar-ne la independència.

Aquesta temptativa, coneguda com «els fets de Prats de Molló», i el consegüent procés que es féu a París, tingué un gran ressó internacional i contribuí, de manera decisiva, a la internacionalització del cas de Catalunya i al fet que la figura de Francesc Macià adquirís la dimensió èpica que encara avui l'acompanya.

Aquest llibre, editat a París l'any 1927 per Estat Català sota el títol La Catalogne Rebelle, i que ara es publica íntegrament en català per primera vegada amb motiu del 70è aniversari de la mort de Macià, recull les transcripcions d'aquell procés. Amb una introducció d'Agustí Colomines i Companys, professor d'història contemporània a la UB, aquest llibre incorpora documents i material gràfic vinculat a aquells fets.

Símbol Editors (2003)
304 pàgs.
ISBN: 84-95987-06-6 / 978-84-95987-06-8
17x24cm
Col·lecció Memòria

La figura de l'insigne conseller barceloní és avui encara un exemple de les qualitats cíviques que tot dirigent polític ha de tenir.

Malgrat els sis-cents anys que ens separen de l'època de Fiveller, el seu coratge i fermesa a l'hora de defensar les llibertats col·lectives dels barcelonins davant el monarca castellà Ferran I són un model per a tots aquells catalans que aspiren a substituir l'actual mediocritat imperant dins el nostre panorama polític.

La Busca edicions (2004)
65 pàgs.
ISBN: 84-96125-11-4 / 978-84-96125-11-7
21x15 cm

A "La independència i la realitat", l'escriptor i jurista Hèctor López Bofill combina amb brillantor el rigor jurídic, l'objectivitat del discurs i l'audàcia dels plantejaments per destruir els llocs comuns que pesen sobre la idea de la independència de Catalunya i la fan aparèixer com una quimera irrealitzable.

Ben al contrari, aquest llibre demostra la necessitat d'incorporar aquesta idea dins l'àmbit de les possibilitats democràticament acceptades, examina els discursos polítics i legals sobre la qüestió, sobretot, es manté dins el nivell de la concreció per tal d'evidenciar l'ampli arrelament social del projecte independentista, així com la seva viabilitat dins el marc de la legalitat vigent. La conclusió és clara i desafiant: l'emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, la seva legitimitat ve avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea.

"La independència i la realitat" ens proposa una argumentació sòlida i contrastada, de lectura ben accessible, que d'ara endavant haurà de ser referència obligada en qualsevol discussió solvent sobre el futur immediat de Catalunya. Un al·legat a favor de la democràcia i la llibertat dels homes i els pobles, que no deixa excuses per ajornar més el procés que ha de portar Catalunya a obtenir allò que, per dret, li correspon.

Editorial Moll (2004)
184 pàgs.
ISBN: 84-273-1101-X / 978-84-273-1101-5
19x13cm
Col·lecció "Els llibres de Pròsper", 1

El passat diumenge 22 d'octubre es commemorà el 80è aniversari de la gesta d'en Francesc Macià i del centenar de patriotes voluntaris que des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, mostraren al món el conflicte català i el seu anhel d'independència.

Arran dels coneguts com a «Fets de Prats de Molló», el plet català fou escampat per tot el món. La detenció dels insurrectes que s'havien conjurat a la comarca del Vallespir —deguda a la delació d'un espia a sou de França, descendent del revolucionari italià Garibaldi—, el posterior judici a París d'en Macià i dels soldats catalans, la sentència (les penes de presó i les multes) i l'exili a Brussel·les, foren notícia de primera plana als diaris europeus i americans.

Des del 1714 que el nom de Catalunya no era en boca de tanta gent forana. Poc més de dos-cents anys després de l'ocupació espanyola de Catalunya, una nova generació de patriotes agafaria les armes per a demostrar als catalans com es guanya la independència. El caràcter bel·licós dels catalans era ben viu entre el jovent, i la tradició catalana s'acomplia malgrat les prohibicions. En arribar a l'edat en què se't podia considerar home, el cap de casa et donava els símbols que així ho assenyalaven: la clau, el duro i el punyal. Els catalans sempre s'havien considerat francs, és a dir lliures, per contraposició a la resta d'humans, la majoria dels quals eren súbdits. La llibertat dels catalans, fixada des dels orígens de la nació i que s'anà reglamentant en les Constitucions de Catalunya, ens costà sang, i per aquesta raó tot català ben nascut anava sempre armat, per a defensar la llibertat i per a defensar-se. Amb Macià reneix l'esperit atàvic, el delit de recobrar la llibertat arrabassada, i molts dels seus seguidors ho abandonaren tot per Catalunya: família, treball, estudi, posició... Fins al darrer alè de vida, tots, sense excepció han servat, a la nineta dels ulls, l'estel de la Independència. Glòria eterna als defensors de la pàtria!

Els primers dies de novembre de 1926 més d'un centenar de catalans van demostrar l'afany de llibertat i independència que reclamava el subconscient de tota una nació que restava empresonada i violada per la tirania i la barbàrie espanyola representada per la dictadura de Primo de Rivera. Va ser una temptativa d'aixecament armat a nivell general, impregnat de valentia i heroïcitat, que si hagués reixit, disposaríem d'un precedent històric contemporani de caràcter separatista de ben segur molt productiu i difícilment tapat i silenciat per la historiografia "oficial", actualment constatable. En tot cas, dirigents polítics com Macià, es troben a faltar a la Catalunya actual, on no hi ha ni valentia ni heroïcitat, en canvi, acomplexament i genuflexió en trobem per donar i per vendre.

El president Macià tenia determinació i ho tenia tot molt clar. Extracte de la declaració que en Francesc Macià havia de llegir quan hagués declarat la independència :
"A LES NACIONS LLIURES DEL MÓN, SALUT ! És Catalunya la que avui us saludem, nacions lliures del món, en el moment d'aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa....Volem una Catalunya per als catalans! Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors. Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat. Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent. Que sàpiga tot el món que no estem animats d'un esperit d'odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d'imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d'ajudar els altres pobles d'Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n'esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes.I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d'angoixa, demanant-vos de reconèixer el nostre dret d'esdevenir lliures. Ho fem amb l'esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperació, no forçada, sinó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, contra tot privilegi i tota tirania. Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d'Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l'imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d'elles mateixes. Pel dret dels pobles i dels homes! Per la pau internacional! Salut!"
Francesc Macià, Prats de Molló 1926.

Avui, vuitanta anys després, segueix sent majoritàriament vigent aquesta declaració que tenien preparada els voluntaris catalans encapçalats per Francesc Macià. Motiu pel qual hauriem de reflexionar, i que la seva experiència i sacrifici ens serveixi d’exemple per no defallir en la lluita per la independència de Catalunya.

Catalunya Acció, enguany i amb un projecte ambiciós i actualitzat al segle XXI, sense armes de foc, però amb la mateixa força i convicció, recull l'esperit i la valentia d'aquells catalans que un dia van dir prou, i s'adonaren que l'única solució és trencar amb Espanya.

*nota: per saber-ne més, La Catalunya Rebel, El procés a Francesc Macià i als protagonistes dels fets de Prats de Molló, Símbol Editors, Col·lecció Memòria, 2003, Barcelona.
Text original publicat sota el títol de la Catalogne Rebelle per Estat Català. Agence Mondiale de Libraire. París, 1927

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Estrenem des de Catalunya Acció la secció Història dins la Gaseta digital El Nord. Analitzarem minuciosament la història dels Països Catalans per demostrar que en el nostre passat NO tot són derrotes, desgràcies i repressió, malgrat ens volen fer creure els espanyols i els encaixistes catalans, que conscienment i mitjançant la història "oficial" es permeten el luxe de contaminar i ocupar (també) la ment i l'autoestima de generacions de compatriotes amb la finalitat d'amagar-nos i segrestar-nos tots els referents i exemples de valentia, heroïcitat i patriotisme de la nostra història nacional. En canvi, ens mostren i ens inculquen una història acomplexada, que ens domestica i ens escarmenta, possibilitant així, una fortificació i consolidació del seu règim de dominant i de subordinat, d'amo i d'esclau, de metròpoli i de colònia, d'Estat i de província...
Per això i molt més, l'objectiu d'aquesta secció serà recuperar la dignitat i la moral, així com la història, de la nació catalana. I rigorosament, procurarem amb designi projectar al nostre present humà; els valors, la il·lusió, l'esperit, el patriotisme i també per què no, els "collons" de milers i milers de catalans i catalanes que hi van deixar el temps, l'esforç, la sang i la pell, per les llibertats nacionals i per la glòria de la nostra Pàtria.

P.S. Historicidi: assassinat o homicidi històric amb connotacions polítiques gravíssimes.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El llibre realitza una aproximació a l'economia dels territoris de l'Estat espanyol que integren l'euroregió de l'arc mediterrani, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i que en aquest treball anomenem Euram.

Ací ens mostra fins a quin punt el seu volum de relacions comercials i la complementarietat de les seves produccions defineixen un gran clúster natural, així com els beneficis conjunts que es podrien derivar d'una articulació de polítiques comunes.

També es posa l'èmfasi en la causa principal dels problemes que pateixen els tres territoris esmentats, el seu dèficit fiscal amb el govern central espanyol.

Edicions 3 i 4 (2004)
190 pàgs.
ISBN: 84-7502-718-0 / 978-84-7502-718-0
16 X 24cm
Col·lecció: "Euram", 1

Qui era Cristòfor Colom? Què en sabem de la seva vida i dels seus orígens? La versió més divulgada ens diu que Colom era un llaner genovès, sorgit de les fondàries del misteri, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, que va ser nomenat pels Reis Catòlics, amb l'acceptació de la cort i la conformitat de lleis i d'institucions, virrei, almirall, governador i capità general del nou regne de les Índies. Però, és concebible que un estranger plebeu i analfabet rebés uns títols reservats només als membres de la casa reial?

Cinc-cents anys després de la mort de Cristòfor Colom, l'historiador Jordi Bilbeny culmina les seves exhaustives investigacions i concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidor de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial: un Colom príncep de Catalunya.

Edicions Proa (2006)
440 pàgs.
ISBN: 84-8437-833-0 / 978-84-8437-833-4
15,5 X 23,5cm
Col·lecció: "Perfils", 65

El grau de violència sense parió que va acompanyar la desintegració de Iugoslàvia només es pot explicar si considerem adequadament tant els factors externs com els interns. Com més mixtes, assimilades i indistingibles eren les poblacions que calia “separar”, més sistemàtic, incessant i cínic havia de resultar l’ús de la coacció. Això dóna compte de per què els nivells més alts de violència “interètnica” van tenir lloc a Bòsnia.

Occident va reaccionar d’acord amb la hipòtesi de la similitud/diferència: quan deixaren anar les primeres bombes sobre terra eslovena, els indiferents líders internacionals i una opinió pública desconeixedora dels fets van desviar la mirada lluny de la tragèdia, o bé es van veure passar els esdeveniments posteriors de braços plegats. Quan es va engegar la neteja ètnica a Croàcia, alguns països, sobretot Alemanya, començaren, amb retard, a exercir una pressió forta sobre Belgrad per tal d’aturar la marxa envers el caos. Els acords de Dayton, precedits pels primers atacs aeris “demostratius” contra objectius serbis restringits, només es van assolir ateses les fortes pressions dels Estats Units i tot i l’oposició constant del Regne Unit i França.

A la fi, quan les primeres imatges dels refugiats amb mocadors al cap procedents de Kosovo van colpejar els mitjans de comunicació, una nova commoció humanitària es va afegir al cúmul de vuit anys de patiments. Si Iugoslàvia havia concedit tants drets a les seues repúbliques i províncies, aleshores, per què es va desintegrar la federació? Que no se'n van aplacar i acontentar del tot els pobles constituents amb els drets que havien obtingut o que se'ls havia atorgat?

Editorial Afers (2000)
212 pàgs.
ISBN: 84-86574-87-0 / 978-84-86574-87-1
21x13cm
Col·lecció "El Món de les Nacions", 5

La història ens demostra a bastament la impossibilitat de la convivència entre Catalunya i Espanya. Molts catalans hi han esmerçat tones de bona voluntat -i també d'ingenuïtat- per tal de fer possible un clima d'una certa harmonia entre ambdós pobles. Feina i temps perduts. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. Persecucions, assassinats, exilis, espoliacions, intents de genocidi... Aquestes han estat les respostes als nostres càndids intents de buscar una vida en comú mínimament civilitzada.

Ens agradi o no, els catalans no hem anat més enllà del trist paper de l'esclau. El nostre destí sembla reduït a callar, pagar i "rebre".

La situació ha arribat a uns extrems en què, per salvar-nos dels naufragi, només existeix una solució: trencar amb Espanya. Són molts els nostres connacionals que ja no dubten que aquesta és l'última esperança. Per on començar? Per començar, ens caldrà imprimir a les nostres accions un estil vibrant i suggestiu. I abandonar d'una vegada per totes els plantejaments i els personatges fracassats que dominen l'escena política oficial del país des de fa trenta anys. Posem, doncs, en marxa un nou tren de la història. Modern, vigorós i operatiu. On puguin pujar tots aquells compatriotes que amb veu ferma vulguin cridar: CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

La Busca edicions (2005)
100 pàgs.
21 x 15 cms.
ISBN: 84-96125-36-X / 978-84-96125-36-0

Article publicat al diari El Punt el 23/octubre/2006 El discurs oficial sempre parla de l'avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai hem tingut el poder polític d'ara, en realitat no ens hem mogut del temps de la Lliga Regionalista. Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l'enèsima mostra de la impotència d'una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d'aquesta mena? Som uns negats per fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m'inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l'èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de «salvar» Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer «l'Espanya gran», d'altres donant «estabilidad al Estado» i els darrers, una mica grotescament, «extendiendo la mano a las izquierdas españolas». Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç d'Agustí Calvet Gaziel, l'any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d'encaix a Espanya, la qual encara avui és el leit motiv d'absolutament tota la classe política del país: «Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l'hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s'adonaven que l'únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere.» De fet, no s'ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa «incapacitat radical» de «plasmar en realitats polítiques» «el sentiment catalanesc». O no han estat això les renúncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l'Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent «sacrifici i dolor integral». Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s'han tornat a «fer enrere» com ho han estat fent d'ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim. Vist que s'ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap èxit significant, és l'hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l'escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Qui no recorda la ridícula samba d'en Joan Clos o la famosa fotografia de la corona d'espines a Jerusalem? Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Exagero? No ho crec si tenim present que el passat 7 de setembre, el moderadíssim Jordi Pujol advertia en una conferència que existeix una estratègia des de l'Estat de prescindir de Catalunya tant com sigui possible. La intenció, diu l'expresident, és «minimitzar els costos d'una secessió» i es fa tot reduint el pes (econòmic, polític, etc.) de Catalunya en el conjunt de l'Estat «a través d'una combinació de polítiques estatals: infraestructures, pressió fiscal, ubicació de centres de decisió, etc.» Ben mirat, Catalunya deu ser l'únic país del món que en lloc de preparar-se per a la seva independència deixa que li faci la feina aquell que la vol fer desaparèixer. Us imagineu què en pot sortir, de tot plegat? Definitivament, doncs, hem de reconèixer que, en efecte i com alguns diuen, som en una cruïlla. Però ens donaran garses per perdius si ens creiem que aquest encreuament no és entre dos camins ben diferenciats: espanyolització o independència. I així, arribats a aquest punt, on clarament podem veure que el nostre benestar econòmic i anímic depèn més que mai del futur Estat català, també caldrà reconèixer que uns altres homes i dones seran qui l'hauran de construir. Per tant, la regeneració política és urgent. Però... alerta! no només per canviar cares i noms simplement perquè sí. Cal encetar un altre estil de fer política basat en idees i plantejaments nous. Suggestiu, amb una dialèctica vibrant, clara i que, sobretot, ens retorni la dignitat com a poble. S'han d'acabar els somriures hipòcrites i el to d'aquell que sempre sembla que demana perdó per ser català. On hem de buscar aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals? Allà no podem trobar la saba purificadora. Cerquem-la entre el patriotisme de la nostra gent d'ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics propis del buròcrata. Idealisme, sacrifici, eficàcia i insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res han de veure que hi ha vida més enllà del trist panorama autonòmic o federalista on ens volen encabir. Una vida d'independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Foto: La tribuna de convidats del Congrés de Diputats el dia de l'aprovació de la reforma de l'Estatut de Catalunya)

Article publicat al Diari Avui el 15/octubre/2006
http://www.avui.cat/avui/diari/06/oct/15/270909.htm

"És l'hora de la independència"

OPTIMISME · El Partit Nacional Escocès tanca el seu congrés anual confiant que els comicis del maig el portaran al govern regional

SONDEJOS · Les enquestes auguren bons resultats per als nacionalistes

Conxa Rodríguez

"Estem en el bon camí per canviar Escòcia. Tenim al davant sis mesos per arribar a Holyrood [Parlament autònom]", va dir ahir Alex Salmond, líder del Partit Nacional Escocès (SNP), durant el discurs de clausura del congrés anual d'aquesta formació independentista a Perth (Escòcia), en què van participar un miler de delegats.

La confiança de Salmond de guanyar les eleccions escoceses de maig del 2007 està ben fonamentada. En els dos anys que fa que lidera l'SNP, Salmond ha obtingut importants victòries tant en eleccions parcials com municipals. Les enquestes d'intenció de vot els auguren bons resultats davant la caiguda o el manteniment dels partits unionistes, defensors de la permanència a la Gran Bretanya.

Els nacionalistes escocesos són obertament independentistes i ara són el principal partit de l'oposició al Parlament d'Edimburg. En aquesta campanya, el seu principal rival és el Partit Laborista, que els treu un mínim avantatge en les enquestes. Però el desgast del primer ministre britànic, Tony Blair, i el seu govern, al poder des del 1997, juguen ara a favor de l'SNP.

Probable executiu de coalició

En la seva intervenció ahir a Perth Salmond va fer una crida als delegats perquè es preparin per governar. Fer-ho en solitari els resultarà difícil, però no en coalició. De fet, ara ja hi ha un govern de coalició lib-lab (laborista i liberaldemocràtic) a Edimburg. Dels 129 diputats a l'actual Parlament escocès, 50 són laboristes, 25 de l'SNP, 17 conservadors, 17 liberaldemòcrates i 5 Verds, entre d'altres.

Salmond també va aprofitar el seu discurs per criticar l'eslògan de campanya que utilitza el Partit Laborista a Escòcia, "El millor país petit del món". "Escòcia és petita per als que pensen en petit. Per a nosaltres, és l'hora de pensar en gran, de pensar en la independència d'Escòcia" , va replicar el dirigent nacionalista.

Publicat el 19/octubre/2006 Aquesta és la impressió que tinc respecte a les eleccions del proper dia 1 de novembre. Per part de qui? Naturalment per part de l’Estat espanyol, que és qui domina absolutament la política catalana. M’explicaré amb més claredat. Allò que intento fer-vos veure és que, per moltes proclames que facin els diversos partits catalans a favor de més poder polític i econòmic per a Catalunya, no veig cap símptoma de preocupació ni en el PSOE ni en el PP. Els primers acaben d’assegurar-se el suport de CiU en els pressupostos generals de l’Estat que és la fòrmula legislativa que permet l’espoli fiscal de Catalunya. Feina feta. Els altres, els del PP, els del sector més energumen d’Espanya, li donen a les autonòmiques catalanes la mateixa importància que a una partida de cartes. La seva dèria continua essent la “guerra del nord”. Aquell flanc que saben que trontolla donada la creixent sensació que l’anomenada pau sempre comporta un preu politic. Enlloc, saben ells molt bé, ningú deixa quaranta anys de lluita armada gratuïtament. Ni aquí, ni allà, ni a la Patagònia. Per tant doncs, com us dic, uns poden anar dient que volen l’autodeterminació, els altres l’aeroport i els de més enllà la gestió de la Seguretat Social. Els espanyols saben que el més calent és a l’aigüera. Aquí els únics que es creuen els contes de fades són els que pensen que el seu vot del proper dia 1 servirá per regenerar alguna cosa. Es del tot significatiu veure la manca de declaracions dels principals capitostos dels partits imperials respecte a les propostes electorals catalanes. S’ho miren de manera com si pensesin: “son como niños... “. El pitjor però és que la seva concepció infantil de la política ens la volen traspasar també a nosaltres. O no veieu com els programes electorals s’han anat convertint en una mena de carta als reis? Tots hi posen els millors regals. Que si xecs, que si ulleres, que si et paguen el lloguer del pis... Com en una tómbola de fira de poble. “Siempre toca, sino un pito, una pelota!” La veritat és que s’ha demostrat que les preocupacions que podia tenir Espanya amb els missatges electorals catalans s’han dissolt com un terròs de sucre. La submissió econòmica i política catalana torna a fer-se efectiva amb unes ofertes electorals que no volen trencar absolutament res. Com des de fa molts anys, les aspiracions dels principals partits del país no van més enllà d’administrar el trist plat de llenties que ens envien des de Madrid. Solució? No ens cansarem de repetir-ho: regeneració política, regeneració política i res més que regeneració política. Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat a www.opinionacional.com el 18/octubre/2006 El maig de l’any passat em vaig reunir amb l’Enrique Múgica Herzog, el defensor del pueblo espanyol. El motiu de l’encontre era exposar-li la dramàtica situació de discriminació cultural i lingüística que vivim dins les reixes administratives de l’Aragó els pobles de parla catalana i els de fabla aragonesa. Jo hi anava amb una bona munió d’activistes culturals d’aquestes terres, tot un escamot de la Institució Cultural de la Franja de Ponent. Durant la conversa Múgica, i encara més els seus caps de gabinet, es van mostrar tan interessats o més pel castellà a l’Aragó que pel català i l’aragonès. Amb qüestions directes com ara si el català a la Franja amenaçava al castellà. No donàvem crèdit. Les denúncies que vàrem dur van ser acceptades a tràmit, i solament això, perquè al cap de pocs mesos eren desestimades. Segons el defensor del pueblo espanyol amb una hora a la setmana de català optatiu a l’ensenyament, ja està prou protegida i reconeguda la llengua pròpia de les quatre comarques catalanes de l’Aragó. Ja en tenim prou. Per això quan ara ha llençat tota aquesta innominable arremesa contra l’estatut de Catalunya i l’oficialitat del català res no ens ha sorprès. Múgica és això, és el defensor del pueblo espanyol, d’aqueixa mena de poble espanyol ofegós, que encara bleixa. O sia, un assaltador més del poble català. Guillem Chacon Secretari general de la Institució Cultural de la Franja de Ponent

Manlleu (Osona)
Hola a tots. Em dic XXXXX, tinc 22 anys i sóc estudiant d'Enginyeria Informàtica. Sóc de Manlleu (Osona), tot i que ara resideixo a Barcelona. Sóc un dels molts catalans que ja no podem suportar més les baixades contínues de pantalons que ens ofereixen a diari els nostres estimats polítics. Fa molt de temps que intento créixer intel.lectualment llegint de dia i de nit tot el que faci referent a la nostra cultura, així com els passos que hem de seguir per a aconseguir a la fi el nostre esperat objectiu, que no pot ser altre que la independència. M'he sentit molts i molts cops frustrat, tant pels polítics, com per les altres formacions i moviments independentistes que sembla que busquin l'enfrontament entre nosaltres per tal de mostrar-se més radicals que el veí, i que entenen la causa com si d'un joc es tractés.

Per aquesta raó, suposo que molts d'altres com jo, hauràn cregut en certs moments que la independència del nostre país és una utopia que no podrà ésser mai realitzada. No obstant, llegint la vostra web m'he adonat que encara queda gent amb dignitat, que sembla tenir les coses clares, i que està disposada a treballar de forma ferma i seriosa. Crec que el primer que s'ha de fer és aconseguir la força que ens doni la unió de tots els que busquem el mateix objectiu. Després, caldrà seguir unes pautes clares sobre les accions que s'han de realitzar per a fer sentir la nostra causa a nivell mundial. Som molts els que estem disposats a fer-nos sentir, i poso a la vostra disposició el coneixement tecnològic que pugui tenir així com les ganes, per a servir a la nació més gran que mai ha existit. No puc més que agrair a tots vostès la iniciativa que han tingut, així com expressar la meva sincera admiració.
Moltes gràcies.

Manresa (Bages)
Hola companys, sóc el XXXXX de Manresa i tinc 36 anys. Us vull donar les gràcies per ser tan collonuts i tenir les idees tan clares del camí que tots els catalans i catalanes hem de seguir per a portar pel bon camí el nostre estimat país i vejam si d'una vegada per totes ens podem treure de sobre aquesta plaga de sangoneres torracollons i datspelcul dels espanyols.
Gràcies a tots, força i endavant, i com més siguem més força farem. Visca Catalunya i visca Catalunya Acció. Som una nació i res ni ningú ens podrà fer ombra.
A reveure companys.