Durant les properes setmanes o mesos, els catalans del Principat, i de rebot gran part de la resta, ens juguem la meitat del nostre futur econòmic. Així de contundent. Que el gruix dels polítics catalans, economistes, comerciants, organitzacions empresarials i sindicals catalanes faci pinya com mai, sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat, i que el govern espanyol del mentider Zapatero hagi decidit d'ajornar encara uns mesos més la decisió final, no fa més que confirmar dues coses: la primera, la importància estratègica de la qüestió, i la segona, les intencions que Espanya hi té. Però la qüestió important de veritat és: què hem de fer els catalans després?

Que tothom es desenganyi. Si ho poden evitar, Espanya no permetrà que Barcelona competeixi amb Madrid en vols intercontinentals. Si fes aquest pas en fals, malversaria dècades senceres d’esforços en la seva estratègia d’absorció de l’economia catalana per part de Madrid. I no només això, sinó que al faraònic aeroport de Barajas no li sortirien els números. Obrim els ulls: no ho faran. No assignaran la nova terminal sud del Prat a l’aliança Star Alliance en exclusiva, sinó que com ja apuntava fa poc el professor Ramon Tremosa, repartiran la terminal i li cediran un bon tros a Clickair amb arguments de mentider professional sobre una suposada “igualitat d’oportunitats”.

Un dels arguments és fins i tot patètic: diuen que Clickair és una companyia “catalana”, i que també ofereix vols internacionals. Ho diuen amb el clar propòsit d’enganyar la població, perquè Clickair no és més que una filial d’Iberia, i els vols internacionals que ofereix no són pas intercontinentals, que són els que de debò marquen la diferència quan parlem d’aeroports, ciutats i països. Iberia i AENA s’alimenten mútuament, són còmplices del mateix crim: l’assassinat amb traïdoria de l’aeroport del Prat.

La interpretació dels fets recents és ben senzilla: Iberia ha creat Clickair fa quatre dies, justament amb l’únic propòsit de de quedar-se part de la terminal sud del Prat, per a alimentar el ‘hub’ de Barajas (on Iberia està concentrant els seus vols) i per a evitar o entorpir tant com pugui que Star Alliance potenciï l’aeroport de Barcelona fins al nivell que li correspon. Per ubicació, pes econòmic, població, atractiu turístic i fins i tot per trànsit aeri actual (8è aeroport d’Europa), Barcelona ha de ser el gran ‘hub’ intercontinental al sud d’Europa d’una de les grans aliances aèries europees. És a dir, li correspon competir amb Madrid, i això enviaria Barajas a les fosques ombres de les pèrdues.

Però el que de moment ningú no diu, i és el que jo preguntaré ara de manera clara i oberta, és què dimonis faran tots els que ara clamen a l’uníson per l’adjudicació exclusiva de la terminal sud a Star Alliance, després que AENA no els faci cas i consumi el crim repartint la terminal? Es quedaran potser amb cara de tontos, com ha passat durant tot el procés estatutari, que encara no ha acabat? Es lamentaran de la seva “mala sort” perquè no han estat capaços de convèncer els espanyols? Pensaran que els espanyols són ingenus, com quan cada any no construeixen ni les poques infraestructures que pressuposten? Tornaran potser a casa amb la cua entre cames pensant que bé, que la propera potser anirà millor o almenys no tan malament…?

Quin és el pla B dels senyors empresaris, quan les seves empreses no puguin expandir-se cap al món en igualtat de condicions? Què faran els senyors economistes, certificar la malaltia i prou? Què diran els senyors representants sindicals quan segueixin perdent-se llocs de treball a la indústria per la manca de presència o la marxa de multinacionals? Què faran els senyors dirigents de partits suposadament “nacionalistes” o “independentistes” quan els tornin a passar per la cara que no decidim res? Què faran els senyors hotelers, restauradors i comerciants quan el gruix dels turistes vingui en companyies “low cost” i deixin aquí de tot menys diners? Què faran, tots? Plorar? Plegar? Suïcidar-se? Emigrar? Fer pinya per a després marxar derrotats i deprimir-se és la cosa més absurda del món. Si es fa pinya és per a atacar. Per a atacar de forma definitiva.

M’avanço ja als esdeveniments, i els dono la solució, per a què no els agafi res per sorpresa. Quan Espanya perpetri d’aquí a poc aquest nou atemptat a l’economia catalana, en lloc de fer el ploramiques o entrar en depressió profunda, els encoratjo a promoure de forma clara, oberta i definitiva, a nivell mediàtic, econòmic i polític, la creació urgent d’un Estat català independent. I per si els costa de pensar-hi de forma espontània, els ajudaré una mica recordant-los que amb un Estat català no ens afectaran ni ministeris espanyols “poc comprensius” (directament seran nostres) ni balances fiscals no publicades (seran els nostres pressupostos de l’Estat). I a més hi haurà molts països del món amb moltes ganes d’establir immediatament relacions comercials directes amb nosaltres.

Això sí, en justa contrapartida tampoc no hi haurà mai més lloc per a les lamentacions, s’hauran acabat les excuses. Caldran grans dosis de maduresa i responsabilitat, que haurem de tenir tots quan arribi el moment de la veritat. El temps de les mitges tintes s’ha acabat, la crispació que detectem cada dia a les estacions de RENFE, a les llistes d'espera de la Sanitat pública, a les converses polítiques del carrer, i ara sobre l'aeroport del Prat, no són més que símptomes de com s’apropa de ràpid el moment de decidir-se. I és que les alternatives ja són només dues: o alimentar Madrid o sortir directament cap al món. La nostra actitud després de la decisió d'Espanya sobre la nova terminal de l’aeroport del Prat serà una perfecta metàfora de tot plegat: o ens conformem amb alimentar Barajas, o trenquem amb Espanya i volem directament a tot el planeta.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat al setmanari El Vallenc el 23 de febrer de 2007 Tots recordeu la famosa manifestació del 18 de febrer de l’any passat. Milers i milers de compatriotes van sortir al carrer per, segons deien els seus organitzadors, reclamar “el dret a decidir”. Molt bé. Però la veritat és que la immensa majoria ja va “decidir” aquell mateix dia tot cridant "Independència!". Ni rastre d’estatutisme, federalisme o patriotisme social. El sentit comú i la dignitat nacional dels catalans aquell dia va superar llargament la migrada ambició del lema de la convocatòria. Ara, exactament un any després d’aquella jornada, els seus promotors van convocar el passat diumenge un acte públic a Barcelona per informar sobre quines serien les seves properes accions. Normalment, si algú aconsegueix reunir aquella munió de gent que va acabar exigint la independència de Catalunya, el més lògic és continuar en la mateixa línia i amb més contundencia si cal. Vet aquí però que els dirigents de la “Plataforma pel Dret a Decidir” ara diuen que sortiran al carrer “a defensar l’Estatut”. Caram amb els “sobiranistes”! De quin Estatut parlen? D’aquell sorgit el 30 de setembre del nostre Parlament? I ara! No, aquell ja ha passat a la història. El que pretenen és fer costat al text aprovat per les “Cortes españolas” i actualment amenaçat per les tisores del Tribunal Constitucional. Exactament el mateix al que aspiren el PSC, CiU, ERC o ICV. En quin equip estan jugant? No cal dir que tots aquells catalans que van sortir llavors al carrer ara s’han de sentir senzillament estafats. Recordo que fins i tot un eurodiputat català em va reconèixer que aquell dia en els carrers barcelonins es respirava un clima independentista i un clima… antipartit! Ben mirat, era lògic. Les actuals formacions amb representació parlamentària les hem deixat de considerar útils per a defensar els nostres interessos col·lectius. Més aviat fan nosa. És clar, ells avui només pensen en quants alcaldes i regidors podran “col·locar” el proper mes de maig. Amb tot, molts van veure en els impulsors de la reeixida demostració del 18 de febrer del 2006 una alternativa autènticament patriòtica. Creien que allà no podia arribar la llarga mà de la partitocràcia que ofega el país. Malauradament ara veuen que es van equivocar. Segons informacions periodístiques, dues-centes eren les persones aplegades diumenge passat per la “Plataforma pel Dret a Decidir” i que van convenir defensar l’Estatut que en forma d’almoina ens han donat els espanyols. Ja ho veieu, l’independentisme de desenes de milers de catalans, un any després, ha servit per a apuntalar l’autonomisme de quatre gats. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària. Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona. Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Se'n parla en alguns àmbits d'opinió, d'aquest cop d'estat constitucional. En la meva opinió no van massa errats. L'embogiment de la caverna mediàtica, l'autoritarisme creixent dintre del PP, les proclames des del púlpit, les opinions de les togues en assumptes no jurídics i un silenci inquietant de les armes, ens venen a donar una pista bastant clara d'on som i cap a on anem. El silenci de les armes, que dintre d'Europa és obligat encara que no volgut a l'Estat Espanyol, de tant en tant es trenca amb soflames franquistes. Els últims moviments del lepeniste PP, tant del partit en si, com dels seus àmbits d'influències, ens porten a sospites inquietants. L'opinió comença a estar perseguida com els millors temps del franquisme, sent pocs els polítics catalans que surten en defensa dels agredits (el tracte sofert per l'Oleguer de la majoria dels partits catalans és vergonyós, i del tracte donat a l'Èric Bertan millor ni comentar-ho per a no fer-ne enrogir algun). Aquesta cursa cap al passat va començar quan en temps del PP es va a començar a perseguir mitjans de comunicació pel sol fet de ser abertzales i molts d'aquests mediocres van restar callats. Després la malifeta de la llei de partits, impensable en qualsevol democràcia avançada, ens va dur cap a temps que ja pensàvem oblidats. S'imaginen una llei així al Regne Unit, il·legalitzant el Sinn Féin? Els polítics varen tornar a callar i varen votar aquesta llei. El silenci o l'acceptació d'aquestes accions per part dels polítics varen obrir la porta de bat a bat a les accions de la caverna espanyola. Quan s'obre la porta a restriccions de la llibertat és molt difícil tornar-la a tancar i els exemples de la història ens ho han demostrat. Es va envalentonar el franquisme sociològic, varen despertar els feixistes silenciosos després de tants anys ben amagats a les coves de l'estat, varen començar a aparèixer les banderes preconstitucionals, els crits a favor de la violència institucionalitzada, els crits a la venjança, els aldarulls i violència feixista a arreu, sobre tot al Vallès Occidental, els atacs com en la millor època feixista al País Valencià contra les associacions culturals i lingüístiques dels Països Catalans, l'assalt sense vergonya a tots els poders de l'estat d'aquells feixistes endormiscats ara de sobte amb ganes de gresca en espera de la tornada dels seus al poder, i en tot això, molts ens preguntem: i els nostres mediocres polítics on són? On ho denuncien? Com deia en Bertolt Brecht en els seu famosos poemes: Ara venen a buscar-me, però ja és massa tard. Una mostra clara de la qualitat democràtica de l'Estat Espanyol en qualsevol moment dels últims anys és la relació d'aquest Estat amb Catalunya. Com hom sap, aquesta relació tendeix a zero en aquests moments. Malgrat les paraules buides dels estómacs agraïts, la qualitat democràtica està a nivell freàtic, tant com la voluntat democràtica d'una gran part dels habitants d'aquest estat. El que els Catalans hem hagut de sentir els últims anys des de tots els àmbits espanyols és inversemblant a qualsevol país d'Europa. Aviat es compliran 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. I res no ha canviat. El mateix odi a la diferència, el mateix odi a la nostre llengua i a la nostre cultura, el mateix sentit de conqueridors castellans a la colònia vençuda, les mateixes ansies d'anihilar-nos com a poble. Tot segueix igual. Molts i cada dia més, sabem que l'estatutet aprovat no aporta res de res a Catalunya. Però malgrat això, seguim sent l'ase de tots els cops, mentre els nostres polítics no volen plantar cara i miren cap a un altre lloc. Ens insulten, ens titllen d'insolidaris, ens menystenen, ens espolien fiscalment i la nostre mediocre classe política s'ho mira endormiscada i poruga. Deia l'Andre Gide que preferia ser odiat pel que era que pel que no era. Nosaltres no tenim aquesta possibilitat: ens odien tant per una cosa com per l'altra. Trist destí el dels catalans. Pot Catalunya seguir vivint en un estat com l'espanyol, que no ha après res de res en els últims 300 anys, on la violència segueix sent política d'estat, on la catalanofòbia (autèntica metxa incendiària d'aquest procés) és política d'estat a tots els partits, on la persecució a la nostra llengua i la seva destrucció és part del full de ruta de tots ells, tant dels feixistes del PP com dels "amics" del PSOE? I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res. Com pot ser que aprofitant l'Europa democràtica i l'Amèrica d'en Wilson, no plantegin ja seriosament la fugida immediata d'aquest estat rapinyaire, violent i autoritari? La salut de la nostra terra depèn inexcusablement de la sortida d'aquest pou negre, de forma ràpida i ordenada. I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res; no en diuen res. Deia també en Bertolt Brecht: "El que no sap és un imbècil. El que sap i calla un criminal." No sé massa bé on encabir la nostra mediocre, indecent i indigna classe política. Potser hauríem de crear un altre grup a cavall entre els dos d'en Brecht. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Les persones que ens contacten interessades en conèixer el projecte de Catalunya Acció ens mostren una preocupació profunda per la situació actual del nostre país com a resultat del fallit projecte d'encaix Pujol/Mas (alguns dels seus en diuen directament estafa) i per la disbauxa i renúncia nacionals amb la què ens ha obsequiat l'ERC d'en Carod/Puigcercós (alguns dels seus en diuen traïció) recolzant el demagog d'en Zapatero, el tocacampanes d'en Maragall i l'estalinista Montilla, tots tres amb l'objectiu clar de dissoldre Catalunya dins d'Espanya. Dels peperos, dels sociates i dels eco-dels-sociates evidentment ni ens en parlen perquè la gran majoria d'aquests només tenen Espanya ocupant el seu cervell i Catalunya només ocupa un petit raconet marginal. Diuen que són catalans. És clar que són catalans; de residència, però nacionalment espanyols. Però a més d'aquesta preocupació pel país (el nostre és clar) ens trasmeten una inquietud, una angoixa, un neguit, pel caire que van agafant els esdeveniments polítics a Catalunya i a Espanya. Des del fet que el lehendakari Ibarretxe hagi d'anar a declarar davant d'un jutge per dialogar amb Batasuna; passant per les recents manifestacions a Madrid amb banderes d'Espanya franquistes i amb crits de "España, unida, jamás será vencida"; per la recusació del jutge Tremps del tribunal constitucional i la possibilitat de declarar espanyolament inconstitucional el nyap d'Estatut, i així anirem trobant cada dia un nou despropòsit en aquest disbarat de semidemocràcia anomenat Espanya. I aquesta angoixa és producte de què no comprenen, no saben interpretar per què està passant tot el que està passant i quines en poden ser les conseqüències. La resposta és ben senzilla. Tota la deixalla que es va heretar del franquisme (càrrecs polítics, jutges, funcionaris, defensors dels règim, militars, periodistes, etc.) i que no es va higienitzar des d'un punt de vista democràtic, es va amagar durant trenta anys sota la catifa amb l'invent de la transició, invent patrocinat també pels nostres covards polítics catalans fent-nos creure que l'oblit de la ignomínia podia ser un bon fonament per a construir l'edifici democràtic. La història té una mena de llei que diu que "tots els conflictes nacionals que no s'han resolt (o eliminat) tornen a resorgir en el futur", i l'oblit d'aquests trenta anys l'únic que ha fet es retardar el ressorgiment del conflicte nacional. El procés estatutari a Catalunya ha estat l'espoleta que ha fet esclatar la capsa de Pandora d'Espanya, que és Catalunya i no el País Basc. Ja ho va dir Felipe González quan governava: "Me preocupa más el catalán que la bomba más mortífera de ETA". A aquest nou escenari polític inestable cal afegir-hi un altre ingredient. Els espanyols tenien una certa vergonya col·lectiva d'haver tingut un dictador durant quaranta anys que se'ls morís al llit, i per això mateix no fardaven gaire de ser espanyols, ni entre ells ni quan viatjaven per l'estranger. Estaven com continguts. Però amb els vuit anys de govern Aznar tot això va canviar. Aznar va fer que els espanyols tornessin a sentir-se orgullosos de sentir-se espanyols i tornessin a treure pit. En Pujol no va recuperar l'orgull dels catalans. Al contrari, quan més ens insultaven (que si lladres, que si insolidaris, etc.) més abaixava el cap, amb la consegüent pèrdua d'autoestima i dignitat del poble català. A tot aquest ambient políticament enrarit afegim-hi la maquinària de propaganda espanyola de les tertúlies de ràdio i televisió i dels diaris, que jugant amb els sentiments està encenent els ànims i l'odi dels més ignorants des de fa temps, exactament com feia la televisió Sèrbia. Ja li deien els vells sacerdots que aconsellaven un jove i preocupat Ramsés per una petita revolta del seu poble: "Estigues tranquil Ramsés, ja ho resoldrem nosaltres. El poble va cap a on bufa el vent". I evidentment, eren els vells sacerdots que feien bufar el vent cap a on volien, exactament igual que els "sacerdots" de la idea feixista d'Espanya que podem trobar a les ràdios, televisions i diaris. L'odi i la catalanofòbia no es creen per generació espontània. O sigui, que després d'aquests trenta anys de falsa convivència harmònica i de que el procés estatutari català ha obert la capsa de Pandora d'Espanya, el poble català se sent vençut i desamparat perquè els nostres polítics no el defensen i mitja Espanya i una part de l'altra està treient altre cop el pit i agafant carrereta amb el garrot a punt. La transició espanyola va ser com un càncer mal curat i ara Espanya està entrant en metàstasi, és a dir, pólíticament s'està desintegrant. Com a resposta a això en Mas i en Pujol diuen que si el tribunal constitucional rebutja l'Estatut s'haurà de modificar la constitució espanyola. Modificar la constitució espanyola quan Espanya està rebentant? Que s'han begut l'enteniment? I en Carod diu que si el tribunal constitucional tomba l'Estatut només quedarà la via sobiranista. Quin independentista més estrany aquest Carod que és o no independentista en funció del que diran uns jutges espanyols sobre l'Estatut. Costa de creure que tres persones puguin dir tantes rucades en tan poc temps. És clar que després de 300 anys de colonització i 40 de dictadura que van acabar amb el bo i millor d'aquest país es pot esperar tot dels nostres polítics. Encara queda alguna ànima ingènua en aquest país que creu que podem posar el nostre futur en mans d'aquests polítics? Encara hi ha algú que dubti que ens cal una profunda regeneració política i nacional que ha de construir-se en base a un nou pensament polític de trencament amb Espanya, uns nous homes i dones lliures al capdavant del país i edificant un nou edifici que és l'Estat Català? Alguns 'grans interessats' de grans empreses i caixes d'estalvi i alguns babaus que omplen paper de diari es van pensar que tancant el tema de l'Estatut i aprovant-lo les aigües es calmarien. Per això van enviar el secretari Mas a pactar amb en Zapatero. Tal com està redactat l'Estatut, amb temes mal tancats, que a Madrid en passen tranquil·lament quan fan les lleis, i amb un saqueig sistemàtic dels impostos dels catalans de més de 15.000 milions d'euros anuals que no es reduirà, el trencament d'Espanya està garantit i el procés final tot just ha començat. Espanya és un edifici que no es pot rehabilitar, té aluminosi i en fallen els fonaments. Si els catalans som una mica intel·ligents, si ens queda una mica de dignitat i si tenim una mínima estima pel nostres fills i el seu futur hem de sortir-ne aviat abans aquest edifici no ens caigui a sobre. Un expert anglosaxó en geoestratègia i relacions internacionals em comentava recentment que en àmbits diplomàtics, militars i entre els caps d'Estat és ben coneguda i acceptada des de fa anys la idea que Espanya és l'àrea d'Europa amb més similituds amb l'exIugoslàvia. Concretament, i per l'apreci que ens té als catalans com a poble mil·lenari i per l'aportació que en molts àmbits hem fet a la humanitat, em confessava: "Els catalans heu d'espavilar-vos i preparar la vostra independència. Seria ben rebuda a nivell internacional. Heu de pensar que Espanya està repetint amb paràmetres ibèrics el que els serbis van fer amb paràmetres balcànics". Des de fora estan molt amatents al que passa a Espanya, i molt especialment amatents als moviments que fem els catalans. Ja és hora de que algú en aquest país comenci a moure encertadament les peces de la partida d'escacs definitiva: la de la nostra independència. Els homes i dones de Catalunya Acció ja ho estem fent. Amb intel·ligència, estratègia, audàcia, determinació i coordinació. Qui vulgui un futur digne i pròsper per a ell i els seus fills ja sap a quina porta ha de trucar. I com bé ens recorda l'Albert Ubach, membre d'aquest equip: "Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans". Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Badalona (Barcelonès)
Vull treballar per aconseguir la independència del meu país. Vull que el meu país sigui lliure. Crec en la plena sobirania com l'únic objectiu possible per tal d'aconseguir el benestar per a la meva pàtria. Deixem-nos de discursos d'esquerres i de dretes, ara l'objectiu és la independència i després ja en parlarem. Lluitem en una única direcció.

He estat votant d'ERC des que ho he pogut fer. Ara amb 36 anys ja n'estic fart. Vaig participar a la manifestació, "SOM UNA NACIO I TENIM DRET A DECIDIR" a la primera línia de la pancarta d'ERC i en aquell moment per primera vegada vaig pensar "tots són iguals". El seu màxim interès és el de viure d'això (de la política) i no els importa res més, i ara després de la nova reedició del tripartit em moro de fàstic.

Després de llegir l'article del senyor Santiago Espot al Punt, he vist com hi ha gent en la mateixa situació i per això pregunto: quin és el projecte?, què hem de fer?, he entès que l'objectiu no és crear un partit polític, i llavors com ho farem? M'ofereixo pel que sigui necessari, vull veure com el meu país es vertebra com estat, vull que els meus tres fills entenguin quin és el seu pais, que no els confonguin i que tornem a recuperar l'estat que ens van pendre per la força. Siguem valents i tirem endavant. VISCA CATALUNYA LLIURE.

La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat i de consciència. La Realitat exigeix l'expressió en plenitud de cada una de les seves manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble, encarnades en persones i institucions que n'obstaculitzen l'expressió en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s'ha d'acarar indefugiblement si volem avançar en el camí de l'evolució, que és el camí de la llibertat. La situació de marasme en què estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels nostres representants polítics d'acarar aquest conflicte, de denunciar clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d'assumir l'exigència i el dolor que això comporta. Per motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i negant el conflicte només l'enmascarem i l'augmentem. La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No acarar el conflicte augmenta l'opressió, perquè ens fa més febles. Cada vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que se'ls presenta, i no el solucionen, s'estan debilitant, perden el poder i una oportunitat meravellosa de creixement. Quin és l'instrument imprescindible per encarar els conflictes? La responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer lloc la Veritat, la clarividència d'entendre que qualsevol opressió és injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat. I cal assumir la responsabilitat d'actuar-hi en conseqüència, a nivell individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del problema. Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del problema, i en som tant responsables com l'estat espanyol o la partitocràcia catalana. Si decidim reconèixer el conflicte, acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal, assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una palanca cap a la llibertat. L'exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat. Si no encarem el conflicte estem permetent que l'opressió augmenti. El desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un concepte d'en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama universal cap a la plena expressió de l'Esser/Realitat en totes les seves facetes (de la qual el poble català n'és una). L'alliberament genuí comença a nivell individual, amb l'exercici coherent de la responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d'actes concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès: emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i independència, comprometre's amb accions concretes.... La responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient. Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la plasmació col·lectiva d'aquesta voluntat d'acarar el conflicte i transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents. Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que se'ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a un nivell més elevat de llibertat. L'organització col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix. Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l'hora de passar del compromís individual al col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural. Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a travès de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc. Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen ! Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Publicat al diari El Punt el 2-2-2007 Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s'ha d'iniciar una nova etapa. Les cares i els discursos que acaparen el protagonisme del nostre dia a dia polític han arribat a un descrèdit colossal que ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l'aparició d'alguna cosa nova que ens permeti recuperar la moral i la dignitat. És la forma que tenim de proclamar la necessitat d'un recanvi polític imprescindible. Però cap a on s'ha d'apuntar? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l'alternativa desitjada? L'objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant l'anomenada «qüestió catalana». Ho han intentat del dret i del revés. Han estat fidels a l'estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l'exèrcit i a tot allò que els estalviés un bri de sospita de radicalitat. Mai una paraula més alta que l'altra perquè, diuen ells, aquesta és la nostra manera de fer política. Com era de preveure, aquest estil pusil·lànime i sense nervi ha possibilitat que qualsevol pelagats rojigualdo s'hagi vist amb cor de deixar-nos com un drap brut. Davant d'aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents potser no la contundència d'un Arzallus (per posar un exemple conegut per tothom), però sí una miqueta de punt d'honor. Ni això hem tingut. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han abonat la impressió popular que el seu exclusiu afany és purament personal o partidista. És normal que gradualment se'ls hagi anat veient com uns simples mercenaris del càrrec. Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia: «Com que ja no crec en el centralisme, l'única opció per tirar endavant el país és la independència.» De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre a Escòcia s'aplica el sentit comú i es mira per l'interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d'uns certs membres de l'administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments? Els catalans podem continuar essent espectadors d'aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i així, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s'ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de forma senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, l'autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l'hem més o menys consentit. Amb tot, tots dos s'han demostrat insuficients, o bé per posar fi a Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya. Malgrat que alguns m'acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya «no hi ha res a fer» es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós The Wall Street Journal, no fa ni vuit mesos, s'escrivís: «L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans.(…) Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.» Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d'unitat d'acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, donat que ens fa l'efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d'esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de donar una conferència a Olot convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia: «És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d'aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d'aglutinar l'objectiu comú: la independència.» Sincerament, seria d'inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l'escenari actual, veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d'esquenes als discursos oficials, la sensació d'espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l'opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l'hora de guanyar. Sobretot, no la desaprofitem. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció