Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d'enfocar les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu. Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un sol objectiu: la consecució de la Independència. Unic camí cap a l'alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud nacional. Per assolir aquest objectiu Catalunya Acció aglutina gent que aporta al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes amb la sagacitat política per a dissenyar una estratègia clara cap a la Independència. Hi ha les persones que aporten els seus coneixements i capacitat per a bastir les relacions internacionals necessàries per al reconeixement de la nostra independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l'ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa...I així podríem anar esmentant la munió de voluntats que s'han anat organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l'assoliment de l'objectiu comú. M'agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada persona de Catalunya Acció té com a substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d'aquesta qualitat que ens dóna els trets propis, del què voldria parlar ara. Vivim en una societat que ha reduït la seva visió a la perifèria de la Realitat i on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil que és el constituent essencial d'aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l'espurna diferenciadora a cada persona, a cada nació i a tota manifestació material. N'és la seva causa última i la força que les sosté. Catalunya Acció ha entés que un projecte de la magnitud que hem endegat només pot tenir èxit si contempla aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys s'ha evitat, s'ha ignorat i s'ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L'Esperit d'aquest poble, l'ànima del poble català. No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc i enunciem amb claredat que el projecte d'Independència només té sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col·lectiu com a eix central vertebrador. Tots els grans homes de la nostra història política i cultural han entès perfectament que la llibertat del nostre poble és la condició necessària per a la manifestació d'aquesta ànima catalana, però no n'és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat per part dels qui portin les regnes del procés d'Independència de posar la llibertat al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n'es la llengua. El Dr. Trueta, Francesc Pujols, entre d'altres, han escrit sobre l'especificitat de l'esperit català, de la seva força, i de l'acte de justícia necessari que hem de portar a terme per a retornar a aquesta ànima catalana el seu espai territorial i mental. Macià i Companys també van entendre que estaven al servei de l'ànima, o sigui de l'essència última d'aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la vida. Mentre una part d'aquest poble sigui conscient i es mantingui obert a l'influx d'aquesta ànima col·lectiva que batega al cor de la nostra terra i al cor de cada un dels que l'estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn deia "la feblesa o la fortalesa d'un poble depén més del nivell de la seva vida espiritual que del seu nivell d'industrialització. Ni una economia de mercat ni l'abundància general constitueixen l'èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d'una nació han estat exhaurides, no serà salvada del col·lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida no es pot aguantar dret". Quan un poble té una consciència clara de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda creativitat en la seva vida col·lectiva. I sobretot esdevé portador d'una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxit, els seus assoliments no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu. És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia el que ens fa forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l'autoritat necessàries. Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra ànima col·lectiva, la nostra Qualitat, la nostra pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l'Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d'art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosofic original i pioner: Llull; cultura política innovadora: les primeres corts europees, grans navegants...,perquè vam ser capaços de pensar i de crear des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col·lectiva. Deulofeu, un dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s'alliberaria del jou de l'Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud cultural i creativa. Ara bé, perquè això s'esdevingui hi ha una condició bàsica: ser conscients que hem de centrar-nos en la recuperació de l'ànima, de l'esperit català. I per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit i encara patim han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció per a adonar-se que viuen al centre d'una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desempallegant del llast colonitzador i s'obren i es deixen portar pel seu meravellós i poderós influx, són conscients de la seva presència i de la seva força. I s'adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que vol i permet que l'ànima catalana esdevingui el centre de la seva vida està fent créixer la consciència col·lectiva que ens retornarà la llibertat i ens permetrà començar amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política. Es cabdal doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

1. Que l'alliberament és l'exigència que l'ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. És la pressió de l'exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l'hem de veure com un deure que hem d'acomplir . La nostra ànima col·lectiva exigeix l'espai de llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.
2. Que hi ha d'haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.
3. Que l'autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d'aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els homes que tenen clar que la independència no ha de ser per a augmentar només el nostre benestar material, sinó per a retornar-nos la dignitat i l'orgull de ser catalans. Que tenen clar que la Independència ha de servir per a retornar-nos la nostra pròpia manera de Ser i viure en el món. Que tenen clar que la Independència ha de tenir com a finalitat retornar-nos, en definitiva, la joia d'expressar la plenitud de l'ànima catalana, de l'esperit d'aquest poble, perquè com deia Goethe "per a tenir alguna cosa, primer has de ser alguna cosa".

I els que vivim en aquesta terra només volem i podem, en justícia, ser catalans. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Definitivament s'han acabat de treure la careta, tant el seu director D. José Antich com el Sr. Comte. Definitivament s'han posicionat en contra de tota idea de sobiranisme. Clar que tenint un equip ple de rectificadors, que malden per no fer enfadar la mà, tant la d'aquells que els paguen, com la d'aquells que representen els seus amos a la colònia, no en podíem esperar res més. Aquest diari representa la vergonya nacional, on de la renúncia nacional s'en ha fet seriositat, de la indignitat nacional s'en ha fet moderació i de la derrota nacional s'en ha fet objectiu polític. El problema no és l'Espanya antidemocràtica on vivim; l'Espanya troglodita que odia tot el que no entén, que és pràcticament tot; l'Espanya que ens insulta, menysté i ens voldria anihilats si poguessin; l'Espanya que ens roba cada any 20.000 milions d'euros. No, segons els campions mundials de la indecència nacional, els culpables som els catalans, per dir prou, per voler recobrar la nostre dignitat i la nostra llibertat nacional. I per voler ser com molts altres pobles: lliures i decidir el nostre futur. Fins quan hem se suportar que un diari que encara duu la paraula 'Espanyola' per bandera, ens doni lliçons de catalanisme? Fins quan els hem de sentir donant lliçons de moderació i centrisme, que són simplement actes de renúncia permanent, d'indignitat nacional i d'indecència personal en molts casos? Com hem de suportar que s'atraveixi a amenaçar-nos? Amb què ens volen amenaçar? Sabent qui són i d'on venen, no costa massa veure de quines amenaces estan parlant. Què s'han cregut aquest col·lecció d'indignes, amb quin dret poden amenaçar la lliure voluntat d'un poble? Com hem de suportar que aquest diari de la vergonya resti d'esquena a la nostra llengua? Els autèntics enemics de la nostra nació, no són de fora; romanen en l'interior de casa nostre, aixoplugats en el poder dels mitjans de comunicació, en els medis empresarials lligats a poders monopolístics o oligopolístics i en el funcionariat espanyolista. Tots ells amb el mateix objectiu: que Catalunya es doni per vençuda després de 300 anys i que passem de ser colònia a ser regió. S`ha arribat a un punt de no retorn i no hem de suportar mai més amenaces de covards amagats sota capçaleres. No estem disposats a que ens vinguin a buscar a casa de matinada. Vivim a l'Europa dels drets humans, no de les amenaces feixistes a la nostre lliure voluntat. Hem de fer quelcom per defensar-nos del seu verí anticatalà, i pot ser haurem de treure del calaix la campanya de l'època d'en Galinsoga. Hem d'acabar amb aquesta ruïna moral que representa una autèntica vergonya nacional. Ens manca un gran diari profundament nacional que abasti els sectors liberals i conservadors als qual es dirigeix aquesta vergonya permanent. Un medi que posi Catalunya per davant de tot, en qualsevol cas i circumstància. Som-hi doncs tots plegats. Tot està per fer i tot és possible. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció 28 setembre 2007, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa. Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler. A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per a anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continui preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar. Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per pasiva. L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 25 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Article publicat al diari Avui el 23 de setembre del 2007 A Catalunya, els pitjors enemics de l'independentisme són els independentistes. Que no pensi el lector que en la frase anterior hi ha un error tipogràfic (els follets de la impremta, en diuen). No: m'ho he rumiat bé abans d'escriure-ho. I ho argumentaré. El problema que té l'independentisme per créixer és que molta gent considera impossible la independència. A mi m'han dit sovint: "Bé, si la independència fos possible, jo potser seria independentista. Però, com que no ho és...". Aquest és un argument molt estès entre àmplies capes de la societat catalana. D'això es dedueix que, si es pogués treure el condicional ("si la independència fos possible") l'independentisme augmentaria. Ara bé: per què la gent no considera possible la independència de Catalunya? Ras i curt: per culpa dels independentistes, que no fan la feina divulgativa i pedagògica necessària perquè la independència sigui percebuda com a possible. Els independentistes són culpables. I, d'una manera més precisa, en són culpables Carod-Rovira i els dirigents d'ERC que, en quatre anys al govern i tenint tots els ressorts del poder, han estat incapaços d'explicar el seu projecte cap a la independència. Malgrat que hi ha un enorme descontentament social, el ciutadà mitjà no veu la independència com a solució. La percepció general és que no se la prenen seriosament ni tan sols els que -en teoria- són independentistes. La gent no és ximple, i sap que l'independentisme només s'utilitza per guanyar vots, per atiar visceralitats, per esbravar-se a les calçotades i per amagar les misèries del dia a dia del Tripartit 1 i del Tripartit 2. A nivell general, ha quallat aquesta equació: independentisme = demagògia. És per això que molta gent ha deixat de creure en la independència. Jo, per exemple. Perquè em pregunto: si no hi creuen ni tan sols Carod i Puigcercós, que s'hi guanyen la vida, per què hi he de creure jo, que sóc un simple aficionat? Com pot ser que fins ara (al cap de quatre anys!) ERC no es comenci a pensar de redactar un full de ruta? Carod 2014? I per què el 2014? Atesa la capacitat de persuasió que ha mostrat ERC fins ara, fóra millor fer el referèndum el 2008. Ara. Matem-ho, d'una vegada. Perquè, si les coses continuen així, el 2014 ja no quedarà ningú que cregui de debò en la independència. He dit al principi que els pitjors enemics de l'independentisme són els independentistes. Potser ho hauria de matisar: són Carod, Puigcercós, Vendrell i els independentistes que dirigeixen ara ERC. Perquè, per sort per a la gent que encara vol creure que la independència és possible, ha sorgit el Cercle d'Estudis Sobiranistes, promogut per Alfons López Tena i Hèctor López Bofill. Els seus membres tenen una virtut impagable: no estan pendents del cotxe oficial, no són sectaris i no es venen per quatre cafelitos a Madrid. Espero amb impaciència la seva tasca (com la de Joan Carretero i la d'Uriel Bertran). Potser, amb una mica de sort, em convencen que torni a ser independentista. Francesc Puigpelat Periodista

Article publicat al diari El Punt el 7 de setembre del 2007 Podem afirmar amb rotunditat que la nostra classe política viu un descrèdit de proporcions alarmants i la sensació general és que cada dia estan més enfangats. Passa el mateix en altres països? La veritat és que els casos de corrupció, nepotisme o inoperància estan a l'ordre del dia en qualsevol indret del món. La diferència rau en el fet que, mentre en altres llocs miren d'aprofundir en les causes, aquí ens quedem en la superfície a base de quatre frases avorrides que miren de no fer mal als responsables. Tot i així, només gratant-hi una mica hom veu la gravetat de la situació. Un dels innumerables i darrers exemples d'això que dic el podíem trobar el passat 6 d'agost en aquesta mateixa secció. Aquell dia, l'advocat i militant del PSC Jordi Negre escrivia que «la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política». Malgrat que les seves paraules no signifiquen res de nou, són d'una gravetat extrema. Perquè, ben mirat, si no hi ha «democràcia interna» en els partits és que han deixat de ser-ho per esdevenir o una secta o una organització totalitària o una cosa similar. I qui pot creure en una gent d'aquesta mena? Si mirem una mica més enllà de casa nostra podem veure com les coses s'analitzen amb més rigor i sense la por de picar allà on pot fer mal. Més o menys això és el que fan el sociòleg i professor de la Sorbona de París Philippe Breton o el prestigiós editorialista de la revista Time Joe Klein. El primer és l'autor del llibre L'incompétence démocratique (Ed. La Découverte. París. Octubre 2006) amb un subtítol que per ell mateix és tot un diagnòstic: La crisi de la paraula com a font del descontentament polític. L'altre, en Klein, és citat precisament per Breton a l'inici del llibre esmentat per dir textualment: «L'editorialista de la revista Time Joe Klein constata la decadència de les institucions democràtiques americanes i la caiguda de l'interès per la política. El seu diagnòstic afecta el conjunt de les democràcies occidentals. Atribueix a la manca d'eloqüència dels homes públics el profund malestar que s'instal·la quan hom pregunta sobre la realitat de la democràcia.» És clar, llegir aquesta sentència i pensar en l'oratòria de l'actual president de la Generalitat produeix, com a mínim, vertigen. Amb tot, no és només la indigència retòrica i conceptual de José Montilla la que ens hauria d'encendre tots els senyals d'alarma. La veritat és que escoltar les principals espases dels partits polítics del país no ajuda precisament a pensar que la solució pugui venir de la seva mà. El gran mestre de retòrica llatí Quintilià, en el seu clàssic Institució oratòria, explicava com els espartans van expulsar de la seva terra l'art oratòria perquè consideraven que incitava a les sedicions i motins populars. D'això fa més de 2000 anys, però a Catalunya encara s'apliquen les mateixes consignes. En voleu un exemple? Pocs dies abans de la visita colonial que el president d'Espanya va realitzar a Barcelona el passat 2 d'agost per intentar calmar els ànims dels catalans amb motiu del tema de l'apagada de llum a Barcelona i del via crucis de rodalies, Catalunya Acció havia contractat una plana sencera de publicitat en el diari Avui. En l'anunci en qüestió ens encaràvem amb en Zapatero tot convocant els catalans a la plaça de Sant Jaume el mateix dia i a la mateixa hora en què ell havia de visitar el Palau de la Generalitat. Aquesta protesta finalitzava amb un dur discurs que jo personalment havia de pronunciar, però desgraciadament la nostra proclama en el citat mitjà mai va veure la llum pública perquè va ser censurada. Segurament algú va pensar que això podria originar un «motí popular» i va decidir, a la pràctica, prohibir l'oratòria, tal com feien les autoritats de l'antiga Esparta. Fan molt bé doncs, tant Philippe Breton com Joe Klein, de fer la denuncia que fan. No oblidem que el mateix Quintilià afirmava que la major part de l'eloqüència «resideix a l'ànima» i que «és necessari que concebi les imatges de les coses». Si fem cas de les seves paraules haurem de concloure que els nostres representants no és que només no sàpiguen parlar, és que difícilment saben pensar sobre alguna cosa. Potser nosaltres encara no tenim una noció exacta del que significa tenir homes públics privats d'aquestes virtuts, però ells (els que en teoria són els nostres servidors) sí que són conscients del que pot originar la seva incapacitat. És per això que barren el pas a aquells que puguin concebre i dibuixar amb paraules els sentiments i les ambicions populars. Voldrien que, a l'hora de parlar i de reflexionar, fóssim tan tanoques com ells i així perpetuar la mediocritat que actualment els garanteix la poltrona. Saben perfectament que amb la situació de vexació col·lectiva que patim els catalans, aquells que tinguin l'eloqüència i el coratge suficient per denunciar-ho seran els que podran capgirar la situació. Hem arribat clarament a un punt on cada dia són més els que veuen en el trencament amb Espanya la solució als nostres problemes més quotidians. O, si ho preferiu, diguem que existeix un clima col·lectiu creixent on la independència de Catalunya apareix com l'opció més assenyada. Ara bé, no ens cansarem d'afirmar que sense un recanvi en les elits polítiques del país resulta impossible i impensable assolir un Estat català. Justament per això, els seus promotors, si alguna eina hem d'esmolar amb precisió és la de la paraula. Sobretot perquè és a partir de l'eloqüència des d'on es conquereix la confiança d'un poble. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 7 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Article publicat al diari El Punt el 4 de setembre del 2007 Potser l'única virtut del procés estatutari ha estat que s'han posat en evidència les enormes mancances de l'autonomia catalana i la misèria col·lectiva que avui pateix Catalunya. Per això l'ensulsiada de l'Estatut ha estat una prova necessària per saber exactament quin país se'ns ha deixat de l'inici de la democràcia ençà i quin nivell patriòtic tenen els nostres polítics. Avui sabem allà on som perquè la radiografia feta a Catalunya i als catalans és exhaustiva i deriva cap a un sobreposat lerrouxisme montillà que posa en qüestió que la Generalitat sigui la institució adient per a les necessitats nacionals. L'autonomia o qualsevol classe de federalisme no pot subsistir en un estat tan centralista com l'espanyol. Per tant, podem assegurar que és una trampa letal i subtil que ens està portant a la ruïna política i econòmica, amb la complicitat pusil·lànime, i culpable d'una classe política inepta i poc recomanable que haurà de donar compte de la seva gestió el dia de demà. Ens vam lliurar d'un tractat europeu constitucionalitzat (per referèndum) que ens anihilava com a nació i vam patir la lamentable tramitació posterior de l'Estatut que tothom coneix, i és normal que avui molta gent parli de la independència i hi pensi com a solució lògica, en vista d'aquest desgavell. La independència no és cosa de gent eixelebrada, perquè ara es veu perfectament no ja la seva possibilitat sinó la seva necessitat. La situació colonial no es pot perllongar en cap sentit i jo diria que en especial en el món empresarial, perquè ha esdevingut una qüestió econòmica per a tothom i pels empresaris en particular. L'espoliació i la pressió fiscal són, sense contrapartides, totalment insuportables per un país qualsevol. Als inicis de la dècada dels cinquanta economistes consagrats com Perpinyà Grau i Sarda Dexeus manifestaven la impossibilitat quasi metafísica de la independència. Tant és així que Sarda deia: «L'endemà d'aconseguir la independència aniríem a suplicar als espanyols que, per favor, ens volguessin dins l'estat una altra vegada.» No pensava el mateix Trias Fargas quan, al començ de la democràcia, en un míting de CiU ens deia que la independència era possible. Avui no hi veig cap altra sortida plausible. Em sembla impossible si contemplo la meva pròpia història personal i familiar haver de reconèixer que Espanya és un molt mal negoci per al nostre país i que no ens convé de cap manera viure sota el jou del centralisme parasitari. Això comporta un gran risc, com tota empresa nacional que s'ha d'assumir. Els inconvenients i entrebancs seran múltiples i cal actuar amb rigor, intel·ligència i sobretot amb valentia. En definitiva, cal jugar-se-la. La confrontació està assegurada; esperem que no sigui tràgica. El problema, endemés d'identitari, cultural, etc., ha esdevingut una qüestió crematística quotidiana i cal que ens adonem que viuríem molt millor en tots els sentits amb independència que sense. Catalunya té avui tots els ingredients per esdevenir un estat independent sense cap mena de dubte. La situació geogràfica és impecable, la dimensió, la història, el dret civil, la llengua i ara, com es pot demostrar a bastament, l'economia. Però el centralisme ho sap perfectament, per això ara per ara ens té ben estacats, comptant sempre amb l'ambivalència de CiU i la demagògia d'ERC. Que ningú s'esveri per les meves paraules, però crec que estem en el començ d'una trajectòria llarga però necessària ja que l'enemic a vèncer és astut, encara que està ben delimitat tant a fora com a dins de casa nostra (potser el més temible). Les meves afirmacions, encara que no exemptes d'un cert voluntarisme, no són gratuïtes, vénen avalades pels fets i coneixements potser insuficients però determinants. Fem comparacions amb altres nacions i mirem, per exemple, les dades de la República d'Irlanda: durant tres-cents anys va pertànyer a la corona britànica, va ser estat lliure el 1921 i va proclamar la república el 1949. Varen passar moltes vicissituds però avui viuen en ple esplendor i disposen d'un nivell de vida envejable que crec que és el tercer de la Unió Europea. Els finesos van mantenir la seva independència amb gran determinació, tacte i diplomàcia en front dels suecs i en especial dels soviètics. Recordo la ironia i commiseració amb què tractaven els estonians, letons i lituans davant de la seva supeditació de Moscou. Cal constatar que, a la seva tradicional indústria forestal i paperera, cal afegir-hi ara el fet que ha esdevingut una potència en el món tecnològic. Eslovènia: qui la veu i qui la veia! Avui està en procés d'esdevenir un país de grans possibilitats en la seva economia i en especial en el turisme, i amb el fet de pertànyer a la UE, i d'haver-se lliurat de la prepotència sèrbia, podem assegurar que té enormes possibilitats i perspectives. De Croàcia podem afirmar que, un cop hagi resolt els litigis penals conseqüència de la guerra de la independència i s'hagi lliurat de l'estigma estatalista comunista, té un potencial fabulós davant seu. El mateix podríem argumentar d'altres nacions europees i d'altres continents. Permeteu-me dir que si bé «la Bàltica està glaçada», avui podem disposar, com els països d'aquells indrets, de vaixells trencaglaç magnífics per fer-la transitable tot l'any; per això faig una crida als empresaris i al jovent perquè apartin la ferralla i recuperin la rendible sobirania nacional. Miquel Esteba Economista i empresari 4 setembre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)