Prou Pujol, si us plau
Article publicat al diari El Punt el 15 de novembre del 2008 L'expresident de la Generalitat és conseqüent, ja que mai no ha propugnat la independència de la nació. Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país i per a ell seria un fracàs que Catalunya un dia se'n sortís.
El bon amic Pere Ignasi Fages de Climent va assistir per circumstàncies especials al consell de guerra que es va fer a Jordi Pujol. Segons m'explica, va quedar impressionat per l'enteresa i valor que en tot moment va demostrar el personatge. En un moment determinat, recorda que va dir: «Som un jovent que puja lentament però inexorablement...» Avui, tanmateix, ens hauríem de preguntar cap on volia anar. En tot cas, d'aleshores ençà cal reconèixer que el pujolisme ha impregnat la vida política catalana i avui encara continua amb el «seu» partit, ara liberal, ara socialdemòcrata, però amb gran poder de convocatòria. La trajectòria posterior de l'expresident no cal esmentar-la, perquè és propera en el temps i suposo que ho deu explicar prou bé en les seves memòries.
Si m'he decidit a escriure aquest article és després de les circumstàncies viscudes els últims temps, que configuren la meva opinió, i arran d'unes declaracions desafortunades en un col·loqui al Palau Robert de Barcelona, en què va dir que treballar per la independència no ens proporcionaria «ni un rosegó de pa».
Cal dir que Pujol és conseqüent amb ell mateix, ja que no ha propugnat mai la independència de la nació. He de confessar, per altra banda, que l'entenc perfectament, perquè jo pensava el mateix que ell. Però el transcurs dels anys i les experiències viscudes m'han fet canviar de parer d'una manera irrevocable i avui sóc independentista convençut de pura necessitat. La conversió em ve de lluny perquè, ja a l'any 1991, a l'article «Nacionalisme ful», a El Punt, mostrava la meva disconformitat política. Rectificar és de savis. Per reblar les meves conviccions més pregones n'he tingut prou d'haver de patir el procés estatutari amb la inicial súplica vergonyant dels líders polítics catalans i l'inconclús tracte posterior. Que no en té prou l'expresident? Què n'espera, del centralisme?
Puc assegurar-li que el país no pot estar permanentment integrant i reciclant gent sense el risc cert de desnacionalització, encara que antigament ho hàgim fet molt bé. Però Catalunya n'està farta, de tant d'esforç, i no pot acceptar la peregrina idea que ens «retrobarem» per la via de la integració com a àncora de salvació. Per això precisament és indispensable que puguem ser amos dels nostres propis destins i no ens hàgim de menjar els autèntics «rosegons» que ens deixen els centralistes.
Algunes de les meves raons són les següents. Com tothom sap, la Generalitat, a instàncies del Parlament, va convocar el poble català a la Convenció Catalana per Europa perquè hi intervingués sense intermediaris partidistes. Vaig formar-ne part i vaig poder comprovar de primera mà el joc brut dels polítics, que varen jugular qualsevol temptativa que no fos el vot positiu d'una Constitució que negava el pa i la sal a la nació catalana. Em consta que el primer interessat que així fos va ser l'aleshores president Pujol.
Vaig tenir posteriorment accés al debat Barrera-Pujol de la Fundació Arnau de Vilanova, que aconsello a tothom d'escoltar. Pujol va mentir quan va dir que Irlanda no volia ser independent. Va demostrar la seva intencionalitat malèvola o la ignorància més absoluta. Acorralat per les intervencions punyents de Barrera, va dir quelcom comprensible però inacceptable, que fa pensar quan va dir que «cal estar disposats a posar 900 morts sobre la taula» (suposo que es referia als morts d'ETA).
Fa poc ha intervingut en una jornada al monestir de Sant Benet de Bages acompanyat de Felipe González i Miquel Roca –que sempre riu i no sé exactament de què–. Es va parlar de la manca de lideratges en el món i al nostre país. Com Diògenes, varen buscar en el firmament polític actual líders vàlids i valents per resoldre els problemes que ens preocupen.
Suposo que tant González com Pujol eren conscients que havien estat líders d'un cert gruix en un cert moment, i jo hi afegiria que el president de CDC encara està exercint com a tal. Al meu entendre, és un llast insuportable perquè el pitjor que li pot passar a un país és tenir un líder essencialment equivocat i, com ell, lliurat al centralisme i als poders fàctics.
No ens enganyem, Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país, el líder per la plenitud nacional, i ho estem pagant molt car. Avui Catalunya està acorralada a les cordes pels anys eixorcs de comandament de CiU i els desencerts dels successius tripartits.
A la seva proverbial egolatria –Pujol té la dèria, letal per a nosaltres, de manar i res més– cal afegir-hi la desgràcia de ser un mal estrateg que avui encara controla un partit «nacionalista» amb un electorat fidel que malauradament el segueix, com vàrem fer molts de nosaltres durant massa temps, encegats per la seva personalitat i prestigi.
No veig que la rectificació entri en els plans del pujolisme, ans al contrari. Sempre aprofita la més petita avinentesa per atacar l'independentisme i descarta cap consideració de culpa. Quina llàstima!
Estic segur que Catalunya i la seva necessària independència té amb ell l'enemic a casa i que per a ell el seu fracàs més dolorós seria que Catalunya, de la mà de les noves generacions, se'n sortís. S'hi fa amb les dents quan veu que algú s'escapa del seu guió i li pot esmenar la plana, per això està molestant permanentment, posant límits al jovent, que té tot el dret de reclamar la independència.
Ens vol fer creure que la culpa de tot, és clar!, és dels altres; que deixi en pau els independentistes, siguin de dretes o d'esquerres, perquè, «lentament però inexorablement» reeixiran en la seva valenta i difícil tasca.
Miquel Esteba
Empresari i exalcalde de Figueres
Tractat dels Pirineus: Fa 349 anys que Catalunya està dividida entre Espanya i França
Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.
El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.
Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, dels quals es consideren una conseqüència.
Antecedents
França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.
Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.
Les negociacions
En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.
El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.
El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).
En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.
El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.
Conseqüències per a Catalunya
Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.
Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.
A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.
Extracte
« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »
Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hallasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »
Traducció:
« "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."
Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...); ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dins de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."
Bibliografia
Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.
Enllaços externs
El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya
El Tractat dels Pirineus a El Talp.
La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig.
(francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea
Article extret de http://www.radiocatalunya.ca/noticia/tractat-dels-pirineus-fa-259-anys-que-catalunya-esta-dividida-entre-espanya-i-franca
La paraula por no existeix per Catalunya Acció
Voldria parlar-vos de la por; i més concretament, de la por dels catalans. Algú es preguntarà: però els catalans, tenen por? Doncs bé, en certa mesura, sí.Sovint observem com hi ha tantes persones que canvien de llengua davant d’un interlocutor que parla la llengua dels colonitzadors espanyols i francesos. Molts es pregunten com es pot defensar la nostra llengua davant d’aquest eixam de desertors lingüístics que poblen el país. La resposta, ben segur, no pot recaure només en una explicació. Tot i això, sí que és necessari recordar que, després de tres segles, els catalans hem estat un poble sotmès contínuament a la tirania de la por.
Tant ha estat així, que el que recollim avui és el fruit d’una persecució constant que encara patim com a poble, com a llengua i com a individus amb caràcter i personalitat diferenciada.
La por és el resultat d’una estratègia que no té res d’innocent. Sigui per la força de les armes primer, a fi d’imposar-se sobre un país aliè; sigui amb legislació que obviï la legislació original, la finalitat última és infringir en la població de la colònia l’hàbit de la por, i fer-ho per tal que aquesta població l’adquireixi i l’interioritzi fins al punt de creue’l un comportament absolutament normal i inconscient. La por sí que pot ser inconscient, però la por mai no pot ser normal.
De fet, però, com voldríem que no tingués por un poble que ha estat sotmès a guerres, assassinats, persecucions, càstigs i escarnis públics, saquejos i il·legalitats constants durant tres segles de manera persistent i continuada? Pocs pobles han patit una persecució tan ferotge pel simple crim de ser un poble amb personalitat pròpia. A la Mediterrània, per exemple, podem trobar un cas similiar amb la persecució a què ha estat sotmès el poble jueu.
Malgrat això, com expliquem que avui el percentatge de catalans que votarien a favor de la independència és més alt que mai? Aparentment, si jutgem per certes actituds que ens parlen d’una por presumptament adquirida, semblaria que també la necessitat d’independitzar-se provocaria un cert recel. I és segurament per això, per la necessitat de posar fi a tot el que ha provocat aquestes pors, que és quan és més es manifesta la urgència de dir prou i plantar el maltractador. Però, qui comença?
La paraula por no existeix per Catalunya Acció. I nosaltres estem a punt.
A punt per iniciar un procés de trencament definitiu amb Espanya i França.
A punt per trencar definitivament amb el maltractador i amb tots aquells que, des de Catalunya, hi col·laboren.
A punt per fer que la independència deixi d’estar orfa políticament i començar el viatge que ens durà a onejar la senyera juntament amb la resta d’estats d’Europa.
A punt per demostrar a Espanya, a França i a tot el món que mai, mai, no es pot destruir un poble vencedor.
Albert Ubach
Ni oblidem ni perdonem
