Publicat el 29/maig/2006 Durant molts anys ens han volgut fer passar Javier Solana com un expert polític. Un home de formació anglosaxona, intel·ligent, calculador i amb un punt flemàtic que, diuen, el converteixen en un hàbil i temible negociador. Es veu que mai havia perdut la compostura, tot i que se les ha hagut de veure amb situacions difícils i dramàtiques. En definitiva, un brillant diplomàtic. Però als espanyols, i Solana no és una excepció, sempre els perd la seva malaltissa obsessió per la “unidad de la patria”. Així doncs, totes aquestes qualitats que suposadament reuneix han quedat reduïdes al no res a partir del moment en que un simple periodista apunta remotament la possibilitat de la independència de Catalunya i Euskadi. Llavors tota la seva finor florentina se’n va a can Pistraus, perd els papers i no sap trobar cap altre argument per desmuntar la hipòtesi de l’entrevistador que acusar d’alcohòlics a aquells que volem solucionar els problemes de convivència entre nacions per la via pacífica i democràtica. A hores d’ara tothom coneix la frase del cap de l’Alt Comisionat de la UE: “Comparar la situació de Montenegro amb Catalunya o Euskadi només es pot fer des del delirium tremens”. Com ja sabeu, aquesta patología a la que es refereix Solana és la propia dels borratxos compulsius. Deliren, veuen visions per tot arreu i perden la noció de la realitat. Naturalment no és pas aquesta l’actitud dels catalans que lluitem per assolir un Estat català independent. Més aviat qui actua així són els nostàlgics dels “Tercios de Flandes” que a tot hora miren de perpetuar una “unidad de destino en lo universal”. Desvariegen constantment tergiversant uns fets que ningú pot negar i qualsevol petita reivindicació de les seves colònies ja la veuen com el principi del fi del seu “imperio” tronat. Sens dubte, la millor prova de tot plegat ens ha vingut una altra vegada de l’altra banda de l’Atlàntic quan el ponderat The Wall Street Journal, en la seva edició del passat 23 de maig, afirmava que el cas del nou Estat balcànic no era més que el principi d’una sèrie de possibles noves independències com podrien ser Flandes, Catalunya o Euskadi. Són també alcohòlics els periodistes del famós rotatiu nordamericà? Ben mirat, en política, és veritat que hi ha begudes que alteren el sentit de la realitat. Però no ho són pas el desig de llibertat o la demanda d’una veritable democràcia. Allò que et fa perdre el món de vista, et desconnecta del món real i t’ancora en un passat cavernícola són les grans dosis d’espanyolitat. Un licor de garrafa ranci, amarg i vulgar. Exactament aquell del qual està tip el borratxo d’en Javier Solana. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció

Barcelona (Barcelonès)
Bona tarda, sóc XXXXX, 34 anys, nascuda a Lleida i visc a Barcelona ciutat. Sóc responsable del departament de producció de la meva pròpia empresa. Bé, potser us he trobat. Han estat molts anys des que vaig admetre que dins meu el cor em batega catalanista. Han estat anys de maduresa en el discurs, però també, anys en entendre què fer amb aquests sentiments que ja no puc disassociar de la meva configuració com a persona. He començat així potser perquè mai cap associació, partit polític, etc... m'havia arribat fins al punt que el teu missatge i el del teu company em fessin dir 'd'acord, què voleu que faci?' , i potser m'he 'emocionat' una mica en el sentit que ara podria començar a formar part d'una dinàmica d'acció estructurada i amb cap i peus. M'agradaria conèixer-vos, però en la web no he trobat una agenda on veure si hi ha pròximes conferències o xerrades, o no ho sé, alguna activitat social. Bé, ara tens el meu email, així que si em vols escriure les pròximes trobades doncs, allí hi seré.
Gràcies. XXXXX

Article publicat al The International Herald Tribune el 23/maig/2006
http://www.iht.com/articles/2006/05/23/opinion/edmont.php

En destaquem el següent paràgraf i la seva traducció:

Yet here we are literally celebrating Balkanization, a term that has always carried the connotation of insurmountable tribal and geographic feuds, and preparing for its controversial finale, an independent Kosovo. That will make for seven independent countries carved out of Yugoslavia. Further afield, the breakup of the Soviet Union has yielded 15 new countries, and even in places that have no deficit of prosperity or democracy, like Catalonia, the Basque country or Scotland, sovereign yearnings run strong. The more the world is globalized, it seems, the more people treasure their traditions, languages and differences. Go figure.

Aquí encara estem literalment celebrant la Balcanització, un terme que sempre ha portat associat connotacions d'insuperables disputes geogràfiques i tribals i que s'està preparant per al seu controvertit final, un Kosovo independent. Això farà que hi hagi ara set països on abans només hi havia una Iugoslàvia. Molt més lluny encara, el trencament de la Unió Soviètica ha donat pas a 15 nous estats, i fins i tot en llocs on no existeix cap mena de dèficit democràtic o de prosperitat, com ara Catalunya, el País Basc o Escòcia, els seus anhels de sobirania avancen amb força. Quant més globalitzat es torna el món, sembla que més gent vulgui protegir les seves tradicions, llengües i diferències. Ho podeu imaginar?

The International Herald Tribune

Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum.

Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo amb la immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima.

Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria.

Enhorabona, Montenegro!!

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat el 21/maig/2006 Hem de refer i reconquerir el nostre país: Catalunya! En Mas es pensa que és en Blair o en Bush, i el Puigcercós el vol imitar. No volen veure que no tenim país sinó que a la pràctica tenim una colònia. La idea voluntariosa de fer país que ha estat el nord d'en Pujol i Convergència no serveix per a res consistent per molt bona voluntat que s'hi posi, perquè sense estat propi no tens res i el poc que et queda t'ho prenen! I més tractant-se dels nostres enemics els espanyols, i dic enemics perquè volen destruir-nos i assimilar-nos. Tot el que fan, pensen i senten és per fer-se amb Catalunya i sotmetre-la i aprofitar-se'n. A algú li pot semblar exagerat el que aquí he escrit però és cert! En Mas i en Puigcercós aquesta realitat colonial no la volen veure perquè se senten ben situats políticament i no volen arriscar res pel país, es limiten a l'anomenat políticament correcte, a fer de professionals de la política, d'empresaris del seus respectius partits i així no estant al servei de Catalunya sinó de CiU i ERC respectivament. I per a poder anar tirant i no esverar gens el galliner amaguen l'espoli i fan orelles sordes a la submissió moral i democràtica a que està sotmesa Catalunya pel sistema polític de l'estat Espanyol. Aquesta submissió és un atac gravíssim contra la dignitat dels catalans i les catalanes, atac per acció o per omissió del qual aquests polítics algun dia hauran de donar comptes. Es tracta d'un profund mal contra la fe i la força de la voluntat de ser de tot un Poble. La voluntat de ser del Poble Català no pot trobar realització dins una colònia sotmesa a l'espoli moral i material i a una continuada submissió i solapació en tots els àmbits de l'autogovern. Les conseqüències de tot això les pagarem cares tots els homes i dones de Catalunya i els nostres fills. Us imagineu el vostre fill acaçat per la policia d'un altre país que no sigui el nostre exigint-li a mig carrer els papers per poder-hi residir i treballar? Ara ho veiem en la cara i en la mirada de rifenys, georgians i hongaresos quan se'ls atansa la policia, però molt aviat si seguim així ho veurem en la cara dels nostres fills i dels nostres néts. I sapigueu que pels catalans no hi haurà un bri de compassió! Mentre cada dia perdem 40 milions d'euros en el pou hispànic, els defensors de l'estatutet, l'eina que havia de ser útil per a fer front n'amaguen el nivell de les seves totals mancances. Ni tindrem nació, ni tindrem calés, ni tindrem sobirania! Catalunya serà per a Espanya una barra lliure d'on seguiran xuclant els nostres recursos que ens són vitals per la nostra supervivència. El panorama que veiem a l'horitzó és desolador. Mentre un seguit de països de les nostres dimensions tiraran endavant nosaltres cada cop anirem més endarrere. Hem de fer alguna cosa per fer fora aquests polítics tan incompetents i per explicar tot això al nostre Poble. Finalment, des d'aquestes línies, la Gent del BIC desitgem molta sort als Montenegrins; els ja han assolit la primera fita de tot poble: La Independència! En nom del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i de Som 10 Milions, Salvador Molins President d'ambdues entitats i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà) Altres articles a Bloc Catalunya Acció – Berguedà: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/4389

Cunit (Baix Penedès)
Hola. Sóc una catalana convençuda que l'única solució pel nostre país és la independència, i que per fi ha decidit passar a l'acció. Aquest fet m'ha portat avui fins a la vostra pàgina web. M'agradaria conèixer-vos personalment per poder col·laborar amb vosaltres; no sé si teniu algun grup format a prop de la població on visc, però si no el teniu tampoc serà un problema. Us prego que em feu arribar els correus que envieu habitualment, així com la informació extra que us he apuntat abans. Sóc mestra d'educació física. Espero notícies vostres. Fins aviat !!!

Publicat el 13/maig/2006 ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política . El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils. Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista? De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat . El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP). Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans. Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb el mateix espoli fiscal . I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res. I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència. El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús). Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable. En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats. Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament. Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3). ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria escoltar al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar. S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejava de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya? A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC. Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic. El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés. ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda els catalans ni Catalunya. Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim. Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (El Barcelonès)

Publicat el 11/maig/2006 Reconforten les converses amb els que han assolit la llibertat. El fet de deixar l’esclavatge neteja la ment i et retorna el sentit polític. És clar, haver deixat d’estar només pensant en com escapolir-te d’un poder estranger et permet adreçar els teus esforços únicament a fer progresar el teu país. Aixó és precisament el que li ha passat a Estònia. Si us estic parlant així és com a conseqüència de la conversa mantinguda amb un dels seus fills ara fa dues setmanes a la ciutat nordamericana de Denver, on em trovaba per motius professionals. Després d’estar parlant sobre Catalunya amb dos novaiorquesos en el decurs d’un cocktail molt concorregut van considerar oportú el presentar-me un personatge amb el qual, van afirmar, jo tindria moltes afinitats. En efecte, l’home a qui van portar-me al meu davant era l’alt directiu d’una companyia d’aquesta gran capital americana. Havia nascut a Estònia feia uns seixanta anys i en portava ja uns quants vivint en aquella ciutat dels EUA. Al presentar-me els altres dos com a català de Barcelona ràpidament va demostrar conèixer la personalitat nacional del nostre poble i també l’actualitat política de casa nostra. Amb tot, els seus comentaris van anar desembocant cap als problemes nacionals interns dels diversos estats europeus. Que si França, que si Anglaterra, que si Espanya, que si Bèlgica... Va afirmar, en definitiva, que Europa no podia allargar per més temps aquests conflictes interns. Que calia donar sortida en forma de nous Estats a aquestes nacions que viuen presoneres de les seves respectives metròpolis. Si l’antiga URSS, que semblava una cosa inamovible no va tenir més remei que fer-ho amb nosaltres, em deia, aquests altres Estats-imperi hauran d’anar pel mateix camí. Perquè mentre persisteixin aquestes tensions, contiuava afirmant, el vostre creixement i progrés serà inferior al dels EUA i al dels gegants asiàtics. En definitiva, us anireu empobrint i perdent competivitat. Val a dir que tot el seu discurs anava farcit de dades i exemples que demostraven irrefutablement els seus arguments. Era un home d’un gran cosmopolitisme i cultura però amb una gran passió per la seva primera pàtria. No cal dir que mostrava sense complexos la seva gran admiració pel seu país d’adopció i em recomanava, al conèixer la meva posició política, que l’independentisme català mirés de tendir ponts de contacte amb el poder polític de Washington. “Us convé molt i us ho dic per experiència...”, va matisar-me amb complicitat i amb una certa simpatia. Després d’això vam entrar en el tema de Catalunya i de la seva independència. Però quan em trobava en plena explicació sobre les causes que estan originant un creixent sentiment secessionista entre la nostra gent, va etzibar-me una pregunta que només pot fer-la aquell que s’ha alliberat de l’opressor i viu en una societat on els seus membres van per feina: “I vostès tenen ja una data per fer efectiva la seva independència?”. Us he de reconèixer que, per un segon, vaig quedar paralitzat. I no precisament pel fet que Catalunya Acció no hagi posat una data al seu objectiu (que com ja sabeu el situem al voltant del 2014)... sinó perquè era la primera vegada que algú m’ho preguntava directament! Naturalment, després de refer-me d’aquest petit “ensurt”, vaig raonar-li el perquè en una dècada aproximadament pot fer-se efectiva la nostra llibertat. Ho va entendre, ho va considerar viable i em va desitjar l’èxit final. Quan tornava cap a l’hotel no vaig poder evitar un sana enveja cap a la gent d’aquell petit país bàltic. Sobretot al veure com la independència, al marge dels positius efectes econòmics que ha reportat, també col·labora a aguditzar la inteligència i el sentit comú. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 10/maig/2006 Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la primera és que sabem ben bé cap on disparem -paraules, esperit, pensament i acció-; sí! sabem on hem de disparar les paraules i el pensament -només paraules i pensament! Ja n'hi ha prou si es creu fermament rn la democràcia com ho fan tants i tants catalans, homes i dones. Sabem quin és el nostre veritable enemic primer i sabem quin és el nostre veritable enemic segon! Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la segona és que nosaltres som simples servidors de la Pàtria Catalana, no pas inútils, ni miserables, sinó honrosos servidors de la nostra gent! humils servidors de la nostra gent! ... amb la immensa força que això ens dona. Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la tercera és que no estem sols, no actuem sols, no lluitem sols, no ens esgargamellem sols sinó que tot ho fem en equip, en equips, en destacaments, en escamots ... som com un exèrcit que vol ser operatiu, ordenat, obedient, disciplinat ... però no ho fem per obligació –com el sistema del PSOE o del PSC- sinó que ho fem per devoció, al ver estil català amant de llibertat i el respecte per sobre de tot! A Catalunya Acció fem equip! junts fem país! no som una assemblea que ha de discutir cada pas, que per avançar necessita diluir, perquè el nostre objectiu és únic: Catalunya, lliure i Plena! Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la quarta és que no treballem per fer un país agenollat, ploramiques i dèbil sinó ben al contrari una Nació, un País digne d'imitar, digne d'integrar-s'hi! Això és el que desitgen trobar tants homes i tantes dones que venen d'altres contrades d'aquest món globalitzat! Aquesta gent volen trobar, necessiten trobar un país fet d'homes valents i creatius com en Pau Casals, n'Antoni Gaudí o en Francesc Macià! No volen ni necessiten trobar homes agenollats com en Mas, en Fornesa o en Maragall ! Alguns agenollats davant d'Espanya i els altres davant del diner! Salvador Molins i Escudé, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 9/maig/2006 El vot de rebuig independentista sense tenir en compte, des d'ara, l'endemà d'un hipotètic "No" guanyador serà un vot perdut. El referèndum té un sentit molt més concret que les properes eleccions, i l'hem d'aprofitar. Els independentistes no podem acceptar passos intermedis. El nostre "No" és un vot contra la submissió als estatuts i a favor de la independència. ERC va perdre moltes pistonades per enderrocar l'Aznar i en Pujol, i es va embolicar amb els espanyols per milionèsima vegada. Amb l'excusa de l'Aznar -espanyol- va empoltronar en Zapatero, Montilla, De Madre i Maragall -també espanyols-. Sempre per a ajudar els nostres carcellers sacrifiquem Catalunya. Qui sacrifiqui Catalunya als interessos d'Espanya per lloables que semblin no mereix ser anomenat "independentista". Qui posi Espanya per sobre de Catalunya cal que s'ho faci mirar. Per als independentistes de veritat i ben definits votar "No" només ha de tenir un sol sentit: "No rotund a Espanya!" "No rotund a cap Estatut!". Si en Carod creu que per a sortir de la trinxera com ell diu ha de fer el joc al PSOE_PSC , aleshores Carod és un vulgar encaixista com en Pujol i en Mas, tots ells i molts altres són els eterns retardataris de la Pàtria Catalana! Cada cop més cal que caiguin moltes caretes! Qui no estigui de veres per la Independència de Catalunya que ho reconegui, i que sàpiga que no hi ha terme mig: o Espanya o Catalunya! La mort del nostre Poble, si seguim amb mitges tintes, ja és anunciada! Salvador Molins, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d'engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit. L'opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d'un estancament i manca d'alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l'opció més eficient per a trencar Espanya. Ara mateix s'ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s'ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d'or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició. Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet... i que ja s'havia tirat a la piscina basca... Amb una cúpula d'ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)... Amb CiU agafada a contrapeu... Amb Maragall i tot el PSC a punt d'entrar en coma polític... Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"... Ara tenim una d'aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l'endemà d'una victòria del NO (capitalitzat per l'independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans? Un NO no és un sí a l'Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l'esquelet d'un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n'estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l'onada independentista, perquè comença la descomposició d'Espanya. Un NO a l'Estatut és un NO a Espanya. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció