L'independentisme és quelcom molt més seriós que les bestieses que ERC està fent últimament. Deien que havien entès el missatge dels seus electors i acaben fent un malt terrible a la idea independentista. L'altre dia un periodista, allunyat tant d'ERC com de qualsevol idea independentista, recalcava que cada dia hi ha més independentistes, però també més gent que refusa el comportament infantil, immadur, inconsistent i incoherent. No saben el mal que estan fent. Si la independència és tenir gent que ens mani com els actuals dirigents d'ERC, molts es donaran de baixa molt aviat. Deia el periodiste italià Primo Aprille, que els imbècils són uns avançats al seu temps, i que sense ells les organitzacions es moririen per inanició. Suposo que en el cas d'ERC aquesta malaltia està molt més que avançada. Ja n'hi ha prou de comèdia. Us en recordeu dels tics hamletians amb l'estatut?: Sí crític, blanc, nul polític, i no. El millor hagués estat el vot nul polític per donar clar exemple del que és ser una nulitat política pel país que tant diuen defensar. Les seves apostes estratègiques s'enfonsen a la velocitat de la llum. No cal entrar a fons en elles, ja que són ampliament conegudes i convenientment desqualificades. Però no en tenien prou. Havien de seguir donant trumfos als enemics de l'independentisme. I a fe de déu que ho estan aconseguint. Com es pot tractar un assumpte tant seriós per Catalunya com el Dret a l'autodeterminació amb aquesta frivolitat, aquesta incoherència, aquesta manca de dignitat, ja no sols nacional, sinó fins i tot personal? Com es pot voler saltar la paret sent part d'un govern que té el president més espanyolista que ha tingut mai la Generalitat? Un personatge que ha estat capaç de negar els drets històrics de Catalunya, de presentar esmenes el mateix 1 d'octubre a l'Estatut aprovat el 30 de setembre, que ha fet declaracions vidalquadristes en plenes elecions al Parlament de Catalunya, que és un dels màxims culpables dels problemes de TV3 al País Valencià i que va votar a favor de l'Estatut valencìa on es posaven les pedres de la segregació lingüística? Els problemes interns d'ERC no són els problemes de Catalunya. En Carod vol ser l'Euskadiko Ezquerra de Catalunya, i mentre en Vendrell fent declaracions independentistes. Han perdut el nord i tots els altres punts cardinals. No saben d'on venen, no saben on són i no saben on van. I això perjudica tots els independentistes. A la vida es pot perdre tot, menys la dignitat. I avui, l'han perduda del tot. Ara estem en un punt curiós: cap dels dos partits anomenats nacionalistes són capaços de fer una moció conjunta sobre el dret inalienable de Catalunya a l'autodeterminació. Tenim uns polítics patètics, mediocres, indecents, indignes, que han fet bandera de la dimissió nacional. Poden anar fent escarafalls, però ja no enganyen ningú. Només escalfen cadires, es juguen menjadores i del país no se'n recorden. Donem pas a la societat civil. No tenim cap altre remei si volem una autèntica regeneració política i nacional. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Ídol de Catalunya. Terror de França.

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el Príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i element clau i fonamental per entendre el decantament austriacista català en la Guerra de Successió Hispànica (1700-1714/1715). Aquest personatge històric és un altre exemple d'acomplexament i/o segrest que la historiografia oficial ens brinda amb el seu silenci i oblit sobre referents heroics i d'autoestima presents en la història nacional de Catalunya.

Senyor i militar alemany al servei de l'Imperi (Àustria), neix el 25 d'abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- i quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc el 1693, on va conèixer un estranger que lluitava pels exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L'amistat que van engendrar a les planes d'Hongria enmig dels combats amb els turcs canvià la vida del nostre príncep car entrava per no sortir-ne mai més en la història del nostre país.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori de dos exèrcits, l'espanyol i el francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbones a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos arriben i desembarquen l'abril de 1695 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del Príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen els catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i a sobre han d'aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l'exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el lloctinent, el Conde de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), i davant la pressió popular, el Príncep Jordi fou nomenat (1698) Lloctinent (Virrei) de Catalunya.

“No hi ha ningú
que sigui tan estimat pels catalans
com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt.
El que no arribin a fer per Ell,
no ho faran mai per cap Rei”

Després de tres anys de virregnat, on el candidat francès a la Corona Hispànica el Duc d'Anjou ara Felip V de Castella i IV d'Aragó s'ha imposat inicialment a l'Arxiduc Carles d'Àustria, decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt el 1701, fet que commociona als catalans.

L'equilibri europeu s'havia desfet amb l'entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d'altres contra la casa dels Borbons (França i Espanya); com no podia ser d'una altra manera, el príncep Darmstadt es posarà al servei de l'Arxiduc Carles, que el nomenà, a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El Príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. El maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l'origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d'Utrech (1713) i de l'origen de l'actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal, el 1705, durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona, finalment, fou alliberada del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre entra a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

<<...el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´ una impresionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat...>> (extret del discurs d'Enric Garriga i Trullols, president de l'IPECC en l'acte d'HOMENATGE AL PRINCEP JORDI DE HESSEN DARMSTADT a l'Església dels Josepets de Gràcia. Barcelona, 17 de setembre de 2005)

El príncep Jordi ens demostra que amb un bon lideratge, un lideratge fidel al país, un lideratge valent i desacomplexat, podem unir les nostres forces i les nostres aportacions, d'una manera coordinada, operativa i efectiva, per dirigir el rumb d'aquest i nostre país cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència.

"Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic.
Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França.
El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia.
Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit.
Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l'epitafi."

Francesc Guasch, Barcelona, 1706

*nota: per saber-ne més, J. ALBAREDA, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre, Editorial Empúries, 2000, Barcelona.

Pàgines web relacionades i d'interès:
www.geocities.com/georgvonhessendarmstadt
www.webpersonal.net/moria/1700_1705.htm
http://www.ictisp.com/~on406258/memoria/05/princepjordi.htm

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Barcelona (El Barcelonès)
Benvolguts amics:

Em plau molt sentir el cada cop major ressò mediàtic de la vostra institució. Sóc com tots vosaltres un català normal que n'està tip, de la situació, i crec que cal un pas endavant.
Voldria informació per afegir-me a la vostra organització, pagament de quota de soci, etc.
On us reuniu a Barcelona?
Ja em direu quelcom, una abraçada.
XXXXX

Prats de Rei (La Segarra)
Benvolguts companys de lluita:

Ja fa temps que podem observar que els nostres polítics poc s'estimen el nostre país. Tinguin el color que tinguin, sempre que han tocat el poder, s'han corromput i han venut els seus “ideals”, per un plat de llenties. Ja fa temps que observem que la lluita política, almenys en gran format, poc aporta a l'independentisme i a la nostre lluita nacional.

Només aconseguirem la nostre llibertat a través del moviments sorgits del propi poble, de la lluita personal, no podem esperar que uns altres, lligats de mans i cames per un simple plat calent, ens facin la nostra feina. Perquè la gent es desperti és necessari que existeixin teixits socials com Catalunya Acció, vitals per a la nostra supervivència. Necessitem la força de la unió d'un grup com aquest, lliure de qualsevol pressió política, per tal de trobar les eines necessàries per acabar de despertar el nostre poble. Ànims companys, la feina que esteu fent és vital. Teniu tot el meu suport i les ganes de fer feina pel nostre estimat poble.

Amunt la Terra!!!!!!
Independència o mort!

Llegia ahir un article signat pel Sr. Josep Bellet a la web de la plataforma "Sobirania i progrés", proposant que els representants de "Sobirania i progrés" i els de la "Plataforma pel dret a decidir" es reunissin per a redactar una constitució catalana i l'oferissin als partits polítics per a què la defensessin. De moment no sabia si es tractava d'un acudit de mal gust o d'una enorme presa de pèl. De seguida em vaig adonar que no, que el Sr. Bellet realment ho deia de bona fe. El que fa la cosa encara molt més greu. De veritat es creu, Sr. Bellet, i tots els que com vostè encara estan imbuïts d'aquesta candidesa que els incapacita per a fer una anàlisi seriosa de la realitat històrica que vivim, que aquests partits que ens estan destruint el país, voldran o seran capaços de fer alguna cosa per a redreçar la situació? Ja som molts els lúcids que fa temps que ens hem tret la bena dels ulls i esperem pacientment que els fets continuïn desenganyant tots aquells que encara confien en els partits actuals i plataformes diverses per a sortir de l'atzucac en què ens trobem. Però articles com el seu obliguen a posar sobre el paper allò que qualsevol persona capaç de pensar sense el llast que limita la llibertat de pensament dels colonitzats, seria capaç de deduir ràpidament. Al parlament català hi tenim dos perfils de partits pel que fa a la defensa dels interessos catalans. Els clarament espanyolistes que cerquen la nostra dissolució com a poble. Volen que esdevinguem una província d'Espanya, tot i que permetrien, molt magnànimamant, és clar, alguna peculiaritat regional. Són Ciudadanos, el PP i el PSOE ( i els verds, la marca blanca del PSOE). D'aquests els més perillós i efectiu per a l'assoliment dels seus propòsits és el PSOE, i saben per què?, perquè s'enmascaren en la mentida i la manipulació. Són els que et maten mentre et diuen "compañero". Els seus actes els delaten contínuament, per als qui ho volen veure, però com que la intoxicació és tan potent han arribat a vendre els tòpics amb què revesteixen la mentida com a exponents del progressisme i del cosmopolitisme. I això enganya les ments més febles. L'altre perfil el dibuixen CiU i ERC, que sobre el paper diuen no voler la involució que patim, però en realitat les seves ments i els seus actes són tan esclaus del que dicten els partits espanyolistes, que s'aculen a la primera envestida. Quan se senten molt acorralats aixequen una mica la veu, però després res. No només no defensen els justos interessos catalans amb convicció i fermesa, i oblidant els seus odis interns, sinó que permeten que els pitjors enemics del poble català s'instal·lin al Govern de la Generalitat, com va fer en el seu dia Convergència pactant amb el PP, i com ha passat ara amb l'actual direcció d'ERC oferint la presidència al PSOE, mostrant amb això un nul sentit d'estratègia política i de visió de futur. I si no, mireu que feliços que estan personatges com el Sr. Ernest Maragall desmuntant el gran pacte per a l'ensenyament que els republicans, o hauria de dir els "d'esquerra", es pensaven que els socialistes respectarien perquè l'havien pactat en l'anterior legislatura. Sr. Carod, que han pactat amb el diable, i la naturalesa del diable és la mentida i la traïció! Està ja demostrat que ni CiU ni ERC no volen agafar el brau per les banyes, i en lloc de lamentar-se i fer-se els possibilistes, desenmascarar el conflicte que vivim i assumir amb fets que l'única solució del desgavell que patim és la independència. Deixar de ser esclaus. Que il·lusos! La història de la Catalunya lliure els jutjarà com els darrers governs colonialistes, els que fins a darrera hora van defensar els interessos d'una metròpoli, l'espanyola, que ens ha xuclat fins l'úlima gota de sang, moral i econòmica. I les plataformes? Puc suposar-ne la bona fe. Però els manquen tots els ingredients per a ser efectives. La plataforma "pel dret a decidir" ja ha passat d'exigir el dret a decidir, que en la manifestació del 18 de febrer del 2006 es va veure superat clarament pels manifestants que clamaven contínuament independència, a pidolar que ens regalin la pelleringa estatutària que ja ha passat per tots els ribots haguts i per haver. Si tinguessin dignitat, senyors promotors de la plataforma, i s'adonessin de la manipulació a què estan sotmesos, plegarien, i dirien clarament al poble català que han fracassat, perquè no han tingut el coratge ni la intel·ligència de recollir l'enorme energia que hi havia al carrer el 18 de febrer i utilitzar-la per a arribar allà on s'ha d'arribar: a la independència sense trampes intermèdies. La plataforma "Sobirania i progrés" ha representat la cara més sobiranista de l'actual ERC, que ha volgut rentar-se la cara de la injustificable praxis política que porta a terme l'actual direcció del partit. Ha promès que quan arribaria als 10.000 inscrits engegaria una campanya de recollida de signatures per a presentar al Parlament català a fi de convocar un referèndum d'autodeterminació. Encara confien que el Parlament en faci alguna cosa del 1.000.000 de signatures que volen recollir? No sospiten que faran el mateix que van fer amb les 500.000 recollides per demanar el reconeixement de les seleccions catalanes? Desar-les al cul d'un calaix. El problema greu d'aquestes plataformes, com el dels dos partits que diuen defensar els interessos catalans és que no tenen la llibertat de pensament per a analitzar la situació històrica amb claredat, perspectiva i indepèndència. Sempre miren cap a Espanya. Pensen i actuen reactivament, mai proactivament. Encara no s'han tret els tics de l'esclau. Els falta la llibertat de la ment i el coratge del cor per a entendre allò que els analistes polítics internacionals veuen clarament. Només hi ha una solució: La INDEPENDENCIA. I que per a arribar-hi, no es pot improvisar. Cal una estratègia intel·ligent que superi el joc polític de paràmetres colonialistes en què es mou l'actual política catalana. I cal una gent que hagi demostrat una clara regeneració moral. Que hagi superat la moral d'esclau tan estesa entre la classe política catalana. Mentre tota l'energia que representen les persones lligades a aquests dos partits i a aquestes plataformes no iniciï un camí clar i contundent cap a a l'alliberament de Catalunya, la partida la guanyaran, com està passant des de la transició, els que sí que tenen clar el que volen: la provincianització de Catalunya. Per això, Sr. Bellet, plantejar a aquestes alçades que plataformes que no tenen l'objectiu inalienable de la independència s'uneixin per redactar la constitució d'un país lliure, és demanar la lluna en un cove. Es molt possible que els sortís un rave més gran que el de l'agònic estatut que encara cueja al Constitucional! I que, a més, encara confiï que un govern "català", al servei dels interessos espanyols pugui defensar-la, ja és el súmmum de la bona fe, o l'expressió modèlica del pensament de l'esclau, que sentint-se incapaç de ser ell mateix el protagonista de la seva història, el gestor de la seva llibertat, espera que l'amo, que el té encadenat des de fa segles, ara li tregui l'anella del coll. Sr. Bellet, i tots els qui com vostè encara van amb el cor a la mà. Comencin a pensar com a homes lliures i a erigir-se en actors del seu moment històric. N'hi ha que ja ho estem fent. Quan els caigui la bena dels ulls, podrem treballar plegats per una Catalunya lliure i plena. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 2/març/2007 Les darreres setmanes hem sabut de dues iniciatives que afecten les eleccions. Una l'ha explicada el conseller Saura, l'altra l'ha donada a conèixer el conseller Puigcercós. El primer ha dit que s'han de buscar mecanismes per motivar la gent perquè vagi a votar. El segon ha parlat de la llei electoral, cosa que ha provocat que tots els partits hagin reaccionat centrant el discurs en l'afer que els interessa: no perdre els escons que ara tenen. Per contra, no s'ha detectat ningú a qui preocupés l'aprofundiment democràtic. La classe política pot estalviar-se la tradicional cançoneta de "cal explicar millor el que fem per tal que el ciutadà es motivi i vagi a votar". Les operacions de propaganda -aquestes que tant estimen els diputats enyoradissos de règims fracassats- s'haurien d'anar arraconant. La gent ho ha entès tot perfectament. Interpreta cada dia els gestos, les declaracions i els fets dels polítics actuals. I n'observa els resultats. La conclusió és evident: la majoria dels diputats d'avui dia menyspreen absolutament l'elector. Però bé, no voldria ser acusat de negatiu, i, veient que aviat arribaran les discussions de la nova llei electoral, deixin-me que proposi dos punts (només dos!) en els quals, al meu entendre, la nova llei hauria de millorar l'actual. Un aspecte consistiria a aconseguir que la representació dels parlamentaris fos per districtes. Catalunya dividida en districtes d'un sol diputat (a la ciutat de Barcelona un dels districtes potser seria Gràcia, no ho sé; a Esterri d'Àneu un districte potser agruparia aquesta població amb d'altres del voltant...). Diversos candidats de partit haurien d'optar a esdevenir el representant d'aquell districte, i només un guanyaria el lloc. S'ha d'acabar l'anonimat i dilució de responsabilitats que s'amaguen darrere el títol de, per exemple, diputat per la demarcació de Barcelona -demarcació que abraça tota la província i desenes de diputats-. S'ha de passar al títol de, posem per cas, diputat pel districte de Manresa. I amb oficina oberta dues o tres tardes a la setmana. El diputat ha d'acostumar-se a rebre les visites dels seus electors (que potser l'han votat, o potser no), que li plantejaran qüestions de caràcter divers. Els diputats han de deixar d'amagar-se darrere del grup i del partit, i passar a tenir responsabilitats concretes i individuals. Han d'aprendre a deure's al seus electors, i no pas al partit. I no em titllin de càndid o utòpic, perquè així és com funcionen moltes altres democràcies del nostre voltant. Creguin-me, les coses només rutllen convenientment quan un ha de passar comptes amb aquells que li posen el rostit a taula. Un segon aspecte que la nova llei hauria d'incloure seria el de permetre l'elecció directa d'alcaldes i del president de la Generalitat. Ja no demano llistes obertes (que seria el més correcte), sinó simplement un vot doble: llista tancada de partit per al Parlament o consistori, i elecció d'una persona (que no cal que sigui de partit) com a president o alcalde. En el cas del president de la Generalitat el tema ajudaria a identificar ciutadà amb institució. En el cas dels ajuntaments, el sistema acabaria amb el descontrol, les irregularitats i la corrupció que tots sabem que existeixen. Un cop més, no estic proposant cap revolució, sinó simplement copiar i adaptar allò que ja fan els nostres veïns (Portugal, França, Alemanya, etc.). És clar que el fet significa desmuntar l'establishment existent. Són moltes les coses que poden fer augmentar la confiança en el sistema democràtic. Ara: totes passen per un canvi d'actitud dels polítics -amb l'establiment de regles que els obliguin a una millora de comportament significativa-. Són sobrers, doncs, els discursos tan mel·liflus com buits i inflats. Ara es presentarà una magnífica oportunitat per fer que les coses millorin, i podrem detectar què és el que en realitat persegueix la classe política. Si no desitja canvis haurem entès el missatge. I a molts no ens quedarà altra alternativa que fer-nos antisistema -de veritat-. O exiliar-nos. Perquè governar per a 50 i pretendre cobrar de 100 és una estafa. Xavier Roig Enginyer i escriptor