Repassem les paraules d'en Santiago Espot, un digníssim possible candidat a la primera Presidència de la Catalunya Lliure. Les paraules i frases següents són escrites en diversos capítols del llibre "Cap a la Independència" de l'esmentat autor, empresari i polític. (Editorial: La Busca, edicions).

A la plana 73 hi podem llegir: - « Sense tenir un mínim de poder per controlar la inversió dels nostres impostos, resulta impossible bastir un futur amb unes condicions una mica operatives. Tots els especialistes coincideixen que la nostra és una situació límit, que no es pot continuar amb un ofec d'aquestes característiques. Fins i tot homes tan poc sospitosos de tenir vel·leïtats catalanistes com són els dirigents de la Cambra de Comerç de Barcelona han advertit sobre l'alentiment —un eufemisme per dir que ens estem arruïnant— de l'economia catalana».

Anem, ara, a la plana 75 - «Per veure-ho més clar només ens cal llegir les declaracions d'un ministre on anunciava que el dèficit de la sanitat catalana «quedarà pendent». Tot i que, poc més o menys, deia que «hi ha el compromís socialista d'abordar-la en el futur». O el que és el mateix, una altra mofa per anar allargant el "via crucis" català.

Les conseqüències de tot plegat no afecten únicament la nostra escurada butxaca particular. Van molt més enllà. També en patiran els efectes —de fet, ja els pateixen— totes aquelles petites o mitjanes empreses catalanes que actuen com a proveïdors de tot l'entramat sanitari català."

Seguim a la plana 77 - «Ara ja ningú no pot amagar-ho. Les xifres circulen de boca en boca, i tothom sospita que el forat, la complicitat i el robatori que el provoquen és molt més gros del que ens volen fer creure. Per molt que s'intenta no es pot amagar per més temps «la magnitud del desastre». Es a dir, «el robatori continuat a Catalunya». ... Precisament aquests són els títols de l'informe que, en format "power point", han posat en circulació per internet els seus autors: Josep M. Castany i Juan Manuel Rodríguez, el primer, Director General de Catalunya Acció (CA) i el segon, Conseller de CA.» ... «Ara bé, aquest informe econòmic que es basa en les dades públiques que els seus autors han pogut recollir (estudis de diversos especialistes, web de la Generalitat, dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, etc...), no pot contemplar com és natural les balances fiscals que sempre han amagat els governs, siguin de dretes o d'esquerres, de l'Estat espanyol."

I ara, a més d'aquestes ratlles que us he transcrit, tan clarificadores de la situació actual, em permeteré de nou posar els drapets al sol d'ERC i CIU perquè serveixin d'elements de pedagogia i transparència i alliçonin -cosa difícil- als dos partits que haurien de ser els més responsables en la defensa de Catalunya, i ho faré amb els comentaris que segueixen: ERC, encara no fa dos mesos just a les vigílies de la traïció feta al nostre País per CiU i Zapatero, va renunciar a exigir les Balances Fiscals al President espanyol Sr. Zapatero, al Ministre espanyol d'economia Sr. Solbes i al govern espanyol del PSOE, recolzant-los els pressupostos de l'estat a canvi de res. ERC va tirar a la cloaca l'eina més important que tenien a les mans. No es va guardar cap as a la màniga- talment com aquell que et dona un taló signat i amb les caselles en blanc. A bodes em convides devia pensar el Sr. Zapatero que pactava tot seguit amb els també pallussos i traïdors a la seva pròpia pàtria, en Pujol, en Mas i els líders de CiU.

A qui se li acut signar un xec en blanc i a més lliurar-lo a un lladre com l'estat espanyol? Un estat net i hereu genèticament complet d'en Lazarillo de Tormes! L'uns rucs! i els altres lladres i aprofitats! quina colla! La mare que els va parir!

I aquesta nit, al programa de la Mònica Terribas, surt la Consellera de Sanitat amb cara de lluç « ... que no sap d'on treure els cètims, ... que alguns metges només cobren 13 euros a l'hora, després d'estudiar 6 anys, com si es dediquessin a fer de fregona».

Podríem demanar-li al Sr. Mas què coi és això que es van empescar i que pel que s'ha vist no es creia, del «Concert Solidari»?

Colla d'inútils i venuts! 23 anys després de que en Trias Fargas i els bascos els ho diguessin a la cara! És que ja està bé! ës que no em cap al cap!

Cliqueu aquest enllaç (Robatori) que us adjunto i veureu quina perla de robatori! És de pel·lícula! És com allò d'Alí Babà i els quaranta lladregots! 20 de Ciu i 20 d'ERC!

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

De Venezuela a Barcelona
Hola!!! Vaig arribar l'octubre del 2001 del meu país, Venezuela, a estudiar un doctorat sense saber que, tot just posar els peus a Barcelona, anava a sentir-me com a casa meva. He viscut en altres ciutats d'Espanya, concretament, Madrid i Oviedo, i vaig experimentar el saber que Catalunya no és Espanya. Vaig anar a Austràlia amb uns projectes de vida que van trigar 2 mesos en esvair-se, sempre amb la nostàlgia d'haver sortit de Barcelona. Tant és així que, quan vaig poder vaig regressar. Ara estic menys atrafegada amb el doctorat, i he decidit donar-me el goig de llegir sobre la història catalana, i m'ha nascut un desig incontrolable d'oferir-me com a col.laboradora en la lluita dels catalans per assolir la seva independència. Moltes persones pensen que aquest no és el meu problema, de fet, és poc el que puc fer, no puc ni tan sols votar.

No obstant i així, escric això per donar-me a conèixer, perquè sàpiguen que estic disposada a col.laborar en el que sigui, des de signar, la meva participació en una manifestació, o en una concentració, fins i tot a col.laborar en qualsevol campanya, o en el que sorgeixi. Aclareixo que sóc lingüista i que sé la importància que té preservar el català per els catalans; potser pugui contribuir en alguna cosa pel que fa a aquest tema. Si us plau, pensin si la meva visió d'estrangera podria ser beneficiosa d'alguna forma. No és el mateix que si fos catalana, o vingués d'Espanya, aquest sentiment no el vaig heretar de ningú, s'ha format en el meu esperit des del dia que vaig arribar a Barcelona, i és ara quan crec que puc treure-li profit a tot això. Aquestes línies les col.locaré quan el fòrum catalanista existeixi, vull que em coneguin, que sàpiguen que estic aquí disposada a fer una mica per Catalunya.
Moltes gràcies. XXXXX

Premià de Mar (Maresme)
Benvolguts. He llegit algunes coses vostres i cada vegada estic més d'acord amb lo escrit. És per aixó que us demano més informació per pertànyer al grup de persones que donen suport. Salutacions cordials.

Benvolguts amics,
Serveixi aquest conducte per trametre la nostra adhesió i tot el nostre suport a la magnífica tasca que esteu portant.

Cordialment,
Enric Padrosa
Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras

No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.

Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió ... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.

Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.

Així doncs, la jugada està ben clara : emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè el procés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses) , perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociació política d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita , comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.

Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general , mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina , si és que algú els vol contractar per a fer res. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Possiblement una de les més greus mancançes d'aquests darrers anys de restauració borbònica ha estat que, a Catalunya, no ha existit un discurs polític de futur . Tot el que fa referència al nostre esdevenidor col·lectiu comença i acaba amb els quatre anys d'una legislatura pertinents. Més enllà sembla que no existeixi res. I ara, per desgràcia, la generació dels quaranta, la d'aquells que tenim la màxima responsabilitat sobre el país perquè és la nostra hora, hem d'acudir als anys dels nostres avis per inspirar la nostra acció política. Sí, hem d'anar a beure de les fonts d'en Macià, d'en Carrasco i Formiguera o d'en Serra i Moret. Per què? Doncs simplement perquè la generació dels Pujol, dels Roca o dels Maragall no ens han trapassat cap mena d'ideal. Ens han deixat com a únic llegat la pura especulació electoral i política. Quina trista herència hem rebut! Tanmateix, ara fa pocs dies, possiblement conscient de la seva nul·la capacitat per esdevenir model per a cap de les noves generacions de catalans, l'expresident Jordi Pujol escrivia un article al diari Avui adreçat a nosaltres. I dic nosaltres atès que ell considera que la gent de quaranta anys encara som “joventut” (es veu que aquí, per fer-te adult, has d'entrar en un geriàtric!). És clar, aquesta és la manera de perpetuar les mateixes cares durant anys i panys amb l'excusa que els que venim al darrera no “tenim experiència”. Però al marge d'aquest intent per fer “eterna” la nostra adolescència, el més important de l'esmentat escrit expresidencial és veure com l'autor vol, sigui com sigui, perpetuar el fracàs de la seva política. Així, s'encaparra en tot moment en voler mantenir per a nosaltres els mateixos límits que ell va tenir... o que es va autoimposar. Mai ens diu que anem més enllà, ni mai tampoc fa cap autocrítica de la seva gestió. Quina diferencia amb aquell que fou un dels principals diputats catalans de la II República, en Jaume Serra i Húnter, i que quan l'any 1942 es dirigia cap a l'exili li havia de reconèixer al dirigent d'Estat Català Josep M. Murià el següent: “Jo no he estat mai separatista i ara és massa tard per a canviar; però reconec que vosaltres sou els únics que teniu raó. Endavant nois!”. Ara bé, l'afany d'en Jordi Pujol per tal que l'acció política dels que el seguim en el temps no posi de manifest el seu fracàs arriba al paroxisme. Així ens recomana que ens enmirallem en països com Suïssa, Finlàndia i el Japó. Molt bé! Si no fos que vol passar per alt un fet que a ningú, per molt “jove” que sigui, se li escapa: totes aquestes nacions són Estats independents i no una trista colònia com nosaltres. Es pensa que ens mamem el dit? Potser els nostres pares van deixar-lo que els donés garses per perdius perquè van viure la tragèdia del franquisme. Però amb nosaltres, expresident, això ja no val. La nostra fita col·lectiva, veient com va Catalunya i el món, es situa més lluny de la pansida condició de “comunidad autónoma”. Nosaltres volem trencar amb Espanya per no haver de deixar als nostres fills les mateixes penúries que la seva generació política ens ha deixat com a patrimoni. El patriotisme que volem que heretin els nostres descendents no els ha de servir, com a nosaltres de moment ens serveix, només per sobreviure com a poble. Serà un patriotisme acompanyat d'un Estat; al qual tindran l'obligació de fer modern, operatiu i respectat. I segur que ho faran. Senzillament perquè la seva lluita anirà guiada per l'exemple dels seus pares. Recordi sempre, expresident, que enlloc està escrit que allà on alguns no han arribat no puguin arribar-hi uns altres. Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

L'Hospitalet del Llobregat (Baix Llobregat)
Hola! Em dic XXXX, tinc 24 anys i sóc de l'Hospitalet del Llobregat. Treballo d'administratiu i m'agradaria rebre informació i conèixer aquest projecte, que trobo que és el projecte que cal a la nostra terra, ja que fuig de victimismes que no porten enlloc i té un objectiu clar. A disposar pel que calgui.

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
Compatriotes. Els nostres polítics no fan més que omplir-se les butxaques i avergonyir-nos amb la seva més absoluta manca de dignitat. Pidolant i encaixant els insults dels prepotents feixistes per tal de conservar la cadira. Deixem-mos de romanços i d'estatuts. No hi ha més via que la Independència si volem recobrar la dignitat, els diners, la il·lusió, la llibertat. No hem de demanar res a l'Estat Espanyol. Només volem el que és nostre i decidir nosaltres mateixos què volem fer-ne de la llibertat i dels recursos propis. M'agradaria que em mantinguéssiu informat del projecte i les accions que es faran en el futur. Països Catalans lliures!!! XXXXX, 50 anys

A prop de Salses, quan s'entra o se surt del nostre país per l'extrem nord, es pot veure des de l'autopista la Porta dels Països Catalans, nascuda de les aportacions de tots els catalans durant 20 anys. Tota una declaració d'intencions, i un símbol de catalanitat del qual n'estan orgullosos els catalans del sud i del nord, i del qual s'estranyen els estrangers que travessen el nostre país. En qualsevol cas, el monument dóna la benvinguda tant als que tornen a casa com als que ens visiten per primer cop, o simplement hi passen. I també, quan deixem la plana del Rosselló cap al nord, ens recorda que és allà, i no pas a la Jonquera, on s'acaba el país. Ens recorda que aquelles comarques bessones de l'Empordà són encara terra catalana. La Catalunya del Nord és la porta del país, però també n'és una gran clau. Em pregunto sovint què hauria estat del nostre país, on seria la nostra consciència nacional, si tot el nostre territori hagués estat sotmès únicament per Espanya. Segurament faria molts anys que, amb els mitjans de què disposaven i disposen encara, ens haurien fet creure ja aquella Gran Mentida sobre la patètica teoria dels subconjunts o de les identitats concèntriques, que diu que “el català és una llengua espanyola”, i que “els catalans som espanyols”. Si a algú encara li queden ganes de justificar-se davant d'un espanyol, la resposta és ben facileta: "I a Perpinyà el català és una llengua francesa, i els catalans són francesos?". Per això, potser la frase que cridaven els nordcatalans a la manifestació del 18-F a Barcelona ("sense el Rosselló no hi ha nació") era més certa encara del que potser es pensaven ells mateixos. La Catalunya del Nord actua com a bufetada de lucidesa en moments de feblesa o d’agressió. Submergits en el dia a dia sota domini espanyol, fins i tot per a molts independentistes convençuts, cridar "espanyol el qui no boti" sembla que, a més del sentiment evident que tenim, hagi d'anar acompanyat d'una gran argumentació. Però en canvi quan sentim que els nordcatalans criden "francès el qui no boti", ho veiem tan obvi que no sembla ni tan sols una lluita contra corrent, sinó la frase més natural i evident del món. I ja posats a aprofundir en el tema, voleu més evidència de com els propis espanyols tenen clara la no espanyolitat dels catalans, que el fet que Espanya es trenqui la veu reclamant la sobirania de Gibraltar però mai la de Catalunya del Nord? Però és que la Catalunya del Nord és encara més coses. Per sort o per desgràcia, és tot un viatge en el temps cap al futur que ens espera pel camí que portem, si no variem el rumb ara mateix i sense perdre un instant. França porta uns 50 anys d’avantatge a Espanya en el macabre procés de destrucció nacional dels catalans. Als pares nordcatalans que portaven els seus fills a escola, en el seu moment els van fer creure que el francès era modern i el català endarrerit (el mateix que a Alacant després de la guerra, però sense necessitat d’una dictadura declarada), i si ens hi fixem, aquesta sensació tot just ara comença a treure el nas a la majoria de les terres sota domini espanyol quan alguns adolescents, i ja no només de l’àrea metropolitana de Barcelona, Tarragona, València o Palma, rebutgen el català perquè es pensen que així són més “guais”. I si mirem el present nordcatalà, ens trobem una economia paralitzada, embarrancada entre l’agricultura i el turisme geriàtric o de motxilla, i una emigració massiva dels joves que tenen la gosadia d'estudiar una carrera universitària (i no necessàriament una enginyeria). Gran part de la costa balear i valenciana pateixen exactament dels mateixos mals. Però és que fins i tot les zones tradicionalment més industrialitzades del nostre país comencen a viure un procés similar. En aquest cas, però, substituint l’agricultura per la indústria de manufactura. I encara més, la Catalunya del Nord és també un compromís indefugible per a tot el país. Que no ens tremolin gens les cames quan, un cop encarrilat el procés d’independència, els governants francesos repeteixin la famosa frase de “si els catalans s’independitzen d’Espanya, serà immeditament entès com una declaració d’hostilitats contra França”. França no diria mai això si no tingués la certesa que, en un procés d’independència, la Catalunya del Nord seria arrossegada pels seus compatriotes del sud. Malgrat els intents parcialment reeixits de folklorització de la catalanitat i de genocidi lingüístic, França sap perfectament que l’estadi de la triomfant USAP és una afirmació contínua d’identitat catalana, que la gent va vibrar com mai el passat 8 d’octubre de 2005 amb el discurs de la Sra. Daniela Grau, que cada any la Bressola creix i esdevé una escola de més qualitat, que Ràdio Arrels parla encara només en català, que les comunicacions amb el sud milloren cada dia que passa, i un llarg etcètera de signes inequívocs que encara pot perdre la batalla catalana. Per això intenta fer xantatge a la Bressola, per això li vol canviar el nom a la regió, per això maltracta econòmicament la zona, per això fomenta l’arribada de pensionistes francesos en massa. I per això retarda tant com pot el TGV fins a Perpinyà, perquè li té autèntic pànic al dia que els nordcatalans, a més d’estar més a prop del sud en sentiment, també ho estiguin en temps i diners. Perquè sap que malgrat tot la flama continua ben encesa i que, per a convertir-se en un gran incendi, només necessita una mica d’aire. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Cardedeu (Vallès Oriental)
Bona tarda. Comparteixo com vosaltres la idea d'una Catalunya sobirana i lliure per a poder afrontar el futur sense hipoteques de cap mena i amb les millors garanties pel poble català. M'entusiasma molt que sorgeixin aquesta mena d'iniciatives fora dels partits polítics, perquè això significa que el poble esta a l'aguait de la realitat del país i vol contribuir a millorar-lo. Voldria assabentar-me més profundament del vostre projecte i és per això que us escric. Crec que hi haurà molta gent que, com jo mateix, tindrà una gran alegria en conèixer la vostra proposta per a fer de Catalunya un estat pels volts del 2014. Ànims i endavant!!!!!

Barcelona (Barcelonès)
Hola a tots, em dic XXXXX i sóc un estudiant de 16 anys. Desde sempre m'he sentit fortament català i independentista. Però aquests últims mesos el meu sentiment independentista ha estat més fort que mai degut a la forta opressió des de Madrid (insults, discriminacions, etc.) que crec que és el moment de dir que ja n'hi ha prou. Ara és el moment d'estar més units que mai i lluitar junts cap a la independència dels Països Catalans i de desempallegar-nos d'aquests desgraciats d'una vegada per totes. Què sàpiguen que som un poble unit i amb un objectiu definit i clar. Catalans/es, tots junts ho aconseguirem!! LLibertat pels Països Catalans ja!! M'agradaria rebre informació sobre el vostre projecte i donar-vos tot el meu suport per aquesta iniciativa tant ben parida!!

Ja el tenim aquí. El referèndum d'independència de Montenegro es farà, si no passa res estrany, el 21 de maig de 2006.

Les darreres enquestes indiquen que, dels enquestats, el 41,4% dóna suport a la independència, el 32,3% la rebutja, el 14,9% encara no ho sap i l'11,4% diu que no votarà. Fent uns senzills càlculs, per tant, si descomptem els que no votaran, i estimem que la meitat dels indecisos votarà a favor i l'altra meitat en contra, tenim que el 55,14% dels montenegrins podria votar a favor, i el 44,86% en contra.

Això fins i tot satisfaria l'absurd i antidemocràtic criteri que la UE ha imposat a Montenegro, d'haver de superar el 55% en lloc del 50% com és el normal i el que s'espera en democràcia, amb un xantatge maquinat per Solana per tal de frenar l'aparició mitjançant un referèndum d'un nou Estat a Europa, la qual cosa enviaria un clar missatge, principalment a kosovars, catalans, bascos, flamencs i escocesos. A hores d'ara sembla, per tant, que els montenegrins salvaran l'obstacle.

Però avui m'he fet una pregunta: què passarà a Montenegro si el 54,9% dels montenegrins vota a favor i el 45,1% hi vota en contra? Em temo que Montenegro es trobaria en un atzucac de difícil resolució. Amb un govern que desitja la independència, amb un poble que vota majoritàriament a favor de la independència, però la UE no li deixa exercir-la. Fantàstic! És aquesta l'actitud responsable que s'espera dels diplomàtics de la UE? I aquests van donant lliçons d'afavorir l'estabilitat de la regió dels Balcans, posant veritables bombes polítiques de rellotgeria?

De tota manera, si una cosa està clara, malgrat els entrebancs de Solana, és que el missatge és molt més profund, i lliga amb el que arriba del Quebec. En el món occidental, una comunitat política (una nació) que vol independitzar-se, fa un referèndum i ja està.

I els nostres polítics, davant de les darreres enquestes sobre el tema a Catalunya, callen com putes i mira a una altra banda. Val més que comencin a pensar en termes de contra-rellotge. El temps se'ls acaba. Si ells no fan el pas, hauran de deixar pas.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció