Els dos fronts
Nou Estatut i dèficit fiscal
Només això ja és patètic, un conseller anant a negociar que el Govern Espanyol compleixi una llei que ell mateix ha votat. És una vergonya que el govern de Madrid aprovi una llei per a no complir-la, però és d’esclau anar a Madrid a pidolar que la compleixin.
Així doncs després de tenses negociacions, el Conseller Castells va aconseguir que el Govern Central es comprometés a complir la llei i ens ho van vendre com una gran victòria. La “Metròpoli” es compromet a invertir el 18,8% del seu pressupost a Catalunya, que és el mateix que el PIB de Catalunya respecte Espanya, això representa 3.625M€ d’inversió real territorialitzable o 4.365M€ segons el Conseller Castells, en tot cas una gran presa de pèl.
El dèficit fiscal (eufemisme que s’aplica a les expressions com espoliació fiscal o robatori) de Catalunya el 2005 fou 19.200M€ aproximadament. Si s’hi resten els 4.000M€ del Sr. Castells, ens queda una espoliació de “només” 15.200M€. Enhorabona, ja no ens estan robant l’11,5% del PIB català sinó el 9,5% o això és el què ens volen fer pensar.
Anem a pams; el dèficit fiscal és allò que els catalans paguem menys el que ens retornen les diferents administracions, és a dir, Administració Central, Generalitat i Ajuntaments. El que ha negociat el Sr. Conseller només fa referència a les inversions realitzades pel Administració Central. Això vol dir que si la Generalitat i els Ajuntaments tenen pressupostos restrictius el dèficit fiscal es manté.
Parlem de la Generalitat. Aquesta es finança gràcies als pressupostos que directament li assigna el Govern de Madrid, per el percentatge en alguns altres impostos com l’IVA o l’IRPF i la totalitat de l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i dels Actes Jurídics Documentats (AJD). En primer lloc, el que ens pugui donar de més l’Estat pels percentatges de participació en els impostos compartits abans esmentats, ens ho poden restar de les aportacions als fons de suficiència. En segon lloc, el marge de maniobra de la Generalitat, que és bàsicament els impostos que recapta directament, es veuen directament afectats pel que passa en el sector immobiliari, tant és així, que els pressupostos de l’any que vé ja s’han hagut de revisar a la baixa.
Ara parlem dels Ajuntaments. No cal ser un expert per adonar-se que una gran majoria s’han estat finançant gràcies a les requalificacions urbanístiques, a més qualsevol projecte d’obra paga un 2,5% del valor d’aquest, per tal que l’ajuntament dictamini si se li concedeix el permís o no, tant si la resolució és favorable com si és negativa. Així doncs, amb aquest panorama ja podem veure que la reducció del dèficit fiscal és només una fal·làcia.
També sabem que la reducció del dèficit fiscal només és possible si la inversió creix i la pressió fiscal es manté o bé es redueix. Si bé s’estan fent algunes reduccions fiscals, com ara la rebaixa de l’IRPF, aquestes són més mediàtiques que efectives ja que per l’altre cantó veiem com tot allò que fins ara desgravava com per exemple els plans de pensions o els comptes vivenda, ara ja no ho fan. A la vegada estan augmentant els impostos indirectes com per exemple els aplicats als carburants, ja que el preu de la benzina sense els impostos ha baixat l’últim any (és cert que el preu del petroli ha pujat espectacularment, però també és cert que el barril de petroli es paga amb dolars que està en mínims històrics respecte l’euro), però en canvi el preu que paga l’usuari no para de pujar, i és que els impostos han fet una pujada espectacular. Actualment els impostos representen el 53% del preu de la benzina. També podem veure com alguns ajuntaments estan apujant les seves taxes molt per sobre de l’IPC i com augmenten els radars en els llocs menys efectius a l’hora de prevenir sinistres però calculadíssims per tal de recaptar.
Així doncs que no ens vulguin aixecar la camisa i no ens vulguin donar gat per llebre perquè ja n’estem farts de tanta demagògia i incompetència dels actuals governants.
Oleguer Brustenga
Conseller de Catalunya Acció
No estem emprenyats
Sou l'enemic a batre
L'1-D un sol clam: Independència !
Frankfurt: retrat d'una política mesquina
Lògicament, ser convidat d’honor a la fira de més ressò internacional, la de Frankfurt, és una oportunitat que qualsevol país aprofita per exposar el bo i millor de la seva cultura i la seva literatura. Nosaltres, com a país, no som menys i, com sempre, vam demostrar que els catalans també formem part de l’elit literària mundial a la qual hem contribuït amb noms il·lustres com Llull, March, Riba, Martorell, Verdaguer, Rodoreda, Sirvent, Muntaner, Estellés, etc., els quals han gravat llur nom en majúscules a la pàgina immortal de la literatura universal.
Amb autors històrics d’aquesta talla, i també amb els autors que avui sortosament estan entre nosaltres i que van assistir en persona a la Fira, és evident que només una gestió institucional altament operativa, eficaç i amb voluntat efectiva d’esdevenir per uns dies portaveu i ambaixador internacional del nostre país, pot fer que la projecció de la nostra realitat intrínseca sigui mostrada a tot el món sense complexos i amb aquella dosi d’orgull que tot país digne de sí mateix exhibeix davant d’un aparador únic com el que ha estat Frankfurt. Estar a l’alçada del moment era, doncs, no ja el mínim desitjable, sinó el mínim imprescindible per projectar internacionalment Catalunya, la seva literatura i la seva llengua nacional. És clar que quan comptes amb una classe política com l’actual, que no és ni capaç de diferenciar què és literatura catalana i què no ho és, exigir el que en qualsevol altre país del món seria normal es converteix en una lluita contra la racionalitat i el sentit comú. I això és precisament el que hem viscut els catalans davant d’una oportunitat única com era la Fira de Frankfurt.
Sens dubte, l’acte inaugural de la mostra era el moment clau on Catalunya es presentava no tan sols davant del sempre culte públic alemany, sinó davant de tot el món. Ni més ni menys. És precisament en l’acte d’inauguració d’un esdeveniment d’aquest caire quan un país i una cultura que han estat convidades té l’ocasió d’agrair, primer, un oferiment d’aquest tipus que demostra un reconeixement incontestable; i segon, és el moment en què el país convidat té l’oportunitat de mostrar exactament la seva peculiaritat com a entitat real, tangible i genuïna que el fa únic davant dels altres. Una demostració de qui és, d’on ve i cap a on va, no pas com a simple exhibició formal, sinó com a normal exercici de constatar la seva existencia al món i amb voluntat de compartir la seva diferència i contribuir així a l’enriquiment mundial amb la seva aportació. Qui rebutjaria una oportunitat com aquesta per ensenyar a tot el món quina és realment la seva literatura, quina és la seva llengua genuïna i quina és l’exacta mesura de la seva diferència que la converteix en valor afegit com a aportació humana, cultural i social a la resta del món? Ningú. Absolutament ningú. Bé, sí, només hi ha –ara mateix- un país al món que no només ho desaprofita quan se li dóna una oportunitat amb safata, sinó que ho malbarata i davant de tot el món demana perdó per existir. Aquest país és Catalunya.
Catalunya va ser convidada a Frankfurt per mostrar-se tal com és, sense complexos, davant de tot el món. Només per això, Catalunya ha d’estar agraïda a Frankfurt i al poble alemany en general, i saber correspondre quan calgui amb la mateixa moneda d’amistat i relació entre ambdós països en un futur. No estic parlant només de relacions institucionals entre països ni de protocol: parlo del menys comú dels sentits en la nostra classe política actual, el sentit comú. ¿Com va respondre Catalunya a una invitació internacional per mostrar la seva singularitat única i diferenciada? Demanant perdó per ser únics i diferents. I tot seguit els explico el perquè.
A aquestes alçades de la tragicòmica política catalana, els lectors sabran que tant la vicepresidència del Govern, com la conselleria de Cultura i l’Institut Ramon Llull estan capitanejats per dirigents d’E (antiga Esquerra Republicana de Catalunya, actual Esquerra). És important, i molt, fer aquest recordatori per poder comprendre la situació de gravetat extrema que es va viure el dia de la inauguració internacional de la Fira de Frankfurt. L’acte en sí feia un repàs des dels orígens de la formació de la nació catalana fins a l’actualitat, bo i recollint referències de caire polític –amb molta timidesa, cal dir-ho-, i sobretot, és clar, literari, lingüístic i artístic en general. Un compendi de la nostra biografia cultural força rigorós en ocasions i potser esquivat en d’altres. Sigui com sigui, no seria sensat ni voluntat per part de l’autor d’aquest article no saber reconèixer el mèrit allà on cal fer-ho, la qual cosa vull fer i faig en aquest moment concret. És clar, però, que si tot fos així, el motiu que ha empès la redacció d’aquest escrit no tindria justificació i, per tant, si bé és obligat fer un exercici de sensatesa sabent aplaudir un mèrit, encara ho és més assenyalar els responsables que tot aquest mèrit acabés en una demostració vergonyosa de complex nacional i automutilació col·lectiva davant de tot el món.
Quan apel·lem a la seriositat i a la responsabilitat dels dirigents polítics d’un país –de qualsevol país-, ho hem de fer sent conscients que la funció directiva implica, primer, tenir una talla humana, moral i ètica que ha de marcar els actes personals de tot professional del servei públic; segon, un coneixement profund del país que el converteixi en el millor ambaixador de la realitat particular de cada territori; i tercer, una personalitat i imatge pública –que cada persona adoptarà en funció del seu propi tarannà- que sigui un exemple a seguir per la seva capacitat de treball, de rigor, d’honestedat i convicció en el que diu i fa. Només amb aquest petit perfil directiu, que podríem desenvolupar i ampliar tot i que no és ni el moment ni el lloc, podem establir un seguit de qualitats i característiques mínimes que tot dirigent d’un país hauria de complir com per poder-se sentir digne d’ocupar un càrrec públic amb certa autoritat. Si els faig aquestes reflexions és precisament perquè siguin vostès mateixos els qui descobreixin per mitjà de l’evidència la nul·la coïncidencia en el perfil que els he exposat amb els qui van ser els màxims responsables de la lapidació cultural i nacional de Catalunya durant l’acte d’inauguració de la Fira de Frankfurt. Amb dirigents d’aquest calibre, qui necessita enemics?
Un mes després de la Fira, un poble culte com l’alemany, plenament coneixedor de la realitat nacional catalana, igual que la resta del món, encara es pregunta en què pensaven els nostres dirigents polítics que van mostrar al món sencer que el flamenc és cultura catalana. Un mes després de la Fira, el món cultural encara es pregunta en què pensaven els nostres dirigents polítics en fer pujar una llengua estrangera, la castellana, a l’altar mundial de la cultura catalana que en aquells moments era Frankfurt. Un mes després, els catalans encara ens preguntem en què devien pensar aquests dirigents de fira que van suplicar que el públic català desplaçat a Frankfurt no lluís la nostra bandera nacional ostentosament per no crear mala imatge. I, certament, així va ser. El poble català és bo, massa bo fins i tot quan convindria nervi i ensenyar les dents, i segurament per això a la jornada castellera només s’hi va poder observar una senyera portada, en solitari però amb l’orgull que escau, per una dona d’edat avançada que ni la mediocritat i misèria política d’uns dirigents acomplexats van poder aturar.
Un cop més, doncs, després de vint-i-tres anys d’un règim pujolista obsessionat per no destorbar el lladre veí espanyol amb el ridícul pretext de no crear confrontacions, Catalunya continua sent víctima del botxí més mortífer que ha conegut fins ara: una generació política de vividors que en trenta anys han aconseguit espanyolitzar molt més el nostre país que durant quaranta anys de franquisme; una generació política de vividors que en trenta anys han aconseguit amansir la moral dels catalans molt més que durant quaranta anys de franquisme; una generació política de vividors que han convertit el que sempre s’havia considerat el “motor d’Espanya” en la prostituta d’Espanya. Qui vol ser el motor d’Espanya quan podem ser perfectament el motor d’Europa? En un article que vaig escriure fa uns mesos vaig dir que “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança; quan ve de dins, tots botxins”. Oi que comencen a entendre quina és realment la magnitud de la tragèdia?
No vull acabar aquest article sense fer-los una confessió personal. El temps que han dedicat a llegir-me i la dedicació que hi han posat mereixen que ara jo els dediqui un espai personal propi. Volen saber per què vaig decidir d’integrar-me a un projecte nacional com Catalunya Acció? Mirin, Catalunya és un país curiós. Vivim al país que més plataformes, associacions, col·lectius, entitats, etc., té per habitant i quilòmetre quadrat. Això té aspectes positius i d’altres que plantegen una reflexió seriosa i profunda. Com a aspecte positiu, cal reconèixer que llur existència evidencia una societat civil potent, enèrgica i plena d’inquietuds i estima pel que és propi. En aquest sentit, doncs, és clar que Catalunya és un exemple indiscutible d’una vivor social i nacional que irradia el país amb una flama indestructible que ningú, ningú, no ha pogut apagar. Aquesta multiplicació contínua d’entitats i plataformés és un reflex que la societat catalana conté un potencial imparable que la fa néixer i renéixer contínuament davant de qualsevol il·lús enterrador que gosi acabar amb ella. Tot això, però, porta a plantejar-nos la necessitat de definir un objectiu comú, sòlid i –sobretot- visible i tangible, que ens meni a tots plegats a una trajecte compartit de l’horitzó que perseguim. En definitiva, deixar la hipòtesi i el somni per caminar cap a la realitat. Deixar el dubte per retrobar la il·lusió en el possible. Deixar la por heretada d’una classe política que ha portat Catalunya la fracàs per creure novament en el caràcter imparable del poble català quan decideix avançar amb la seguretat del vencedor. Deixar l’individualisme com a únic referent per obrir-se i compartir un sostre col·lectiu, integrador i plenament nacional, per convergir i saber-nos indestructibles en l’objectiu innegociable d’una independència que és possible, desitjada, necessària i absolutament assequible.
Durant molts, molts anys, m’he negat a anar a votar uns polítics catalans que han estat els màxims responsables de frenar tota possibilitat real d’emancipar definitivament Catalunya i retornar-la plenament a Europa. Després d’anys d’incertesa -la mateixa incertesa i desencís que aquesta política de medriocritat i mesquinesa nacional ha contagiat a gran part de la societat catalana- vaig conèixer una organització diferent; una organització que parlava un llenguatge nou, sense ambigüitats i amb una claredat desconeguda fins ara; una organització integrada per persones que ni coneixen ni conceben el pessimisme com a definició de ser català; una organització que des de fa anys –molt abans que ningú gosés fer-ho- fixava obertament un horitzó clar per recuperar la independència del nostre país. I com que els catalans som un poble curiós de mena i àvid de coneixement, de la curiositat vaig passar a interessar-m’hi, i d’aquí a formar-ne part ja només hi ha un pas. Avui em sento orgullos de pertànyer a la que, sens dubte, és l’organització política que més seriositat, rigor, empenta i coratge exhibeix arreu del país. Un exemple de com el trencament amb Espanya comença també per comprendre que el primer pas és trencar amb tots aquells que hi han col·laborat durant trenta anys, avui encara.
Però la principal diferència que va seduir-me de Catalunya Acció, a banda de tot el que els he comentat –que no és poc-, és el fet de conèixer i comprovar de primera mà que hi ha catalans que ja viuen mentalment desconnectats d’Espanya i que el seu referent vital, personal, i fins i tot m’atreveixo a dir espiritual, no ha estat mai Espanya. Quina diferència en comparació amb trenta anys de polítics catalans que s’han desviscut per fer-se estimar i perdonar pel país veí que els maltractava i també davant del món sencer!
Jo, fins ara poc acostumat a casar-me amb una organització sense endevinar-hi una seriositat efectiva i una fermesa nacional indestructible, els escric ara aquest article convidant-los a assistir a una de les nombroses conferències que Catalunya Acció realitza periòdicament arreu del país, en les quals descobriran que més enllà de la ruïna política actual hi ha una nova generació de catalans disposats a recuperar la dignitat d’un país, Catalunya, que ja no admet ni permet que es negociï el seu màxim dret fonamental, un dret que exercirem únicament amb el permís de nosaltres mateixos : la recuperació de la independència.
Albert Ubach
Els promotors de la independència
Recordar per a tornar a guanyar
Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007
Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,
Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible.
Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar.
Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter.
Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes...
Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.
Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles.
Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum.
Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.
Però hi ha més encara...?
A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica.
És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona?
Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què.
L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat.
Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”.
Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi.
Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit.
En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a que es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la mil·lenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III.
Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuït mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”.
Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.
Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea.
Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles.
I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica.
Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament.
Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat.
Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills.
Moltes gràcies.
Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
El prodigiós Sr. Duran
Nosaltres els catalans
Catalunya no fa por
El complot silenciat
Quim Gibert/ psicòleg.
Cap a finals de novembre de 1936, pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d'un complot contra la seva persona. Tot apunta que l'home clau era Andreu Rebertés, precisament perquè ocupava el càrrec de comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català, i destacats líders independentistes.
Rebertés va ser detingut i executat. I els dirigents crítics d'ERC, Casanovas i Gassol, i el secretari d'Estat Català, Joan Torres Picart, foren convidats a emprendre un exili imposat.
Des de l'inici del conflicte bèl·lic, la direcció d'ERC fou titllada de desvirtuar l'esperit fundacional del partit, de tipus democràtic i nacional català, i d'ajupir-se al xantatge anarcocomunista espanyol. A fi i efecte de posar-hi remei, una de les prioritats d'Estat Català i dels sectors d'ERC contraris a la CNT fou la de forçar la substitució, a la presidència de la Generalitat, de Lluís Companys per Joan Casanovas. I és que els acords del govern Companys amb els cenetistes eren contemplats pels conspiradors independentistes com un impediment per alliberar Catalunya del jou espanyol. De fet, l'anarcosindicalisme va aconseguir desmobilitzar la columna Pau Claris, promoguda per Estat Català, i la gestació de l'Exèrcit de Catalunya.
Segons l'historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l'opció netament independentista: «Fou contrari al predomini tant del govern central de la República com del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a causa de la pèrdua de poder de la Generalitat que això representava». I, per tant, amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.
Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre «espanyols malavinguts». És a dir, la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l'objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals similars a França i Batista i Roca, a Anglaterra. Els resultats foren poc gratificants. Poblet també apunta que Casanovas fou acusat de negociar la neutralitat de Catalunya i de pretendre posar-la sota la protecció de França i Anglaterra: «De si es produïren i fins a on arribaren aquestes negociacions resta encara la incògnita.» I és que aquest complot contra Companys és, amb paraules de l'historiador Enric Ucelay-da Cal, «el tabú més important de la Guerra Civil a Catalunya. El tema fou silenciat de manera contundent a la premsa barcelonina».
No és la primera vegada ni serà la darrera que els catalans ens fem el propòsit d'alliberar-nos d'Espanya. Per més que d'aquest combat alguns en facin una caricatura, treballar per la sobirania d'un país és sempre un esforç d'allò més noble i coratjós. No oblidem que els petits avenços amb prou feines salten a la vista. I que, en canvi, un únic mal resultat tendeix a magnificar-se. En aquesta línia, Edmond H. Fischer, premi Nobel de Medicina de 1992, assenyala: «L'èxit és fill de mil errors.» I és que cal ser molt reiteratiu per tal que prengui la guspira.
Informa: EL PUNT i extret de www.radiocatalunya.ca
La degradació de Catalunya
Fer que les coses passin
El que Pujol va robar-nos
Temps de conseqüències
Esquerra camí del tractament de xoc
Juan Negrín, Barcelona i el nacionalisme (espanyol) banal
El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.
L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.
En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.
La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.
Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:
“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339
“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348
(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)
És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.
Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya
Article: PDF
Digueu-los que han perdut la xaveta
Això és Espanya. Un país tant mancat d’arguments que només ha aconseguit fer-se seu un niu de pobles als quals, en veure que cap se sentia atret pel fet espanyol, van haver de recórrer a la força per assegurar-se’n la possessió. Dit d’una altra manera: Espanya és com el violador que s’apodera del cos davant la impossibilitat d’aconseguir-ne el cor, que és el que compta. De fet no és tan estrany ja que, veient com és i com actua Espanya, qui és el ximple que es deixaria convèncer per un país de bàrbars que encara ha d’aprendre què significa la paraula diàleg i democràcia?
Per tant, si tu no formes part d’aquest club que té la testosterona impulsiva com a única font de raonament, sigues benvingut i bentrobat a Catalunya, el nou estat europeu que aviat –més aviat del que molts creuen- tornarà a ocupar el seu lloc al mapa del vell continent.
Sovint he sentit catalans que, bon punt fan un cop d’ull a la situació de genocidi i d’extermini que es viu al sud del país per part del règim del PP, em diuen que els catalans bé faríem de resignar-nos i acceptar que aquella zona l’hem perduda. Jo me’ls escolto atentament i fins i tot, com qui entra interessat en la conversa i vol aprofundir-ne l’argument que la motiva, els formulo preguntes a fi de comprovar fins a quin punt aquest convenciment que expressen és de debò o només és un simple episodi de desànim com el que tots plegats podem tenir de tant en tant. Generalment, però, sempre acabo observant com aquesta afirmació es fa amb un convenciment que fa esfereir només de pensar-ne l’abast de la seva absurditat.
Senyors, si el País Valencià avui hem d’acceptar-lo com a un difunt i acordem entre tots plegats procurar-li un enterrament com es mereix, deixeu-me que us digui que no seré pas jo el qui en redactaré la necrològica corresponent.
Un servidor, que ha voltat el país comarca a comarca i poble a poble, us asegura que hi ha grans ciutats del Principat on la llengua catalana ja s’ha pràcticament extingit i on trobar-t’hi un català és digne de postal turística. Parlem de ciutats de milers i milers d’habitants. Ciutats hiperpoblades que, en trobar-se l’una al costat de l’altra, fan que la zona geogràfica on el català s’ha convertit en una reliquia de museu pugui comptar-se per milions d’habitants. Lògicament, m’estic referint a les grans bosses d’immigració espanyola i extra-comunitària que podem trobar a les grans ciutats de les comarques veïnes de Barcelona.
A qui del Principat se li acudiria donar per perdudes totes aquestes comarques tan espanyolitzades i que són veritables focus d’anticatalanisme? A qui del Principat se li acudira donar per perduts territoris on fa només cinquanta anys viure-hi castellà era impensable?
Si quan viatgem en cotxe i hem de creuar les comarques de la periferia barcelonina sense ni passar-nos pel cap que allò no és el nostre país, com ens atrevim a pensar en canvi que el sud del país sí que està totalment perdut i que hem d’oblidar-lo? Ni parlar-ne. A veure si ens entenem: difícil no és sinònim d’impossible. Difícil només és sinònim de repte, de comprimís inel·ludible i de fermesa exemplar. Tot i això, però, permeteu-me dir que en aquest cas no parlem de cap situació difícil, sinó d’una de tantes conseqüències que es deriven d’una situació fruit de no ser sinó una colònia espanyola. I és que la independència, amics, no és tant una qüestió de supervivencia cultural i lingüística –que també, és clar-, sinó que es tracta d’un procés de descolonització. Si fos només una quesito lingüística, com és que països com Equador, Colombia, Mèxic, Argentina, etc., són independents tot i haver conservat la llengua dels seus colonitzadors? En el nostre cas encara conservem la llengua, amb punts més forts i d’altres més febles, però el primer pas per aturar aquest procés de regressió passa per la descolonització plena. La resta, un cop abandonada la condició de llogaters forçosos i recuperada per fi la condició d’amos de la finca, no veieu que podrem reconduir-la com a veritables i únics propietaris de casa nostra?
Sempre que plantejo aquesta qüestió a un d’aquests catalans amb moral de vençut, comprovo amb satisfacció com adopta un aire pensarós en caure en una possibilitat que fins ara segurament no havia contemplat amb aquesta visió d’unitat nacional que sovint molts catalans han abandonat. Si a ningú se li acudiria oblidar-se del Baix Llobregat per impossible, com podem quedar-nos tan amples suggerint que ho fem amb l’Horta o l’Alacantí?
El potencial que té el Principat per incloure en el seu projecte de recuperació nacional la resta de territoris del país és cabdal. El Principat, com motor de catalanitat i d’il·lusió col·lectiva de recuperació nacional catalana, és –n’estic convençut- el qui durà el timó perquè cap zona del país, cap ni una, acabi sent exclosa d’aquest vaixell català que alguns malden per separar definitivament. Perquè, si hi ha una cosa clara, és que la independència d’un país no l’hem d’entendre només com una vindicació lingüística o de folklorisme cultural. Com a integrant de Catalunya Acció una cosa tinc ben clara, i és que la independència, allò que ens farà ser un estat europeu de ple dret i amb el just reconeixement internacional que ens pertoca, no és només dins de casa on l’hem de conrear, sinó també –i sobretot- a fora, en col·laboració internacional. I és que la independència de Catalunya, senyors, no vindrà partint des de Catalunya a la resta del món –que també-, sinó que serà el món qui necessitarà els catalans. Aquestes són, en ple segle XXI, les regles del joc internacional que aquest país ha trigat trenta anys a acceptar. Unes regles que, en veure el discurs provincia i mesquí d’aquesta classe política que patim, sembla que no tothom vol entendre.
Per això és imprescindible que ningú, ningú, no gosi afirmar tan alegrement que hi ha zones del país que ja estan perdudes. Aquí no hi ha res perdut. Comencem per aquí. Perdre és una paraula que hauríem d’esborrar del nostre diccionari durant generacions senceres, o fins i tot per sempre més. En tot cas, si mai algú intenta fer-vos creure que hi ha zones del país que hem d’abandonar per impossibles, digueu-los que aquí els únics perduts són ells perquè han perdut la xaveta definitivament.
I de folls, creieu-me, ja n’anem prou servits i poc que els necessitem.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
L'independentisme no és pecat
La independència, més a prop que mai
Sense adonar-se’n, m’oferia el viu reflex del comportament de gran part dels catalans d’avui, els quals sempre són els primers a interessar-se per tot allò que fa referència a la seva nació, però alhora no poden impedir –sovint inconscientment- que els dimonis de la por i d’un inoportú “ai, vols dir” s’apoderin d’ells inevitablement. I així van fent, presos d’un desig que veuen incapaços de realitzar i somniant que el destí algun dia decidirà de fer-nos justícia a tots plegats per veure aconseguida la nostra tan anhelada independència, talment com si d’un miracle bíblic es tractés.
Els catalans, o si més no una gran part d’ells, viuen exactament com aquest company amb qui tan sovint tinc la sort de fer llargues dissertacions polítiques sobre Catalunya. Així, no és pas sobrer afegir ara que segurament vivim el moment de la nostra història en què el tremp i el geni catalans, sense als quals la nostra nació no hauria pogut plantar cara a totes les adversitats, actualment ha esdevingut una munió d’ànimes en pena sense confiança en sí mateixos per agafar el timó d’una nau que saben que només els està portant a la deriva.
Els qui malden per aconseguir el naufragi definitiu del característic tremp nacional que sempre ens ha definit als catalans, es freguen les mans davant d’aquest paisatge de desfeta i rendició moral al qual sembla que s’han apuntat un bon nombre de catalans amb vocació de vençuts. Com no s’han de fregar les mans, si per acabar definitivament amb una nació ja no els calen pas armes, sinó aconseguir-ne la rendició moral dels seus habitants? Cada cop que un català d’aquests pessimistes intenta fer-se valer davant de les embestides diàries que rebem a Catalunya, constatareu com de seguida el nervi inicial que l’ha mogut a sortir del seu pou interior es debilita tant de pressa com l’havia aconseguit fer brollar. Ràpidament, davant la impressió de veure’s immers en un conflicte no desitjat, es defensa adoptant la sempre ingrata postura de l’esporuguit amb pensaments del tipus “potser he estat massa radical”, “potser és veritat que he exagerat” o fins i tot “segurament n’he fet un gra massa”. Aquesta autoflagelació és el preludi de l’abandonament posterior. Realment som conscients que exercir com a catalans al nostre propi país mai no ha de ser motiu d’autoinculpació? Només els dèbils d’esperit se senten culpables de ser com són i d’autoimposar-se’n la seva projecció pública.
És clar, però, que, si aquests catalans pessimistes només tenen com a referent visible i immediat una classe política que l’únic que els ha ensenyat és a obtenir el premi Nobel en acomplexament nacional i en covardia, qui pot estranyar-se d’aital situació?
Els catalans tenim la sort de tenir referents nacionals a cabassos i d’una talla humana i política inqüestionable. Només per citar-ne un, a tall d’exemple, podríem recordar el gran patriota Daniel Cardona i Civit. Una bona mostra –no pas l’única- que evidencia l’extrema mediocritat política que encapçala la nostra classe política actual que res té a veure amb el tremp, el coratge i el nervi que el país necessita en els moments decisius.
Faríem bé de començar a emmirallar-nos només amb aquells miralls que reflecteixen el nostre veritable tarannà nacional i no pas en l’opacitat actual. El mirall de la història és ple de llum quan ens hi reconeixem com a imatge viva d’aquells que hi han petjat el seu rostre lluny de la feblesa i la desídia actuals. Convido amb entusiasme els catalans pessimistes, aquells catalans a qui la por encara els tenalla el seu enorme potencial per proclamar-se normalment orgullosos de ser d’aquest país, que decideixin jugar a l’equip dels vencedors. La independència de Catalunya, senyors, és més a prop que mai, i és precisament ara –ara més que mai- quan Catalunya ens demana vigor, autoestima, actitud vencedora i moral de victòria perquè el mirall de la història que ens està esperant reflecteixi per sempre més aquest exemple de dignitat que ens ha fet únics al món sencer.
I és que no és pas al melic on ens hem de mirar, sinó al mirall de la història que, no ho dubteu, estem a punt de vèncer.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Arxiu del blog
-
►
2011
(24)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (4)
- ► de setembre (2)
-
►
2009
(36)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (2)
- ► de setembre (5)
-
►
2008
(60)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (6)
-
▼
2007
(80)
- ▼ de desembre (4)
- ► de novembre (8)
- ► de setembre (6)
-
►
2006
(131)
- ► de desembre (14)
- ► de novembre (17)
- ► de setembre (2)
-
►
2005
(116)
- ► de desembre (5)
- ► de novembre (2)
- ► de setembre (7)
-
►
2004
(1)
- ► de desembre (1)