Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el prel·ludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba. La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarrestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó. Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire? No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu sinó com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos tercos dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia ! Ara la pregunta és saber cap a on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en l’indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital)

Amb el nou Estatut, ens han volgut fer creure que Catalunya finalment tindria un tracte més just amb el finançament. Així doncs el Conseller d’Economia se’n va anar a Madrid per a negociar que el Govern Central complís la quota de finançament que anteriorment ja havien aprovat per llei.

Només això ja és patètic, un conseller anant a negociar que el Govern Espanyol compleixi una llei que ell mateix ha votat. És una vergonya que el govern de Madrid aprovi una llei per a no complir-la, però és d’esclau anar a Madrid a pidolar que la compleixin.

Així doncs després de tenses negociacions, el Conseller Castells va aconseguir que el Govern Central es comprometés a complir la llei i ens ho van vendre com una gran victòria. La “Metròpoli” es compromet a invertir el 18,8% del seu pressupost a Catalunya, que és el mateix que el PIB de Catalunya respecte Espanya, això representa 3.625M€ d’inversió real territorialitzable o 4.365M€ segons el Conseller Castells, en tot cas una gran presa de pèl.

El dèficit fiscal (eufemisme que s’aplica a les expressions com espoliació fiscal o robatori) de Catalunya el 2005 fou 19.200M€ aproximadament. Si s’hi resten els 4.000M€ del Sr. Castells, ens queda una espoliació de “només” 15.200M€. Enhorabona, ja no ens estan robant l’11,5% del PIB català sinó el 9,5% o això és el què ens volen fer pensar.

Anem a pams; el dèficit fiscal és allò que els catalans paguem menys el que ens retornen les diferents administracions, és a dir, Administració Central, Generalitat i Ajuntaments. El que ha negociat el Sr. Conseller només fa referència a les inversions realitzades pel Administració Central. Això vol dir que si la Generalitat i els Ajuntaments tenen pressupostos restrictius el dèficit fiscal es manté.

Parlem de la Generalitat. Aquesta es finança gràcies als pressupostos que directament li assigna el Govern de Madrid, per el percentatge en alguns altres impostos com l’IVA o l’IRPF i la totalitat de l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i dels Actes Jurídics Documentats (AJD). En primer lloc, el que ens pugui donar de més l’Estat pels percentatges de participació en els impostos compartits abans esmentats, ens ho poden restar de les aportacions als fons de suficiència. En segon lloc, el marge de maniobra de la Generalitat, que és bàsicament els impostos que recapta directament, es veuen directament afectats pel que passa en el sector immobiliari, tant és així, que els pressupostos de l’any que vé ja s’han hagut de revisar a la baixa.

Ara parlem dels Ajuntaments. No cal ser un expert per adonar-se que una gran majoria s’han estat finançant gràcies a les requalificacions urbanístiques, a més qualsevol projecte d’obra paga un 2,5% del valor d’aquest, per tal que l’ajuntament dictamini si se li concedeix el permís o no, tant si la resolució és favorable com si és negativa. Així doncs, amb aquest panorama ja podem veure que la reducció del dèficit fiscal és només una fal·làcia.

També sabem que la reducció del dèficit fiscal només és possible si la inversió creix i la pressió fiscal es manté o bé es redueix. Si bé s’estan fent algunes reduccions fiscals, com ara la rebaixa de l’IRPF, aquestes són més mediàtiques que efectives ja que per l’altre cantó veiem com tot allò que fins ara desgravava com per exemple els plans de pensions o els comptes vivenda, ara ja no ho fan. A la vegada estan augmentant els impostos indirectes com per exemple els aplicats als carburants, ja que el preu de la benzina sense els impostos ha baixat l’últim any (és cert que el preu del petroli ha pujat espectacularment, però també és cert que el barril de petroli es paga amb dolars que està en mínims històrics respecte l’euro), però en canvi el preu que paga l’usuari no para de pujar, i és que els impostos han fet una pujada espectacular. Actualment els impostos representen el 53% del preu de la benzina. També podem veure com alguns ajuntaments estan apujant les seves taxes molt per sobre de l’IPC i com augmenten els radars en els llocs menys efectius a l’hora de prevenir sinistres però calculadíssims per tal de recaptar.

Així doncs que no ens vulguin aixecar la camisa i no ens vulguin donar gat per llebre perquè ja n’estem farts de tanta demagògia i incompetència dels actuals governants.

Oleguer Brustenga
Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 17 de desembre del 2007 El lloc comú en què s'ha convertit el terme català emprenyat és profundament feridor per a la nostra dignitat nacional. No som el català emprenyat que peta quan menja seques, que diu renecs quan alguna cosa no li surt bé o que va amb barretina i fot un cop de puny damunt de la taula quan el nen insisteix perquè li comprin la motocicleta. No és que els catalans estiguem emprenyats, ni es tracta, com ha dit el president Pujol, de cridar mecagoncony. Tot això és folklore, regionalisme: són les conseqüències morals d'un pujolisme que estava tan obsessionat amb la cohesió social i amb tenir prestigi a Espanya que arraconava l'independentisme als sectors més marginals de la política, i el desacreditava alimentant fantasmes i cataclismes fins al punt que, encara avui, per a moltes persones de més de 60 anys, catalanistes i de bé, és esmentar-los Satanàs parlar d'independència. Al final la cohesió social ha servit perquè ens diguessin racistes, xenòfobs i nazis dins mateix de casa nostra i Espanya s'ha passat el nostre prestigi per l'engonal que és per on sempre se l'ha passat, el nostre prestigi i tot el que fa referència a nosaltres, i els atacs són descarnats, permanents, brutals. I aleshores jo entenc que algú que mai no ha estat independentista digui mecagoncony i estigui emprenyat amb una Espanya que li ha fallat perquè tantes coses n'esperava. Però això és retòrica de tribu encerclada. No, no estem emprenyats: estem ocupats. No volem més inversions: volem la llibertat. No volem que ens entenguin: volem que ens deixin en pau. I no volem dir mecagoncony per continuar fent pedagogia i tota aquesta comèdia barata que històricament no ha estat més que amagar el cap sota l'ala: volem una nació sobirana, i poder parlar com Déu mana. Salvador Sostres

Article publicat al diari Avui el 6 de desembre del 2007 Joan Ferran ha dit que TV3 és nacionalista. Mentida. TV3 és una cova de socialistes per culpa de Jordi Pujol. Àngels Barceló, la dona Otero, el Francino, etcètera, foren les seves criatures. Felicitats, president, i moltes gràcies. Per cert que ahir vau perdre una altra magnífica oportunitat de callar quan li vàreu dir sectari al tal Ferran. Primer perquè un president no ha d'adreçar-se jamai a ganiveters de saldo i cantonada, i després perquè si n'haguéssiu estat un poc més, de sectari, avui no tindríem aquest museu dels horrors soviètics i espanyolistes tant a la tele com a la ràdio públiques. És mentida que TV3 sigui nacionalista i el senyor Ferran és un cínic perquè ningú com els sociates ha perseguit periodistes a Catalunya. Les amenaces de Toni Bolaño a Jordi Barbeta, aquella fondíssima indecència. Aquell espectacle de carrer humit i fosc de barri miserable. Això és el PSC: aquest estil, aquesta racaille moral. Temen la llibertat, són la degradació de la democràcia. Aclarit això, cal dir que ben segur que TV3 hauria de ser una televisió nacionalista, com qualsevol televisió pública de qualsevol país del món. T'imagines la BBC a favor de l'ocupació nazi? O una televisió austríaca annexionista? O que la Deutsche Welle parlés en turc? Tothom s'estima la seva pàtria i els sociates són Espanya. Per això volen esborrar Catalunya del mapa. La LOAPA, pretendre ficar Pujol a la presó, l'espoli, les ridícules inversions. El candidat Montilla va ser una forma més de menysprear-nos: no en tenien cap altre que hagués llegit una mica? Ara Ferran ens discuteix que som una nació i voldria que TV3 fes més apologia de la invasió. Encara més de la molta que ja fa. Els socialistes em feu fàstic i em fa fàstic Espanya. El meu país està ocupat, això és una guerra i hi ha dos bàndols. Nosaltres i vosaltres. Salvador Sostres

Article publicat a opinionacional.com el dia 30 de novembre del 2007 No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya. Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari Europeu de Transport, el senyor Jacques Barrot. Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer, cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ? Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya. No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007 L'any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre "Per la concòrdia". Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l'ideal d'un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!» Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d'assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon, tenir homes capaços al capdavant del país. Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d'una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d'ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l'òrbita del seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya d'aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de «caps calents», atès que ni n'existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme. No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d'un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l'actualitat veurem com «els horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l'anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l'objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això són figues d'un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els «homes capaços» dels quals parlava l'autor de "Per la concòrdia" han de tenir l'aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits? Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l'exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d'encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d'or, serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d'un Estat català independent. Hem de dir als que ens volen representar que n'estem tips d'actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d'en Daniel Cardona recollides en el seu llibre "La Batalla" (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d'estadistes de caràcter, i de pit, capaços d'encarar-se amb l'invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se la seva dignitat.» S'ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d'independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats d'aquest. No hem de permetre que se'ns tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el pa que s'hi donarà, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l'estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l'enemic que «cap independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d'afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial. L'ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d'aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s'ha fet sota els acords d'una música celestial. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Discurs d’obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica

Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007


Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,

Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible.

Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar.

Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter.

Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes...

Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.

Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles.

Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum.

Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.

Però hi ha més encara...?

A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica.

És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona?

Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què.

L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat.

Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”.

Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi.

Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit.

En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a que es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la mil·lenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III.

Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuït mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”.

Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.

Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea.

Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles.

I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica.

Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament.

Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat.

Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills.

Moltes gràcies.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 19 de novembre del 2007 Veure la plana major de CDC embadalits com babaus escoltar amb unció el «mag» de la Franja al Cercle Financer de «la Caixa» és un espectacle entre decebedor i fantàstic. Com de costum, Duran va enlluernar el bo i millor de l'establiment barceloní amb el seu discurs fluid i acerat. Ja ho va fer fa uns anys al paranimf de la Universitat, però aleshores, a part dels concebuts tòpics, va dir molt poca cosa de relleu –encara que ben dita, com sempre. L'audiència tenia davant seu l'entreguista quintaessenciat i l'etern ministrable; l'home que amb quatre gats pren la Bastilla als albats de Convergència com a number one en les llistes electorals per Madrid elecció rere elecció, en un exercici quasi tan rutinari com l'encapçalament permanent, sospitós i xocant de les enquestes de valoració de determinats mitjans de comunicació, guanyi o perdi les eleccions. El martell d'heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l'Estat. La centralitat, l'estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència i ens provoquen, als que hem viscut diverses legislatures i la batalla estatutària, la hilaritat i la indignació més que justificada. Es allò de «Voteu-nos que serem decisius», «Ens necessitaran» i altres sentències de les quals el fracassat Roca –presentador de l'acte– en sap un niu. Com a vertebrador d'Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l'independentisme, per a ell cosa de «caps calents». No és que li hagi agafat la síndrome de Madrid, sinó que és un més d'ells; és un fidel servidor de l'Estat i de la Conferència Episcopal Espanyola. Que no oblidi, però, que la veritat ens farà lliures i per nosaltres, els catalans, l'única llibertat serà la independència i la sobirania, que no és de dretes ni d'esquerres, per això no hi ha altre camí després de l'experiència d'aquests anys de democràcia. Ens amenaça com a centralista, amb la frustració que es derivaria de la inestabilitat i la ingovernabilitat si s'adoptessin posicions independentistes. Ignora potser que més inestabilitat que l'actual, sense un Estatut votat pel 90% de les forces polítiques catalanes, és impossible? Ja estem acostumats a les frustracions i que menteixi quan diu que tant Txèquia com Eslovàquia i les exrepúbliques soviètiques estan penedides d'haver-se separat –perquè és una solemne mentida– o la ignorància més supina, que és el més probable. Avui els països que han aconseguit la independència estan infinitament millor que abans i, a més, viuen amb dignitat. Quina frustració més vol el de la Franja per als catalans? En aquest sentit, val a dir que quan el Parlament de Catalunya va ordenar a la Generalitat que convoqués el poble de Catalunya a la Convenció Catalana per a Europa –en la qual vaig intervenir–, Duran va formar part d'una comissió paral·lela anomenada impròpiament Fòrum Cívic Català –no prevista i innecessària– amb Obiols, Gutiérrez Díaz i altres eurodiputats que varen desactivar les conclusions a què es va arribar, per a ells massa arriscades i que s'acostaven excessivament a la temuda sobirania. Va defensar la fallida (a Déu gràcies) Constitució Europea que anorreava democràticament Catalunya de manera definitiva i la diluïa, no dins el desitjable magma europeu, sinó dins la preponderància i submissió espanyola. Vol substituir la confrontació pel diàleg i el pacte si cal. Vol més compromís que el que va proposar sobiranament el Parlament català en l'Estatut del 30 de setembre del 2005? És que el vol protagonitzar ell i els que li donen suport? Si us plau, que no ens proposin més Majèstics. Ens assisteixen les lleis nacionals i internacionals, però coneixent com hauríem de conèixer el comportament del poder central, sabem que no es pot fer de manera plàcida, sinó que la confrontació està assegurada, perquè Madrid vol, desitja i està disposat a qualsevol enfrontament amb els arguments antidemocràtics que calgui. L'èxit de l'independentisme, que representaria la llibertat per a Catalunya, seria el fracàs dels centralistes –dels quals Duran és un exemple manifest–. Per això tant ell com les forces que li donen suport a Espanya i a Catalunya s'hi faran amb les ungles per tal de defensar la posició de privilegi que els permet innoblement el sistema estatal. El d'Alcampell és com el gat dels frares, entremaliat, llest i murri. Com a polític innat que és, se les sap totes, és maniobrer i és dipositari d'ortodòxies espanyolistes i episcopals. En les últimes eleccions perd cinc diputats de quinze que en tenia i les enquestes li donen la millor puntuació. Sembla que tingui patent de cors; les seves intervencions captiven i enardeixen la plutocràcia assistent, fins al punt que una coneguda patum de «la Caixa» va dir, en ple èxtasi, que es trobava a la glòria després de sentir-lo. El que dèiem al principi: és un portent, un prodigi polític. Miquel Esteba Economista

Article publicat al diari Avui el 15 de novembre del 2007 Hi ha una sensació general que les coses són així i que així han de quedar-se. Hi ha aquesta sensació: que això no hi ha qui ho canviï. Divendres a Londres honraven els morts de la Segona Guerra celebrant el Poppy Day. Tothom duia una rosa de paper a la solapa. Les coses no van ser sempre tan belles com ara i alguns moriren per canviar-les. Al Regne Unit els bàrbars no hi entraren i no han perdut mai cap guerra. No han sucumbit ni a l'euro ni a circular per la dreta. La reina és la cap d'Estat i també de l'Església. De vegades cal morir i matar per defensar les bones idees. Sang, suor i llàgrimes. No em diguis que tot és una merda si després has de quedar-te escarxofat a casa. A la degradant mediocritat d'ara no hi hem arribat ni de causalitat ni fa tan sols algunes setmanes: ha estat un llarg viatge. Catalunya i els catalans hem fet un llarg viatge cap a aquesta vulgaritat. El que és urgent que canviem som nosaltres. Si ho aconseguim, les coses canviaran aleshores així de ràpid, com la poma madura que cau de l'arbre. El problema de Catalunya no són ni els trens i ni les altres infraestructures ni els diners que ens roben ni Espanya. El drama de Catalunya som nosaltres, el que ens hem deixat dir i el que ens hem deixat fer i el pobríssim nivell i la pobríssima valentia de les nostres respostes. L'avara pobresa dels nostres projectes, dels nostres plantejaments, de les nostres esperances. Si Espanya ens ha robat és perquè ens ha pogut robar, si Espanya ens té ocupats és perquè no hem sabut defensar-nos i som nosaltres qui hem votat els inútils que fan la pantomima de governar-nos. Si ens dediquem només a queixar-nos, continuarem fent el ridícul, com sempre el fan els que creuen que la culpa és dels altres. Cal només que algú faci un pas, i la marxa serà imparable. Salvador Sostres

Article publicat al diari Avui el dia 11 de novembre del 2007 El president de la Generalitat alerta que Catalunya pot dir que "adéu Espanya" i els diaris de Madrid li dediquen un breu. El president de Foment, Joan Rosell, es queixa de la manca d'inversions de l'Estat i exigeix les balances fiscals, i a la premsa de Madrid no hi apareix ni tan sols un breu. Madrid passa. Ni que el socialista Montilla adopti el to de Pujol, ni que Rosell (abans afí al PP) copiï el memorial greuges de Carod: res no trasbalsa Madrid. En conclusió: Catalunya no fa por. Maquiavel ja va dir que el Príncep ha de ser temut abans que estimat. Els catalans, presoners del bonisme i el progressisme en relació amb Espanya, encara no hem descobert que la sentència maquiavèl·lica és la base de la supervivència política. Pujol va preferir ser estimat abans que temut, i d'aquí ve la immensa quantitat de diners malbaratada a fer pedagogia amb exposicions tipus Cataluña, tierra de acogida. Maragall també va voler ser estimat per una Espanya plural que només existia en el seu cap. Fins Carod, quan a Madrid demana que li diguin Josep-Lluís, està reclamant amor i comprensió. Catalunya no fa por i, per tant, Espanya ens tracta com ens tracta. Diu el refrany: tal faràs, tal trobaràs. Ara Catalunya està trobant-se amb les conseqüències de la seva política mesquina en relació amb Espanya dels darrers vint anys. A Espanya saben que la meitat dels catalans votarem partits d'obediència espanyola que, al moment de la veritat, seguiran les instruccions de Madrid (vegeu la vergonyosa intervenció de Tere Cunillera en defensa de l'actuació de Zapatero en l'afer de Rodalies). A Espanya també saben que l'altra meitat dels catalans voten partits catalanistes com CiU i ERC, però aquests partits es venen al poder per un plat de llenties. Rosell denunciava que, des del 1997, Catalunya ha rebut un 28% d'inversions menys que Madrid. Caldria afegir que els pressupostos de l'Estat discriminatoris han tingut sempre el vot afirmatiu (segons els casos) o de CiU o d'ERC. A Espanya saben que Roca, Duran i Lleida, Puigcercós o Ridao són una colla de fenicios: els dónes quatre inversionetes i tots contents cap a casa en cotxe oficial. Catalunya no fa por. El catalanisme no fa por. Una enquesta publicada fa deu dies de cara a les eleccions de març donava al PSOE dos diputats més a Catalunya, i al PP els mateixos. A Espanya saben que el descontent de Catalunya no té ni tindrà cap traducció política. Han entès, d'ençà de la retallada de l'Estatut, que el govern català és dèbil, i que la classe política catalana està tan barallada i dividida que (per dir-ho en termes futbolístics) es marca ella mateixa. Us imagineu unes paraules d'Ibarretxe semblants a les de Montilla? L'endemà, tots els diaris n'haurien anat plens. Perquè, a Madrid, Euskadi fa por. I no pas pel terrorisme. Fa por perquè hi ha un moviment polític sòlid, articulat, unit i seriós amb un projecte de país ambiciós. Per què Euskadi fa por i Catalunya no? Perquè, a Euskadi, el PNB no ha tingut com a monocultiu el peix al cove. Francesc Puigpelat

Quim Gibert/ psicòleg.

Cap a finals de novembre de 1936, pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d'un complot contra la seva persona. Tot apunta que l'home clau era Andreu Rebertés, precisament perquè ocupava el càrrec de comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català, i destacats líders independentistes.

Rebertés va ser detingut i executat. I els dirigents crítics d'ERC, Casanovas i Gassol, i el secretari d'Estat Català, Joan Torres Picart, foren convidats a emprendre un exili imposat.

Des de l'inici del conflicte bèl·lic, la direcció d'ERC fou titllada de desvirtuar l'esperit fundacional del partit, de tipus democràtic i nacional català, i d'ajupir-se al xantatge anarcocomunista espanyol. A fi i efecte de posar-hi remei, una de les prioritats d'Estat Català i dels sectors d'ERC contraris a la CNT fou la de forçar la substitució, a la presidència de la Generalitat, de Lluís Companys per Joan Casanovas. I és que els acords del govern Companys amb els cenetistes eren contemplats pels conspiradors independentistes com un impediment per alliberar Catalunya del jou espanyol. De fet, l'anarcosindicalisme va aconseguir desmobilitzar la columna Pau Claris, promoguda per Estat Català, i la gestació de l'Exèrcit de Catalunya.

Segons l'historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l'opció netament independentista: «Fou contrari al predomini tant del govern central de la República com del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a causa de la pèrdua de poder de la Generalitat que això representava». I, per tant, amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.

Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre «espanyols malavinguts». És a dir, la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l'objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals similars a França i Batista i Roca, a Anglaterra. Els resultats foren poc gratificants. Poblet també apunta que Casanovas fou acusat de negociar la neutralitat de Catalunya i de pretendre posar-la sota la protecció de França i Anglaterra: «De si es produïren i fins a on arribaren aquestes negociacions resta encara la incògnita.» I és que aquest complot contra Companys és, amb paraules de l'historiador Enric Ucelay-da Cal, «el tabú més important de la Guerra Civil a Catalunya. El tema fou silenciat de manera contundent a la premsa barcelonina».

No és la primera vegada ni serà la darrera que els catalans ens fem el propòsit d'alliberar-nos d'Espanya. Per més que d'aquest combat alguns en facin una caricatura, treballar per la sobirania d'un país és sempre un esforç d'allò més noble i coratjós. No oblidem que els petits avenços amb prou feines salten a la vista. I que, en canvi, un únic mal resultat tendeix a magnificar-se. En aquesta línia, Edmond H. Fischer, premi Nobel de Medicina de 1992, assenyala: «L'èxit és fill de mil errors.» I és que cal ser molt reiteratiu per tal que prengui la guspira.

Informa: EL PUNT i extret de www.radiocatalunya.ca

Article publicat al diari Avui el 29 d'octubre del 2007 Cauen els trens i les andanes i les estacions elèctriques i és això del que parlem quan diem que ens roba Espanya. Però el que cau sobretot és la Catalunya moral, incapaç de reaccionar i de rebel·lar-se contra la brutalitat de tanta incompetència i tanta barra. Al capdavall aquesta és la crisi de més importància: Montilla, que haguem elevat el polsós socialisme espanyol al govern de la nació; que encara avui Zapatero continuï, a Catalunya, pujant en intenció de vot. El que és de poble retardat és que encara visquem més pendents del PP que del dany irreparable que el PSOE i el PSC sempre ens han causat. El que és dramàtic és que Zapatero pugui venir a fer el mec a Bellvitge, al bell mig del desastre que ell mateix ha organitzat, i no només ningú no l'escridassi sinó que rebi a sobre brams de suport. El problema de Catalunya, abans de cap altra consideració, és Catalunya, i no Espanya. Previ al conflicte polític, Catalunya té un conflicte moral. Una degradació que ve del relativisme conformista i de la renúncia a l'excel·lència; del ja ho trobarem, de la banalització de l'ordre i la jerarquia, d'haver fet més llarga la llista dels drets que la dels deures i de la mesella resignació nacional a canvi del fals pragmatisme de l'anar tirant que, com era de preveure, aquests dies ha quedat mort i enterrat als esvorancs de les obres del tren de gran velocitat. "El que hem de fer és parlar dels problemes de la gent i no de qüestions identitàries": vet aquí el final de recorregut d'aquest dilema estúpid. Després de tant fer pedagogia i de dir que no érem independentistes, ens han caigut a sobre i totes de cop, les conseqüències de ser Espanya. Aquestes són les conseqüències del regionalisme, del pactisme i del peix al cove: un país que, humiliat, cau finalment a trossos després d'haver-se deixat robar tant. Salvador Sostres

Publicat al diari digital Directe.cat Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats. L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat. L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat. La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla. Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú. Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 27 d'octubre del 2007 Sovint es diu que és perdre el temps comparar-nos amb els bascos i és possible que les circumstàncies no siguin comparables, però hi ha d'altres coses que sí. Les persones que han liderat tots 2 nacionalismes, per exemple, i fa molta enveja que Xabier Arzalluz no tingui cap problema per dir-se independentista i per assegurar que quan hi hagi el referèndum votarà que sí. És possible que el País Basc i Catalunya, en molts aspectes, no puguin comprar-se, però ha estat moralment, políticament i estèticament horrible que el president Pujol hagi dit sempre que no és independentista i que hagi alimentat sempre el deliri -això sí que és un deliri, i no la independència- de voler fer pedagogia a Espanya i pretendre civilitzar-la. Els brillants èxits i progressos que les successives administracions convergents van aportar a Catalunya només un socialista podria negar-los, i l'excel·lència d'aquells governs brilla més encara si la posem en contrast amb aquest can pixa i rellisca d'ara. Però tal com explicava el doctor Vila en el seu article de dimecres, Pujol va rebaixar fins a tals punts els nivells de l'èpica que fins i tot els ha pogut assumir Montilla (Fem i farem = Fets i no paraules, etcètera). Pujol ens va fer sentir incòmodes parlant de la llibertat de Catalunya, com si fos només cosa de 4 brètols. Va insistir en el peix i en el cove i ara que no tenim ni tan sols pescador, Convergència s'ha quedat desorientada i amb unes perspectives electorals cada dia més a la baixa. Pujol va robar-li el somni a Convergència i a la nació, i per molt que sigui important fer la feina de cada dia ben feta, i per molt que el president la fes prou bé sobretot els primers anys, qualsevol projecte nacional és un somni i si el negues acabes semblant una puta barata que cada dia se'n va amb qui millor li paga. Salvador Sostres

Article publicat al diari Avui el 26 d'octubre del 2007 E l xivarri informatiu generat per les obres d'arribada del tren d'alta velocitat no m'ha impedit escoltar les declaracions del president de l'empresa constructora que dirigeix i integra aquestes obres. Encara que intentava amagar-ho, feia aspecte de desesperat. Com el senyor Morlán. Els informatius mostren gent protestant, indignada. En el meu cas, com que no sóc usuari de Rodalies, la vergonya supera la indignació. Aquest senyor de l'empresa constructora de que els parlo va dir coses significatives, com ara que la seva empresa havia suggerit fer les obres amb una altra tècnica -ja que les autoritats s'havien encaparrat a voler fer passar el túnel per aquells indrets tant complicats-. El seu suggeriment, però, no havia estat escoltat. Exasperat, assegurava que aquesta era l'obra més complexa que mai havia dirigit. Emprenyar-se ara per les conseqüències que comporten aquestes obres és tan grotesc com enfadar-se perquè es té febre, i oblidar la malaltia que l'ha originada. Veure per televisió determinats governants catalans, alcaldes, etc., amoïnats principalment per les repercussions electorals, protestant indignats, observar com, tot ajudant-los a desviar l'atenció, el periodisme barceloní els fa cas i carrega contra Madrid, és de dements. Assenyalar fora, quan els responsables del desgavell estan perfectament identificats i localitzats a tots i cadascun dels consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, diu molt poc de la nostra intel·ligència col·lectiva. Perquè la història del traçat de l'alta velocitat a Barcelona hauria de ser motiu d'estudi. De com un país sencer es comporta com un adolescent estúpid. La història d'aquest traçat per la conurbació de Barcelona és la demostració palpable que hi ha països que, arribat un moment determinat, són capaços de beure's l'enteniment. Ni feia falta entrar a Barcelona per on s'hi entra, ni fer el recorregut que es fa pel Baix Llobregat, ni fer un túnel nou per creuar la ciutat, ni es necessitava per a res una estació a la Sagrera, etc. Podríem començar a creure en el futur del país si sortís algun polític i expliqués a l'electorat de l'àrea de Barcelona (capital inclosa) que l'origen dels seus maldecaps no són Renfe, ni Adif, ni la ministra Álvarez. Que ells només representen la febre actual. Que els causants principals d'aquest desastre són les mediocres i amorals autoritats locals que aquests ciutadans escullen. I quan abans parlava de vergonya ho feia perquè ara (i cada dia des de fa mesos) és el tren. Però un altre dia s'incendia l'Hospital de la Vall d'Hebron. A l'estiu, Barcelona es queda a les fosques. Les cues mèdiques han esdevingut estructurals. El sistema educatiu fa plorar. Les infraestructures són insuficients, i quan ens donen quatre duros els gastem demagògicament per recuperar peatges. La immigració està descontrolada i fa lleig dir que és excessiva i causa molèsties. Es fan opes incompetents disfressades d'interès nacional i, quan fracassen, diem que és culpa de l'anticatalanisme. L'aeroport se'l reparteixen els cacics de Barcelona utilitzant AENA com a intermediari i, a sobre, donem la culpa a Madrid... M'aturo? Hi ha països que són un problema per als altres -Japó o França, per exemple, han estat, durant segles, una pedra a la sabata per als que els envoltaven-. Però n'hi ha d'altres que són un problema per a ells mateixos. És el cas d'Argentina. O el de la Catalunya d'avui. Països que pretenen ignorar que el principal causant de la seva desgràcia són, precisament, ells mateixos. I el fet que difícilment els països estiguin tocats per la sort em permet assegurar que el pitjor encara ha de venir. Acusin-me de pessimista, però si volen en tornem a parlar d'aquí a uns mesos. Perquè davant determinats reptes, quan s'està preparat, quan s'actua de manera competent, es pot ser raonablement, només raonablement, optimista. Altrament cal ser realista. Portem massa temps fent el burro -sostingudament, sense defallir-. I, a sobre, buscant qui és que, des de Madrid, ens fastigueja. Amb una gran inconsciència, no volem assabentar-nos que la realitat és punyetera, que les barbaritats acaben passant factura indefectiblement. A alta velocitat. O a poc a poc. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat a elsingulardigital.cat el dia 23 d'octubre del 2007 Sembla que la direcció d’Esquerra Republicana, després dels insults i de les desqualificacions -càncer, empestats, bluf mediàtic...- que ha dedicat a Joan Carretero, en particular, i als corrents crítics del partit, en general, haurà de reconsiderar profundament la línia de submissió al PSC que ha seguit fins ara. Que en la Conferència del passat cap de setmana la distància entre els favorables i els contraris a la renegociació del pacte de govern amb el PSC i amb ICV fos només de cinc punts (43% - 48%) és per pensar-s’ho. Però temo molt que no servirà de gaire. El virus del montillisme, que té el poder màgic de convertir els socis independentistes en avaladors de la política espanyolitzadora del PSC, només pot ser vençut per mitjà d’un tractament de xoc; només una davallada electoral pot fer reaccionar una direcció superbiosa que ja fa temps que no porta roba interior per tal de facilitar les coses als seus gentils sodomitzadors. Per altra banda, n’hi ha prou de comparar el discurs actual d’ERC amb l’anterior de CiU per veure que “tranquil·litat i bons aliments” i “el meu mal no vol soroll” són les dites que millor resumeixen la seva praxi nacional. És cert que Jordi Pujol parlava de “fer país” i que Carod-Rovira parla d’“independència”, però el primer modernitzava Espanya mentre Catalunya s’antiquava i el segon avala des d’aquí els mateixos que ens provincianitzen des d’allí. Això fa que, trenta-dos anys després de la mort de Franco, Catalunya sigui avui un país infrastructuralment obsolet, lingüísticament esblaimat i nacionalment amansit. Tot un llegat per als joves catalans. “Voteu-nos per ser decisius a Madrid”, demanava CiU mentre pactava amb el PP; “voteu-nos per ser forts a Madrid”, demana ERC mentre és incapaç de forçar Zapatero perquè eviti l’apagada de TV3 al País Valencià o perquè Salamanca torni els papers de Catalunya. La política narcòtica de CiU ens ha dut a aquest atzucac, la política montillista d’ERC posa els mobles perquè ens hi acomodem. Esquerra, per sort, continuarà viva el 2014, però algú creu que la direcció serà la mateixa? Víctor Alexandre Periodista i escriptor

Editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya publicat aquesta setmana d'octubre de 2007.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.

L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.

En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.

La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.

Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339

“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348

(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)

És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.

Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Article: PDF

Publicat al diari El Punt el 5 d'octubre del 2007 El sacerdot i publicista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany va publicar, el 1884, la seva gran obra "El liberalismo es pecado", que va tenir gran ressò no solament en els àmbits espanyols sinó també en els europeus. De fet, caldria emmarcar la seva vasta obra dins el que més endavant s'ha qualificat com a integrisme, sinònim d'intolerància i bel·ligerància sectària. La seva magna obra va aixecar una forta polèmica i va ser assumida pel carlisme com a model doctrinal i programàtic. Finalment la Sagrada Congregació de l'Índex li va manifestar per escrit: «La obra previamente sometida a censura de esclarecidas personalidades merece alabanza porque con argumentos sólidos, clara y ordenadamente expuestos defiende la sana doctrina.» L'ultramuntà vallesà era un defensor acèrrim del Syllabus del papa Pius IX. En aquest recull no s'hi posen per poc, ja que s'hi inclouen vuitanta proposicions condemnatòries, entre les quals avui es podria afegir el laïcisme i el relativisme ratzingerià. Entre altres anatemes, condemnava el liberalisme –cap al·lusió als innobles centralismes– i ja s'avançava al sinistre Tallaferri, nunci de sa santedat, que va clausurar el concili català, en la seva condemna dels «nacionalismes exacerbats», com va qualificar el català, en un mutis «urbi et orbe» tot mirant pel cim de les ulleres, en el discurs de cloenda a la catedral de Tarragona. Jo, que em sento liberal fins al moll de l'os, tant des del vessant polític com econòmic i cultural i, a la vegada, professo la fe catòlica, ho puntualitzo abans d'afirmar solemnement que l'independentisme no és pecat. Ho dic després de caure del cavall de l'inoperant, dèbil i entreguista nacionalisme català que, si no es prenen mesures urgents, ens durà cap a la nostra extinció com a poble. La contundent afirmació de Sardà en el llibre que aixecà en el seu dia tanta polseguera estic convençut que avui encara molts integristes –i n'hi ha molts– la subscriurien. Malauradament, la meva afirmació, que encapçala l'article, no crec que mereixi la mateixa atenció ni que tingui la mateixa repercussió ni difusió. El que més s'acosta al pecat és el centralisme propugnat per la Conferència Episcopal Espanyola, que inclou, és clar, els bisbes catalans. Deixar que la seva emissora oficial, la Cope, difami, menteixi i agredeixi les nostres consciències no té perdó de Déu. El Vaticà, almenys, hauria d'incloure en els seus pecats capitals el «centralisme exacerbat» i actualitzar el Syllabus del papa Pius IX. D'una manera molt perceptible, cada cop es parla i s'escriu més de la independència de Catalunya. No podia ser menys. Algú dirà, de manera interessada i frívola, que delirem, que no toquem de peus a terra, però saben perfectament que el país no va bé i que la independència és possible, desitjable i rendible perquè l'esclavitud no és bona, i els esclaus, per aconseguir la llibertat, s'han d'alliberar abans de la covardia ancestral. Avui podem assegurar que qualsevol actitud i tracte plausible i raonable amb el sistema centralista és impossible, per això no ens queda cap altra sortida que la independència. Només cal aplicar el sentit comú per adonar-se que la «colònia» catalana és tremendament rendible al centre per a les seves oprobioses finalitats. Ja que el centre no vol sentir parlar de Catalunya com a nació i reduir-la a la simple regió del NE d'Espanya. L'atac del centralisme és furibund i no té misericòrdia, per això cal respondre-hi amb serenor, però amb determinació i, si cal, jugar-se interessos, béns i salut darrere la finalitat essencial. Els nostres descendents ens ho agrairan. Ho dic racionalment després d'un procés personal que m'ha portat a un cert darwinisme polític que s'ha produït inevitablement en el transcurs del temps. De simple catalanista, a independentista, passant pel nacionalisme, primer moderat i després radical. Sobretot caldrà «tenir el seny de no tenir seny»; el seny pervers diluït en el magma de la covardia, que se'ns ha ensenyat fins ara, i ser valents, però no temeraris. No, no ens deixem portar per pacifismes fàcils, resignacions estèrils i falsos pactes. No patim pensant que som uns il·lusos ni uns somiatruites en lluitar pel que volem perquè tenim tota la raó del món, però no n'hi ha prou amb la raó. Cal la determinació ferma, decidida i intel·ligent de posar tots els mitjans al nostre abast, amb les renúncies que calguin, sempre amb la convicció que podem i hem d'arribar a la independència de la millor manera possible. No ens calen partits nacionalistes comparses que amb anades nocturnes a la Moncloa o amb catalanismes socials i pluges fines vulguin arreglar-ho tot amb contrapartides de prebendes, escons i poltrones –en definitiva, poder eixorc i entreguista–. No, no ens calen ni pujolismes egocentristes, ni pseudofederalismes maragallians, ni «molt honorables gestions» montillanes. Els nacionalismes avui ja no són de confiança i no serveixen, atrapats en les seves contradiccions i necessitats imperioses de mantenir el minso poder que els permeti tirar endavant. No solament crec que no és pecat ser independentista, sinó que estic convençut que aquest sol fet ens farà merèixer un lloc de privilegi al cel perquè a Déu no se l'enganya amb Copes ni pastorals centralistes. Catalunya i, consegüentment, la societat catalana, estan malaltes. Cal fer, doncs, un diagnòstic exacte abans d'aplicar la terapèutica apropiada. Però això pot ser objecte de posteriors articles. Miquel Esteba Economista i empresari 5 octubre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)

I és que no és pas al melic on ens hem de mirar, sinó al mirall de la història que, no ho dubteu, estem a punt de vèncer.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà